Thaïs Tiana és psicòloga general sanitària (Universitat de Barcelona), màster en Psicologia Clínica en l’Hospital General (UB) i màster en Teràpia d’Acceptació i Compromís (Instituto ACT, Madrid). Treballa com a psicòloga al Programa de Prevenció del Suïcidi (PPS) i Programa d’Atenció al Supervivent (familiars i persones properes de persones que han mort per suïcidi) de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona.
Carles Feixa és catedràtic d’Antropologia social i professor de la Universitat Pompeu Fabra. Doctor per la Universitat de Barcelona i doctor ‘honoris causa’ per la Universitat de Manizales, Colòmbia. Ha estat investigador i professor visitant en diversos centres acadèmics internacionals. És autor, entre d’altres, de Jóvenes sin tregua: culturas y políticas de la violencia (2005) i de Juventudes sitiadas y resistencias afectivas (2016).
Les temptatives de suïcidi i d’autolesió en població infantil i juvenil han augmentat un 250 per cent a causa de la pandèmia, segons ha alertat el Col·legi Oficial de Psicologia de Madrid. Més concretament, els intents de suïcidi en noies de 12 a 18 anys es van duplicar entre setembre del 2020 i març del 2021. Ja el 2018, una guia editada pel Consell de la Joventut de Catalunya alertava que el suïcidi esdevenia la primera causa de mort entre les persones de 15 a 34 anys. Fins a quin punt la pandèmia ha agreujat aquest problema, Thaïs?
THAÏS TIANA —Evidentment, per tothom, la pandèmia i el confinament ha estat un factor molt estressant, i a gent que estava patint per altres causes se li han afegit nous dols i malalties físiques. No oblidem que la malaltia física està molt relacionada amb el suïcidi. Entre la població adulta no hi ha tantes temptatives, però entre la població juvenil, que és més impulsiva i té més dificultats per regular-se, els suïcidis han augmentat. Ara bé, una nota esperançadora
–recentment va ser el Dia Mundial per a la Prevenció del Suïcidi– és que s’està parlant molt de salut mental. Als Jocs Olímpics, hem vist com esportistes d’èxit deixaven de competir per tal de cuidar la seva salut mental, i això són referents que ajuden i estan bé. Parlar de salut mental, que no sempre significa patologia, és molt important. I amb el suïcidi passa el mateix: no cal parlar-ne a través de notícies, sinó com una realitat històricament silenciada per estigma –per la tradició judeocristiana– i per temor a l’efecte contagi. Cal parlar-ne amb cura, i per això existeixen guies per quan els mitjans de comunicació volen parlar-ne, sense donar mètodes ni detalls per aquelles persones que estiguin en una situació fràgil. Però, se n’ha de poder parlar i entendre que tots podem estar en risc. La conducta suïcida no deixa de ser un extrem d’un continu dimensional, que va des del tedi vital que hem pogut experimentar tots al llarg de la nostra vida i que pot anar creixent fins a una temptativa de suïcidi, o una mort per suïcidi.
Què els pot estar passant als nostres joves, Carles, per poder entendre el perquè de les xifres que esmentàvem al principi? Fins a quin punt la pandèmia els ha agreujat una situació ja existent?
CARLES FEIXA—La pandèmia no inventa res; ha estat un detonant de situacions que ja es donaven amb anterioritat. De fet, històricament, des de principis de segle XX, es perfila l’adolescència com una etapa vital amb unes característiques determinades i complicades. Fa un segle, Stanley Hall, un dels primers psicòlegs que va teoritzar sobre aquesta etapa de la vida, deia que en aquella edat es patia una crisi d’identitat. I, enfront d’aquesta situació, una de les possibles solucions era justament la de treure’s la vida, com a solució extrema. No és tant una característica innata i biològica de l’adolescència i la joventut, sinó que té molt a veure també amb les condicions d’allargament i precarització que la joventut viu en el món contemporani. Els últims quinze anys, arran de la crisi econòmica i de la implantació d’un model econòmic neoliberal on es premia l’èxit individual, s’havia iniciat un procés pel qual el suïcidi, per alguns joves, podia ser una sortida. I la pandèmia ha fomentat un increment i una visibilització d’un estat latent existent.
