Arran del canvi climàtic torna a aflorar el ‘tourism of doom’, una mena de turisme que implica viatjar a llocs que es consideren amenaçats o a punt de desaparèixer per tal de ser testimoni, precisament, de l’existència d’aquests espais abans que passin a ser memòria.
El turisme en si mateix com a activitat ja és un tema que, avui, dona per parlar i debatre sobre valors positius i negatius. Només cal pensar en l’impacte que té en la cultura, l’economia i la sostenibilitat dels llocs de destí. Però avui em vull fixar en una curiosa tendència turística que, malgrat no ser del tot nova, sembla que torna a aflorar a conseqüència del canvi climàtic: el tourism of doom. Aquest concepte difícil de traduir implica viatjar a llocs que es consideren amenaçats o a punt de desaparèixer. De fet, doom vol dir ‘condemna’ o ’perdició’.
Aquest fenomen turístic va ser identificat per l’editor en cap de Travel Age West, Ken Shapiro, el 2007, i posteriorment el The New York Times també se’n va fer ressò. En aquell moment, el concepte es referia als viatges que es feien a zones amenaçades per canvis ambientals, sobrepoblació o altres factors.
Ara, el tourism of doom torna a emergir en un moment en què el canvi climàtic i els seus efectes són cada vegada més evidents i alarmants. I seguint les dinàmiques del món capitalista, que tot ho converteix en producte de mercat, aquesta circumstància ha portat alguns viatgers amb una passió per les destinacions al límit a buscar destins on l’impacte climàtic sigui evident. Així, llocs com les capes de gel del Kilimanjaro, les glaceres de la Patagònia o els coralls de la Gran Barrera de Corall es converteixen ara en objectes d’aquesta “darrera oportunitat”, és a dir, llocs que cal veure ara o mai, abans que la mà de l’home o la natura els transformi irremeiablement. De fet, el tourism of doom es coneix també com a last chance tourism.
Els viatgers que defensen aquesta opció argumenten que els mou ser testimonis d’una crisi anunciada i convertir-se d’alguna manera en portaveus de la consciència ecològica.
El tourism of doom parla també de com ha evolucionat la idea d’aventura. Des dels naturalistes com Darwin fins als moderns aventurers, ha experimentat canvis significatius. Aquesta nova onada de turisme sembla que és una resposta contemporània a la necessitat de continuar explorant el que és inexplorat, ara motivada per la urgència de preservar el que queda.
Què pot portar algunes persones a visitar aquests indrets condemnats a la desaparició? Els viatgers que defensen aquesta opció argumenten que els mou ser testimonis d’una crisi anunciada i convertir-se d’alguna manera en portaveus de la consciència ecològica. Amb aquest viatge, busquen també crear una connexió única amb la natura i la història abans que esdevinguin memòria.
Darrere aquestes pràctiques, afloren també aspectes negatius, com passa en general amb tot el turisme de masses. Viatjar massivament en avions i vaixells, la construcció d’hotels nous i les excursions poden contribuir a una degradació ambiental encara més gran de les zones que aquests turistes visiten precisament perquè estan en degradació. Aquest turisme d’última oportunitat genera un dilema ètic, tal com ho explica Emily Thomas a El viaje y su sentido.
No hem d’oblidar també el rol que té la indústria del turisme, que, mitjançant estratègies de màrqueting, s’aprofita de la creixent preocupació pel canvi climàtic venent una idea de “viatge responsable” que potser no és tal cosa. El que és evident és que aquesta mena de turisme planteja una paradoxa curiosa: la de buscar un sentit a una experiència en llocs que nosaltres mateixos estem fent que desapareguin.
