Una enquesta recent a deu mil persones de deu països diferents i edats entre els 6 i els 25 anys i publicada a ‘The Lancet’ afirma que per un 45 per cent del entrevistats la preocupació pel clima afecta negativament la seva vida quotidiana, tres quartes parts consideren que “el futur és aterridor” i un 56 per cent que “la humanitat està condemnada”. És l’ecoansietat, que l’associació americana de psicologia defineix com “la por o la ansietat davant de l’amenaça del canvi climàtic i les seves conseqüències”. Com vas entrar en relació a aquest concepte, Gemma San Cornelio?
GEMMA SAN CORNELIO— La meva aproximació al tema prové arran d’un estudi que vam fer des de la Universitat Oberta de Catalunya sobre influencers en el món medioambiental, que després vam veure que en realitat havíem d’anomenar activistes, perquè a les entrevistes que vam fer a aquestes persones precisament vam veure que la seva tasca de difondre continguts al voltant de la crisi climàtica era una resposta a aquesta ecoansietat. Com és de generalitzat aquest fenomen no ho sé però sí que sé de primera mà que hi ha un sector de gent jove que està molt focalitzat amb aquesta preocupació, ja no des d’un punt de vista mèdic sinó sociocultural, de com aquesta idea d’ecoansietat es transmet i es difon. I com es pot actuar per enfrontar-s’hi, també, tot s’ha de dir.
Tania Estapé, des d’un punt de vista clínic, aquesta patologia existeix? Sempre hi ha el dubte de si aquests nous conceptes que apareixen als mitjans són etiquetes generades per ells mateixos o si tenen un certificació mèdica al darrera.
Tania ESTAPÉ — Sí. Efectivament jo el que evitaria és inventar noves terminologies, perquè l’ansietat no és nova, existeix des que estem en aquest planeta. També en tenen els animals, els mamífers concretament. De fet, si no n’haguéssim tingut al llarg de la història, d’ansietat, ja ens hauríem extingit com a espècie, perquè és el que ens ha fet espavilar.
Llavors: oi que estem donant molta importància a la salut mental? Doncs deixem parlar als experts i no fem cas d’aquests neologismes. Hi ha una preocupació social pel canvi climàtic, no en tinc cap dubte, però si féssim un estudi sobre qualsevol temàtica de futur (l’habitatge, l’atur…) segur que sortiria més o menys el mateix. Prou problemes de salut mental tenim com per descriure’n de nous. I amb això, és clar, no vull banalitzar el patiment que els pot generar a alguna gent la qüestió climàtica: algunes persones, quan són conscients potser quan estan a punt d’acabar la carrera que no trobaran feina, que se n’hauran d’anar… Que pel canvi climàtic no podran agafar avions… A aquestes persones tot aquest còctel els genera un nivell d’ansietat elevat.
Dit això, mai hi ha un sol factor explicatiu d’un fenomen; sempre ho explico en relació a les reaccions diverses que tenen els pacients de càncer –la meva especialitat– davant un mateix diagnòstic. Som molt complexos i hi ha molts factors que intervenen davant cada cosa que ens passa. Els joves tenen molta ansietat per molts motius però hem de ser curosos.
De fet, Gemma San Cornelio, descrivia en un reportatge aquesta síndrome es coneix també com “ecoangoixa, ecoculpa, ecopor o fins i tot dol medioambiental”. Potser no té una base clínica, com deia Tania Estapé, però està clar que molts joves ho viuen com un problema greu. Parlem de les causes: és potser la informació constant sobre el canvi climàtic el que genera aquest malestar en els joves?
G.S.C. — No podem convertir-ho tot en transtorns psicològics i individualitzar tots els processos, quan són fenòmens que ens afecten a tots. És més, si ho derivem cap a l’individu, estem desviant el focus. En tot cas segur que el problema no és per excés d’informació, al contrari, necessitem més informació que mai sobre aquesta qüestió. La informació és necessària per saber com afrontar aquest canvi climàtic, especialment, per actuar. És aquesta sensació de fer alguna cosa la que et farà sentir viu i bé, en la mesura que estàs intentant revertir aquest canvi.
Però pot ser la rebuda de tota aquesta informació com un allau, el que generi aquesta ecoansietat que els joves diuen que pateixen?
G.S.C. — No n’hi ha massa; en realitat no s’està sempre parlant d’això als mitjans. El que passa és un tema que està instal·lat a l’agenda i és normal que la gent jove ho visqui com una cosa pròpia perquè en principi són als qui els queda més temps per davant en aquest planeta i els que hauran d’afrontar més canvis al llarg de la seva vida. Per això jo crec que hi ha més sensibilitat cap a aquest tema per part dels joves.
Què els diria, Tania Estapé, a aquest col·lectiu de joves que manifesta que el futur del planeta els genera ansietat?
