És ètic disposar d’espais i activitats només per a adults? Es tracta d’una acció discriminatòria que no permetríem amb altres col·lectius (dones, els jueus, persones amb discapacitats…)?
La infància, més enllà dels aspectes biològics i del desenvolupament físic, es configura com un espai de temps concret, consensuat culturalment i amb possibilitat de canvi segons el grup social que la defineix. Justament, la representació social de la infància determina la seva conceptualització i guia els aspectes legals i les polítiques de protecció d’una comunitat envers els nadons, nens, nenes i adolescents. Els Drets de la Infància són un exemple de marc contextual que en molts països han permès abolir els infanticidis, el treball infantil, els matrimonis amb menors… així com assegurar els bons tractes, l’educació i el respecte a l’especificitat d’aquesta etapa.
Quan encara hi ha molts reptes pel que fa a les necessitats de la infància arreu del món, al nostre país es genera una polèmica al voltant dels restaurants que no permeten l’entrada als nens. O dels hotels només per a adults. Són diversos els mitjans que s’han fet eco de la tendència de molts establiments de posar en marxa el denominat kids free (‘lliure de nens’) o adults only (‘només adults’); és a dir, de la prohibició expressa de portar infants a certs espais d’oci. La tendència de restaurants i hotels on no es permeten infants no té un origen clar, però cada vegada hi ha més negocis pensats exclusivament per a adults. Aquesta proposta va aparèixer com a resposta a la demanda de persones adultes de poder disposar d’espais tranquils i relaxats, sense soroll o crits infantils. I hi ha hagut molts negocis, com ara també aerolínies, cinemes o creuers, que han implementat serveis d’aquesta mena. Pensats per a parelles sense fills, joves o gent gran, l’oferta continua creixent mentre augmenta el malestar de moltes famílies que consideren que aquests negocis discriminen una part de la població molt important i vulnerable per la seva condició.
Per a molts pares i mares, si es continua proposant espais sense canalla, s’està promovent la visió social que la criança és una cosa que pertany a l’àmbit privat i que, per tant, s’ha d’ocultar. Amb aquesta idea es podria fer creure que la infància no està valorada, sinó que l’ha de cuidar tota la població en general. Malgrat això, moltes persones fan ús d’espais només per a adults i prefereixen gaudir de calma i silenci en un moment on la infància no tindria límits, no estaria educada i no sabria comportar-se en públic.
És cert que la criança actual tendeix a un model que no facilita l’ajust entre les necessitats de moviment i interacció dels infants i la necessitat de tranquil·litat dels adults? O una empresa privada té dret d’admissió i no cal ni tan sols debatre el tema? És evident que si les empreses són privades i no hi ha cap normativa contrària, tenen dret a decidir qui entra als seus espais. Fins i tot haurien de poder oferir activitats de manera concreta als adults, així com hi ha empreses que oferirien serveis a sectors concrets de la població, sobretot si hi ha demanda. Però si el que es vol és integrar la infància, caldrien mesures concretes que permetin una adaptació bilateral i un compromís real: famílies que entenguin que altres adults poden participar de la criança en espais compartits, adults que comprenguin que els infants poden necessitar moure’s, alçar la veu, relacionar-se a la seva manera, etc. L’última opció que les empreses estan assumint és el fet de tenir espais comuns i després oferir activitats concretes per a uns i altres.
Només reflexionant sobre la representació social de la infància i la seva participació en la vida pública serà possible arribar a acords que assegurin el benestar d’infants i adolescents.
