Locke proposa la tolerància com a la sortida de les guerres de religió a Europa. Fa inqüestionable la llibertat de consciència religiosa i, per tant, cal aceptar o tolerar les diverses opcions. Acabat l’exercici de la llibertat s’extrapola a l’àmbit socialcultural, polític i ideològic.
Més endavant, Mill vincula felicitat i dignitat amb la realització lliure de cadascú. Fa seu el principi utilitarista que propugna la màxima felicitat per al màxim de gent. La realització humana és fidelitat a la pròpia consciència (no en va diu que més val ser un humà insatisfet que no pas un porc satisfet).
A banda de si la tolerància pugui ser un metavalor, el cert és que funciona com a requisit formal a les societats d’Occident. Com a contrapunt desacralitzador de la tolerància com a valor, és divertida l’observació càustica de Chesterton segons la qual la tolerancia és la virtut de qui no té conviccions.
El liberalisme de von Misses fa de la tolerància la condició de possibilitat del manteniment de la pau social. L’anàlisi de Sartori sobre la democràcia i les democràcies actuals fa notar que l’exercici de la llibertat en un món plural aboca necessàriament al pluralisme i, de retruc, a la tolerància. La diversitat no fora negativa, sinó que ens obra al canvi i al progrés (deixant estar allò que sigui el progrés).
En tot cas, cap teòric propugna l’anar en contra del conjunt llibertat/pluralisme/tolerància. Tanmateix, en una democràcia sense conviccions garantides i absolutitzades, tot ha de tolerar-se? És una pregunta anàloga a si la democràcia ha d’acceptar a qui estigui en contra de la democràcia. La limitació de la tolerància porta al que Popper identifica com a paradoxa de la tolerància: l’exclusió de tothom qui de debò maldi per eliminar-la. Més enllà d’un pur posicionament només teòric, el punt d’inflexió rau en l’ús de la violència per a imposar-se, és a dir, en l’atemptar contra la pròpia societat tolerant, oberta i lliure.
