Fa pocs dies he participat en una Jornada de Qualitat del Departament d’Educació. Celebrar-ne el vintè aniversari confirma que és relativament recent aquesta jornada que es vincula a una millor formació del jovent.
La “qualitat” prové del món privat: cal que les empreses –a més d’una funció social– compleixin unes certes normes per competir amb èxit. Inverteixen en sistemes de qualitat propis per optimitzar cada una de les etapes del treball: producció, gestió, resultats, satisfacció, etc. Així –més enllà de només evitar sancions– podem reduir els riscos, evitar errors i garantir la competitivitat.
I qualitat a l’Educació? El “Projecte de Qualitat i Millora Contínua” (PQiMC) proporciona a les direccions dels centres (a) un suport formatiu i organitzatiu i (b) l’assessorament per a l’optimització dels sistemes de gestió. Pretén determinar quins resultats són excel·lents; dissenyar plans d’actuació; executar les accions programades; avaluar els resultats assolits o promoure la creativitat i la innovació. Més “gestió” que “pedagogia”. I tot això, seria meravellós…, si tan sols “fos veritat”. Per al 2020, les fites del Departament d’Educació eren l’assoliment d’un èxit educatiu superior al noranta per cent i –respecte al mateix Programa– un grau de satisfacció superior al vuitanta per cent. Sembla ben assolible, tal com van les coses. M’admiren els professionals que tenen cura dels processos i dels resultats de manera genial; envejo els qui fan d’allò més bé la paperassa; em trasbalsen els que mengen “la sopa boba”.
Intentaré explicar aquest punt crític. L’educació treballa amb éssers humans, joves i lliures, no amb “coses”. El producte dels nostres Instituts no és un microones o una poma pink lady. Ni tan sols és comparable als “processos” de l’esport, la medicina o la judicatura, que també s’ocupen d’humans. Es resisteix a qualsevol procediment mecànic de control, ja que consisteix a extreure de l’interior dels nois i de les noies certes actituds i competències que els faran feliços. No és fàcil quantificar-ho.
Els directius d’institucions educatives ja en tenim, de “projectes estratègics”, “programacions” i “memòries anuals”. En fem molts, de papers. Les auditories se superen si fas bons fulls de càlcul i entomes les no-conformitats. Però, és això el que ens cal?
No critico ni me’n ric del Projecte de Qualitat. Al nostre equip l’ajuda de debò, per reflexionar, posar ordre, aplicar canvis… Ara bé, em fa por que acabem mirant-nos el melic sobre quantes no-conformitats he tret o com serà la nova placa ISO per penjar. L’objectiu ha de ser l’alumnat, any rere any.
Vaig gaudir molt amb la sessió de la professora Jolonch (UAB), a la Jornada: el bon lideratge és el segon element més influent per a l’aprenentatge dels alumnes: pot generar fins a un 20 per cent de millora en els resultats de l’alumnat. El segon, just darrere de l’ensenyament a l’aula. Certament, aconseguir motivar els equips docents esdevé un element clau per a l’èxit educatiu.
La millora de l’educació descansa sobre una mena de trípode: (a) les finalitats, (b) les eines i mètodes i (c) els coneixements. Calen tots tres: si manca (b) ens sentim incapaços; sense (c) esdevenim ideòlegs i manipuladors; sobretot, si faltés (a) estaríem ben cecs. Al nàufrag desorientat tots els vents li semblen bons: només vol “moure’s” (ajuts econòmics, professorat, setciències, premis i reconeixements) però no arriba cap port.
El PQiMC proporciona un “control”, però requereix, prèviament, prioritats, objectius, responsabilitats i coratge. Tant de bo se n’adonessin també certs polítics en la seva feina específica.