T. E. — Doncs ho ha dit una mica la Gemma: una petita dosi d’ansietat és positiva, perquè t’activa a actuar; de fet, sense la por o l’ansietat no hauríem avançat com a espècie tal com ho hem fet. Tècnicament l’ansietat és la versió clínica de la por. La por és desagradable però ens ajuda. Quan és excessiva, és nociva perquè ens paralitza, no ens deixa avançar. Però en la seva justa mesura, ens ajuda; en aquest sentit és bo que hi hagi preocupació pel medi ambient. Ens fa afrontar les coses, els problemes amb què ens anem topant a la vida. Està bé la informació que s’està donant sobre el canvi climàtic però sempre hi haurà algú a qui li generi ansietat.
Ara bé, també és cert que per tractar aquest problema cal evitar treure ferro a les seves preocupacions. No hi ha res pitjor que dir-los: “Què dius, no siguis ximple”. És una cosa que fem molt, els humans. “No, no, és lògic que tinguis por i, a partir d’aquí, cal construir. Acceptar que hi ha una por més o menys raonable”. El millor és intentar transformar aquesta angoixa en accions positives per combatre el canvi climàtic.
L’ecoansietat sembla que es manifesta més en la mesura que sembla una situació difícil de revertir i en tot cas impossible de fer-ho pensant en clau individual. Això, és clar, de retruc genera aquesta frustració que és el que acaba generant la idea de l’ecoansietat.
G.S.C. — Aquest és un tema molt interessant. Per una banda hi ha els col·lectius que s’han organitzat darrerament, liderats per joves, com Greta Thurnberg, que reclamen canvis en els models productius, una responsabilitat més gran a les corporacions i als governs… en una línia d’activisme més clàssic. De fet, una de les raons principals que produeix ecoansietat és la falta d’acció dels mandataris a l’hora de prendre mesures contundents per evitar aquesta deterioració del planeta o la percepció de què no es prenen.
Precisament, l’estudi ‘Young People’s Voices on Climate Anxiety, Government Betrayal and Moral Injury: A Global Phenomenon’ (2021), de la Universitat de Bath, afirma que l’ansietat i l’angoixa climàtiques estan relacionades amb la percepció d’una resposta governamental inadequada.
G.S.C. — Efectivament. D’altra banda hi ha tota la part de “què puc fer individualment per fer per un consum més responsable”, que si rebaixar la meva petjada de carboni, que si generar el mínim de residus… Tota aquesta línia més individual és la que nosaltres vam trobar en aquestes comptes d’Instagram que vam estar estudiant, uns perfils que apel·laven a aquesta idea de l’acció individual practicada de forma col·lectiva, que llavors sí que té poder transformador (per exemple, ara que venen les vacances, hi ha molts joves implicats en l’activisme medioambiental que opten pel tren sempre que sigui possible evitar l’avió, pels seus desplaçaments). Però els altres, el primer bloc, venen a dir que tot això no té cap sentit si no hi ha canvis dràstics per part dels que manen. Hi ha aquestes dues línies d’acció, que no són excloents l’una amb l’altra.
També hi ha l’anomenat biaix de l’acció única (el famós “jo ja reciclo”), que fa que justifiquem múltiples accions contaminants per una acció verda que duem a terme. Tenim molts arguments i justificacions del nostre comportament ecològic: un és pensar que no ens correspon a nosaltres com a ciutadans, sinó que són les empreses, les institucions i els governs els que han de prendre mesures.
Sigui com sigui, aquest és un dels grans temes del debat actual sobre el canvi climàtic: com oposar-nos-hi? Què podem fer realment i fins a quin punt ens hem de responsabilitzar-nos-en?
Tania Estapé abans apuntava que en general els joves tenen ansietat de cara al futur i que per tant aquest fenomen potser s’ha de circumscriure en un marc molt més ampli. Per exemple l’informe que citàvem fa un moment de la Universitat de Bath de afirma que quatre de cada deu joves es plantegen no tenir fills per ecoansietat.
T.E. — Jo no he fet cap estudi al respecte, però el que sí que tinc és el contacte amb alumnes de la universoitat, a classe. Jo no diria que hi ha entre els joves una ansietat generalitzada; hi ha persones molt patidores i altres que no ho són gens. Hi ha gent per tot. És molt difícil arribar a una conclusió i dir que els joves d’avui són així o aixà. Torno a allò que deia abans de la causa i la conseqüència; les coses no són tan simples. Això és el que fan els motivators: dir-te que tot depèn de tu i de la teva actitud. No sé com s’atreveixen! Jo seria molt cauta a l’hora de generalitzar. És una generació que ha tingut moltes oportunitats, molta formació, molta informació… i que té altres peatges que paga, això també és cert. Tenen altres avantatges i altres inconvenients respecte a nosaltres.
G. S. C. — El que sí que hi ha és un determinat relat construït per alguns mitjans de comunicació en concret, des de fa alguns anys, en relació als joves. Un relat que per mi és victimista, encara que no des de la visió dels propis joves sinó de la visió que se’ls atribueix. És un relat de “pobres, han tingut moltes oportunitats però els toca viure la crisi climàtica i molts problemes per accedir a la feina o a un habitatge”, però molts d’aquests problemes no els afecten només a ells. No crec que tots els joves tinguin ansietat, malgrat l’estudi que citaves. Després de la pandèmia, amb tot el malestar sorgit a través de malalties mental, tot això ha quedat reforçat. Hi ha una excessiva tendència a encapsular les diferents generacions en uns determinats valors, com si estiguessin tots tallats per un mateix patró.