Com ha afectat això, socialment?
C.F. –Des del punt de vista social, parlem també de juvenicidi moral. S’ha parlat, durant molt de temps, sobretot en països autoritaris, de juvenicidis físics perquè la vida de les persones joves té un valor reduït. Això ha passat recentment a Colòmbia i a les Filipines, on les autoritats no han tingut gaires escrúpols en reprimir i posar a la presó alguns sectors juvenils. En canvi, a Europa, patim un juvenicidi moral. El sentiment de molts joves, quan recollim les seves històries de vida, és que se senten menyspreats, descartats, criminalitzats i sense unes possibilitats de creixement al curt i llarg termini. Des de fa un any i mig, quan vam deixar la pandèmia i els mesos de confinament, que els mitjans només em truquen per parlar de les botellots dels joves. Fa un any que només parlem d’això i, en canvi, no s’ha posat en valor l’esforç d’un sector de la joventut per resistir i donar eines per superar aquesta situació, així com la seva necessària implicació en la reconstrucció social, econòmica i sanitària que necessita el país. Sense l’energia i la creativitat de la gent jove, ho tenim complicat per superar aquesta situació. Si el suïcidi, que sempre ha estat present, és vigent s’han de tenir en compte totes aquestes coses.
T.T. –Molt d’acord amb tot el que comenta en Carles. Arran del confinament, s’han disparat molt els problemes derivats de la convivència. La gent no estava acostumada a passar tant temps amb els seus pares o els seus iguals. I s’han perdut elements vitals bàsics per a qualsevol mamífer, com la connexió o el tacte. Al final, els botellots són un punt de trobada, també. Ara, ja sé que sobre això hi hauria molt debat… Però, a aquest jovent se’ls ha tret, en termes psicològics, el que nosaltres en diem els reforçadors: jugar a la Play no és el mateix que anar amb el teu equip de bàsquet a entrenar tres cops per setmana. No és el mateix, i tampoc hi ha al darrere famílies regulades emocionalment i, per això, s’han viscut episodis de tensió. I no parlem només de llars desestructurades, s’han viscut moments de tensió per tal de conviure i organitzar-nos entre els diferents membres de la família. Tenies un ordinador i us havíeu de connectar a la mateixa hora diferents persones, i això ha augmentat molt el nivell d’estrès. Ara més que mai, i fa temps que ho dic, no podem deixar de banda la vessant social amb una qüestió com el suïcidi; és un error. Tots vivim en un context, i aquest context social ens marca i ens influeix, sigui en positiu o negatiu, i és molt important tenir-ho en compte.
Carles, ens falta consciència de l’efecte que pot haver produït en els nostres joves la concatenació no d’una sinó de dues crisis, l’econòmica de 2008 i la pandèmia actual? Ho donem per descomptat?
C.F. —Parlem molt de valors a l’alça, però també s’hauria de parlar de valors a la baixa, perquè en el judici de valors sobre les noves generacions, que reiteradament cada setmana es fa des dels mitjans de comunicació, no es té en compte aquest context, i com bé explicava la Thaïs les persones humanes tenim un seguit de necessitats, que graduen la intensitat en les diferents fases de la vida. I durant l’adolescència, aquestes necessitats són fonamentals, ja que necessiten el suport del grup d’iguals per poder emancipar-se dels progenitors i buscar-se un camí de vida propi. I no només passa des de la crisi del 2008, sinó que des de finals del segle XX hi ha una tendència econòmica –imposició d’un neoliberalisme i individualisme atroç– que ha menyspreat i subvertit les formes de transició a la vida adulta tradicional. Els més grans perjudicats d’aquest fenomen han estat les noves generacions. Recordem que els ni-ni, joves que no estudien ni treballen, no neixen pas amb la crisi del 2008; això ve d’abans. Alguns sindicats ja alertaven que no estudiaven ni treballaven no perquè fossin uns dròpols, sinó perquè el sistema econòmic no els havia donat una alternativa. Amb la crisi això s’agreuja i, quan sortim d’aquesta situació i vivim un període de certa estabilitat, la joventut es torna a trobar, arran de la pandèmia, amb una situació de precarietat i fragilitat.
