El periodista recorda les hores de viatge en tren entre Mataró i Barcelona. Un recorregut diari cap a la capital que marca la quotidianitat de molta gent.
La primera vegada que vaig pujar a un tren de rodalies, recordo que el comboi de RENFE era blau i els bitllets un paperets de color groc que a vegades et veies obligat a adquirir al mateix revisor que passava amb la maquineta de marcar els tiquets. A l’estació encara s’hi veia, de tant en tant, el cap d’estació i hi penjava una campaneta –de decoració, que som massa joves per haver vist aitals senyals mecànics!–. D’un dia per l’altra, en la memòria de la infància que dilata o estreny els terminis, vam veure com canviaven els colors dels vagons, i aquella combinació de blancs, vermells i grisos ens va semblar ultramoderna. Tindríem temps d’avorrir-la, quan allò que semblava una aventura, anar a Barcelona en ferrocarril, és convertís en el tediós hàbit de cada dia.
A bord d’un tren de Rodalies hi hem deixat un temps perdut. Amb les seves línies de parada a totes les estacions –els semidirectes són un record d’infància, com els tiquets, com les gorres del cap d’estació, com la campana– i els baixadors. Amb els retards i les averies, les fallades de tensió, les “causes alienes” (de qui deuria ser la idea d’usar aquest eufemisme per condensar la desesperació fatal dels qui es llencen al tren?) i la refotuda catenària. I, per postres, obres interminables a Barcelona que hem aguantat amb estoïcisme, vagues injustificades, deixadesa dolosa…
Però, tampoc cal que ens queixem més. Sí, és cert, hem viatjat com sardines en llauna. Encara no hem desxifrat uns horaris que s’allarguen o s’estrenyen, segons si plou o un minúscul sindicat té ganes de gresca; hem conegut tota mena de pidolaires, acordionistes, venedors de mocadors i altres mendicants de cantarella i ens hem après la llista de pobles de tota la costa, però també hem d’agrair bones estones amb companys d’universitat, anant cap a classe ben d’hora, coneixences casuals que ens han acompanyat des de llavors, lectures fantàstiques en els trenta i escaig minuts de trajecte, converses caçades al volt i personatges de qui ens n’hem inventat la vida i ens han inspirat una bona història. O, de bon matí, resseguir per la línia de la costa el sol que escalfa la temperatura del mar.
Potser serà que un és besnét de ferroviari, dels que treballaven a la carga de l’antiga societat Madrid-Zaragoza-Alicante, i el lleu balanceig del tren, aquell somorta sensació de moviment lliscant sobre els rails, l’ha heretat de les generacions precedents. O potser són massa anys d’anar a estudiar a Barcelona, de feines a la ciutat comtal, de retorns de matinada que ara ja no ens podem permetre o de curses per aconseguir pujar al darrer tren. En tot cas, un acaba tenint la sensació que ha passat tota una vida dalt d’un tren de rodalies. Disculpeu, no us ha semblat escoltar: “propera parada, Clot-Aragó, correspondència amb Metro, Línia 2 i Regionals Renfe”?
