La ciutadania valora positivament la convivència, sobretot en l’entorn més proper, i aposta per la cooperació per garantir la pau a escala mundial. Aquesta és una de les principals conclusions de l’Enquesta ICIP (Institut Català Internacional per la Pau) 2025, que analitza la percepció de la ciutadania sobre la confiança, la polarització, la seguretat i el grau de compromís amb la cultura de pau. Toni Rodon és professor de Ciències Polítiques de la Universitat Pompeu Fabra i coordinador de l’enquesta.
Quin és l’objectiu de l’enquesta ICIP?
Essencialment, l’enquesta pretén fer una anàlisi descriptiva de quins són els valors, les actituds i les creences genèriques relacionades amb la pau o amb la seguretat de la societat catalana. Un dels punts positius de l’enquesta és que hi ha preguntes que fa molts anys que són molt semblants o directament les mateixes, i això ens permet fer una anàlisi al llarg del temps de com certes actituds o valors han canviat o no durant un període.
En l’enquesta d’aquest 2025, quines diria que són les dades més preocupants?
Depèn de la persona a qui li preguntem; per què allò que és preocupant o no, ho serà segons el filtre ideològic o de valors ètics de cadascú. Per a mi, el més preocupant de l’enquesta és que hi ha certes actituds antidemocràtiques que es van estenent entre una capa, encara petita, de la població. El suport de la democràcia, sobretot entre els joves o els homes joves, cada cop és més petit. Hi ha la idea que la democràcia no està proveint tot el que hauria de proveir. Això es manifesta de moltes maneres; per exemple, no només en el suport de la democràcia, sinó en l’augment de les actituds, més aviat, punitivistes de la societat i la sensació d’inseguretat i de poca convivència. Vull aclarir que això no vol dir que de cop tothom tingui por del règim democràtic o de sortir al carrer, però els que tenen una visió pessimista augmenten respecte d’onades anteriors.
I, a l’altre extrem, quines serien les dades més esperançadores?
També hi ha moltes dades positives. Una és que, pel que fa a la convivència —malgrat que, com deia anteriorment, les dades empitjorin—, els diferents indicadors de l’enquesta mostren que, en general, la societat catalana es percep com a pacífica i amb un bon nivell de convivència. Aquests discursos que dèiem abans no necessàriament han afectat totes les capes de la població. Una altra dada positiva és que, en termes generals, s’aposta per la cooperació i per trobar alternatives, en comptes de per la despesa militar o els atacs militars. I, finalment, a escala interna, els indicadors de polarització de capital social, sobretot si els comparem amb l’anterior enquesta, tot i haver patit un retrocés, encara són prou robustos.
Sembla paradoxal que, tot i considerar que som una societat pacífica, tenim la sensació que la convivència menys propera no és del tot bona. Com conviuen aquestes dues percepcions?
Això ens passa en moltes enquestes. Tot depèn de la càrrega normativa o simbòlica de certes etiquetes que pot tenir la gent al cap quan rep la pregunta. Quan es parla de conceptes clàssics que fan servir algunes opcions polítiques, partits, o altres actors socials, com la inseguretat o la delinqüència, els indicadors són molt més negatius. En canvi, si el marc en què s’interpreta tot això es fa una mica més positiu, doncs la visió ja no és tan negativa. Per tant, la forma en què es formulen les preguntes és important i la temperatura ciutadana o social varia molt en funció de quin és el marc predominant en aquell moment des d’un punt polític i social.
La sensació d’inseguretat, que va en augment, és una percepció o hi ha alguna dada que la justifiqui?
Sabem que hi ha una desconnexió bastant important entre la sensació de seguretat i la inseguretat real. Molta més gent acostuma a creure que hi ha més inseguretat en el seu entorn de la que realment existeix. Dit d’una altra manera, quan se’ls pregunta, per exemple, pel nombre d’actes delictius que hi ha al seu entorn, acostumen a dir una xifra molt més elevada de la que es produeix de debò. Això és una qüestió que ha ocupat molts investigadors, perquè sovint és complicat d’entendre. Aquesta percepció, pel que sabem, es deriva de molts factors. Un de molt important és el rol que tenen els mitjans de comunicació i els actors polítics, que, quan parlen de la inseguretat, volent o no, inflen la percepció de la inseguretat de les persones del seu entorn.
D’altra banda, per què estem deixant de confiar en polítiques transformadores, com l’ecologisme o el feminisme, que a priori haurien de ser positives?
Hem detectat que hi ha certes tendències que venen del passat. Hi ha una part de la societat catalana, especialment els homes, i en particular els homes joves, que veuen les polítiques d’igualtat de gènere de forma negativa. De fet, una quarta part creu que perjudica la seva situació, o fins i tot que les denúncies que fan moltes dones són falses. I, per tant, s’ha escampat una mica entre alguns grups de la població la idea que certes polítiques d’igualtat van en contra de la població masculina. Tenen la percepció que, en el nou ordre, ells són uns perdedors. Però aquestes posicions més reaccionàries no s’escampen a tot arreu. Per exemple, en la qüestió climàtica, a diferència d’altres països, no trobem escepticisme climàtic. Per tant, no tots els valors es tornen més conservadors, només alguns de concrets.
Quins valors reflecteix l’enquesta sobre la societat catalana?
Quan es pregunta a les persones quins valors o quins sentiments els desperta parlar amb gent que pensa diferent, bona part esmenta valors positius, com el respecte, l’empatia i la confiança. La majoria té integrat que és normal parlar amb gent que té opinions diferents i que s’ha d’intentar entendre la perspectiva de l’altre. Com a últim valor positiu, tenim algunes actituds relacionades amb la immigració. És cert que l’enquesta mostra que molts catalans estan a favor de reduir el nombre d’immigrants o de posar més restriccions. Però també és cert que valoren de forma molt positiva els beneficis que porta la immigració, siguin culturals o econòmics.