Quin balanç fas de com se n’han sortit?
C.F. —Aquesta fragilitat, i així ho vaig veure a casa mateix amb un adolescent preparant la selectivitat, la superen amb nota. En canvi, a la sortida del confinament no se’ls té gens amb compte. Afegeixo una cosa, que potser serà una provocació: els botellots sempre es valoren negativament, però potser sense aquesta possibilitat de trobar-se, els suïcidis haurien augmentat, ja que no deixen de ser un vàlvula d’escapament pel contacte social i la solidaritat. Sense botellots, hi hauria hagut més soledat i més suïcidis. No dic que la solució sigui aquesta, només faltaria, però sí que penso que cal repensar les formes de diversió i de compartir l’espai públic.
T.T. —El botellot ha permès que hi hagi retrobaments. Cal pensar que l’adolescència és una època molt exploratòria i tot aquest temps de la pandèmia s’ha capat molt aquest procés de definició de la identitat. Una identitat que té a veure amb un terreny d’exploració que s’ha vist coartat per quatre parets. En els botellots no només es beu, sinó que també es parla, es lliga, es comparteix… Al final, és un espai de socialització. En aquesta línia cal parlar també de frustració. Un sentiment que senten molts joves quan acaben d’estudiar una carrera universitària i el màster i no troben feina; han fet tot el que se’ls demana i això no porta als resultats esperats. Aquesta decepció no porta a tothom al suïcidi, però sí que fa sentir desesperançat. No veus sortida, t’adones que l’esforç no ha valgut la pena, i per aquelles persones que no tenen prou estratègies de regulació emocional… pot ser devastador. I, encara que les tingui, volen emancipar-se i no poden. Cal baixar a peu de carrer; no és només feina de psicòlegs i psiquiatres. Col·lectivament hem d’atendre-ho i posar-hi solució per a tothom.
Ho deia abans la Thaïs: sembla que es comença a normalitzar el debat sobre la salut mental; vivim un cert desacomplexament arran d’algunes confessions d’esportistes d’èxit. Això és positiu i convida com a mínim a l’optimisme, oi?
C.F. —La revista mèdica The Lancet afirmava que no estàvem davant d’una pandèmia, sinó que vivíem una sindèmia. La salut no és quelcom que afecti només el cos, sinó que és una cosa integral. Afecta les emocions –la salut mental- i les relacions socials i la manera com ens relacionem amb els altres. La lliçó positiva d’aquesta conjuntura, si n’aprenem alguna cosa, és aquesta: per abordar una crisi global i integral, cal una visió interdisciplinària i, sobretot, una visió intergeneracional. Els primers moments de la pandèmia es van focalitzar a salvar la gent gran, però ens vam oblidar que els joves, tot i no morir-se a causa del virus, van començar a patir dificultats i estrès, sense una perspectiva clara del futur. Tots hem passat aquesta etapa de la vida, que no és gens fàcil i presenta complicacions. El filòsof i escriptor francès Paul Nizan deia: “Quan tenia vint anys no hagués deixat que ningú digués que era l’edat més bella de la vida”. La joventut és una etapa d’esperança, però també es viu amb molta angoixa i patiment. Cal tenir en compte que la resolució de la crisi passa per una dificultat i unes possibilitats de superació, que impliquen el mateix jove, les estructures socials, així com els adults, sense actituds paternalistes i maternalistes, per poder obrir noves possibilitats. Ens la juguem entre tots. Certament és una qüestió de valors, però no d’uns valors unívocs que es transmeten dels grans als joves, sinó d’uns valors nous que hem de construir entre tots.
Thaïs, a hores d’ara encara creix l’onada de les conseqüències mentals de la pandèmia? O ja hem superat el pic?
