L’ Èric sempre ha tingut fusta de delegat de la classe. Era el més alt, vestia amb xandall i xancletes –estil que la tutora de batxillerat no aprovava gaire–, era bo jugant a futbol i el seu esperit de relacions públiques el feia ser amic de tothom. Els anys han confirmat el clixé. Continua sent alt, jugant a futbol i caient bé. Però ara va a treballar amb pantalons, camisa i jaqueta. I, en lloc de representar la classe davant el claustre, s’ha convertit en el líder de les trobades. Ho dic en plural com si, des que vam deixar l’escola –aviat farà divuit anys–, ens haguéssim retrobat sovint. La realitat és que només ho hem fet dues vegades en l’últim any i mig. Bé, per ser honesta, en fa catorze vam fer un sopar; però en aquell moment les nostres vides no havien tingut prou temps d’acumular canvis substancials. Ara diria que sí.
L’any passat vam quedar per fer un menú al port i sortir a moure el cos –digues-n’hi moure el cos, digues-n’hi canviar de local per arrodonir la posada al dia. Aquella va ser la primera tongada d’emocions fortes, tot i que alguns ja ens havíem anat seguint la pista –beneïdes xarxes socials. N’hi ha que s’han casat; d’altres han tingut fills; girs professionals; molt de personal sanitari; el baixet que ara fa metre vuitanta; aquell que anava de seductor i encara ho intenta. I anècdotes, moltes anècdotes. Perquè, tot i que cadascú el recordi d’una manera ben diferent, compartim un passat. Un passat molt llarg, tenint en compte que la majoria vam estar junts dels tres als divuit anys.
Una de les conclusions que vaig extreure d’aquella nit efervescent va ser que teníem vides completament diferents, malgrat haver crescut junts. Vam enviar una foto de grup al nostre tutor de primer i segon de Primària, en Manel, i ens vam instar a repetir la cita. Confesso que vaig estar alguns dies remoguda. D’aquí la segona conclusió: em sentia estretament unida a aquelles persones alhora tan llunyanes. La sensació ha anat perdent força amb el pas dels mesos, però va tornar —com ho fan les onades— a principis de setembre.
Havíem fet alguns intents per quedar que no havien prosperat, fins que aquest estiu l’Eric va suggerir una nova trobada. Aquesta vegada, però, a l’escola. Així que, amb la complicitat de l’actual director, vam quedar un diumenge plujós per visitar els nostres records conjunts in situ. Amb algun membre nou a la família i d’altres a punt de néixer. Vam començar reproduint la fotografia que ens feien cada inici de curs i vam anar fent camí per revelar l’evidència: cada racó d’aquell edifici immens està lligat a un moment, a una història. Anàvem abocant detalls que ni tan sols érem conscients que guardàvem al nostre disc dur. Pures relíquies. I ara maleeixo no haver escrit això aquella mateixa tarda, quan em va tornar a envair la sacsejada emocional i només podia pensar que estimo aquestes persones tan diferents de mi però alhora tan properes.
Més enllà dels milers d’hores de classe, les excursions, les festes d’aniversari o les hores del pati, sento que ens uneix alguna cosa que soc incapaç de descriure. Una mena de fil invisible que vam començar a estirar, sense saber-ho, quan les nostres famílies van prendre la decisió de portar-nos als Salesians de Mataró. I no puc evitar pensar si jo seria la mateixa si hagués anat a una altra escola, si hagués crescut amb altres companys, amistats i docents. Si no hagués tingut la sort de créixer entre aquelles parets i amb aquesta família tan diversa que, d’alguna manera, encara és casa.