T.T. —Els meus pacients són població adulta de més de divuit anys, així que tinc pacients joves tot i que no adolescents. Sí, la cosa va en diferit, i encara durarà molt de temps. Així i tot, també en faig una lectura molt positiva. Quan les coses surten de sota la catifa, és quan s’atenen. Potser estava passant en la mateixa intensitat, però no teníem la capacitat d’identificar-ho amb tanta facilitat com ara. Potser els joves tenien conductes problemàtiques, com poden ser el consum de cànnabis o l’alcohol que estaven tolerats com a normal i que calia tenir en compte. La sensació que he tingut aquest estiu és que m’han demanat molta més informació i derivació. La gent preguntava molt per persones del seu voltant que tenien problemes de salut, i aquesta obertura i el fet de deixar de viure-ho des de la intimitat demostra que s’ha perdut la vergonya de parlar d’aquests temes. La gent ha apostat per l’honestedat, la sinceritat i de forma humil demana ajuda i jo això ho reforço moltíssim perquè és necessari.
C.F. —Afegiria un matís: el sistema de salut pública ha mostrat les seves febleses pel que fa l’atenció de salut mental. Hi ha hagut una bretxa de classe social molt important. Per desgràcia, mentre que per la resta de disciplines de la salut existeix la sanitat universal, a la salut mental no tothom hi pot accedir de la mateixa manera. Pel sistema públic, els retards d’atenció als joves i a tothom compliquen molt la situació, ja que quan hi ha un problema de salut mental s’ha de resoldre de forma immediata, no pots esperar-te tres mesos. Una família de classe mitjana o alta, pot anar al psicòleg privat i “solucionar el tema”, però, per exemple, la joventut migrant, a la qual investigo molt en el meu àmbit professional, és molt vulnerable i no pot pagar-se un psicòleg o psiquiatre que els ajudi a construir el seu camí. Avui, el suïcidi és la primera causa de mortalitat entre la joventut. Sempre ha estat de les capdavanteres, però recordo als anys vuitanta, quan era la tercera o quarta. Abans del suïcidi, hi havia els accidents de trànsit i els consums de tòxics, i que hagi passat a la primera és preocupant i és un toc d’alarma molt important.
Creieu que les institucions estan sabent llegir aquesta demanda?
T.T. —Sincerament, considero que s’han de posar les piles. S’han d’invertir més diners i que es materialitzin plans que sovint es queden en el paper. Estic molt d’acord amb tot el diagnòstic de la sanitat pública que feia en Carles. Precisament, escoltava fa uns dies un jove menor d’edat explicant que, tot i haver demanat ajuda durant molt de temps, no va ser fins a la temptativa de suïcidi que van fer-li cas. Els retards que pateix la sanitat pública són molt greus. S’arriba massa tard i amb una bona prevenció i atenció, hi guanyaríem tots. I no només al departament de Psiquiatria, sinó una bona atenció en l’àmbit comunitari: escoles, centres de lleure, associacions que treballin amb joves. El problema és que, inclús a la privada, hi ha llista d’espera encara.
C.F. —S’ha de repensar integralment i radicalment el sistema de salut pública adreçat als adolescents. Estem malbaratant molts recursos, sobretot provinents d’Europa –Programes de Garantia Juvenil o els fons del Next Generation-, amb petites formacions i molta burocràcia, que no és efectiva. S’oblida la tasca fonamental de tutoria i prevenció, que va més enllà de la salut mental, i que necessita una orientació i acompanyament. Els joves se senten desprotegits perquè no tenen aquella taula que era l’Estat del Benestar, basat en l’educació i la salut com a pilars fonamentals, que al segle XXI hem de repensar, inclús de forma egoista, perquè sense ells tindrem un problema. No podrem cobrar les pensions sense joves que treballin amb bons sous i no tindrem qui ens cuidi, ja que són ells els que ens cuidaran quan siguin grans. És una forma de pensar totalment egoista, però és la solució: cuidar als joves perquè després hi hagi una bona solidaritat intergeneracional.