T.E. — És que és molt difícil –i en realitat penso que no ho hauríem de fer– jutjar les generacions anteriors. A vegades, quan en un sopar els més grans diem “Ai, aquests joves, quin planeta que els estem deixant!”, jo penso que no me’n sento culpable. Perquè a mi ningú em va informar de res, quan tenia la seva edat; per exemple als anys seixanta vam començar a fer servir el plàstic amb total alegria, ho vam viure com un gran invent. No som, les generacions anteriors, les culpables de res. Ells, si haguessin viscut a la nostra època, també haurien usat plàstic. Els ha tocat viure un altre moment històric. Nosaltres vivíem amb la informació que teníem llavors, igual que els nostres pares van viure amb la informació que tenien disponible. Però torno al que deia: els humans a vegades necessitem etiquetar, ordenar, classificar… i ens passem. Com amb moltes coses de la salut: fins fa quaranta anys no es va descobrir com de dolent és fumar… Mirat amb perspectiva em sembla que és obvi que en general anem millorant.
Tània Estapé deia ara que aquestes noves generacions ja han rebut, a diferència de les anteriors, un nivell molt alt d’educació ambiental als centres escolars. Aquesta constant informació sobre el canvi climàtic pot ser que estigui sent vista per part dels joves com si el món adult els atribuís una cosa que no és responsabiliotat seva?
T. E. — M’has fet pensar que els meus fills han tingut educació sobre la salut i per exemple quan algú han vist que fumava, deien que no era bo fer-ho i a mi mateixa em sorprenia que ho fessin. Nosaltres no vam tenir mai, aquesta mena d’informació. Per tant és un canvi bo, aquesta formació medioambiental, però també és cert que pot generar aquesta ansietat en els alumnes. Potser la clau està en com es dona aquesta informació, en fer-ho de forma propositiva i en veure què poden fer ells.
G.S.C. — L’educació medioambiental jo la vaig tenir no a l’escola sinó participant amb col·lectius que ja treballaven aquests temes. I és que als anys noranta ja hi havia contenidors per reciclar, al carrer; el que passa és que hi havia molta gent que no els feia servir. Per tant, hem avançat molt, sí. L’educació que han rebut els joves és positiva i els inputs que reben tenen més a veure amb el que poden fer en el dia a dia. No crec que sigui contraproduent, vaja.
Ara el que estem intentant esbrinar és si hi ha un canvi en la forma de comunicar l’amenaça climàtica respecte com s’havia fet fins ara. Sovint s’havien usat aquestes imatges apocalíptiques d’ocells plens de petroli, per entendre’ns, i ara veiem que això està canviant i com, a través de les xarxes socials, es transmet el que tu pots fer, no només el que està malament. Si això donarà els seus fruits o no, ja ho veurem. I també si aquestes noves fórmules porten a un nivell d’ansietat ecològica més baix.
Per acabar, com sempre fem en aquestes converses: amb quins valors creieu que s’hauria de plantejar aquest debat perquè discorri de forma assossegada?
T.E. — Jo, com a clínica, hauré de donar la meva visió més individual, tot i que sempre dic als meus alumnes que per poder ser metges han de ser bons sociòlegs: no podem entendre la persona sense entendre la societat de què forma part. Imagina’t, sinó, com atendríem altres cultures. O conèixer models familiars diversos. El context familiar, cultural, social… sempre és necessari per a entendre qualsevol patologia.
Dit això, la informació sobre el canvi climàtic hauria de ser menys amenaçadora, més propositiva, més en relació al que es pot fer. I a nivell de psicologia, com deia al principi, evitaria parlar de nous transtorns, perquè això precisament –ara sí– ajuda a generar més ansietat. Jo seria molt més prudent en aquest sentit, perquè l’ansietat és el que és… I, de moment, l’ecoansietat ara com ara no està tipificada; potser ho estarà en el futur –com el dol patològic ho acaba de ser, fa poc–, però de moment no és així. I acabem caient en la lògica que tot és un transtorn i ho psicopatologitzem tot. Entre no tenir atenció a la salut mental i tenir aquest excés de transtorns… el que fem és generar més trasbals a la gent. D’alguna manera és com l’ansietat sobre l’ansietat.
G.S.C. —Per escometre aquest debat amb serenitat hauríem de tenir en compte els valors de la solidaritat intergeneracional i la responsabilitat sobre el conjunt de la societat per sobre del benefici individual sempre que això sigui possible. Dins, és clar, d’uns límits que no vagin cap a la culpabilització excessiva d’un mateix, en definitiva un equilibri entre el que és possible i el que és desitjable.
Tania Estapé (Terrassa, 1965) és doctora en Psicologia per la Universitat de Barelona, psicòloga clínica i professora de la Facultat de Ciències de la Salut del campus Manresa de la UVic-UCC. Té un postgrau en Mètodes Estadístics per la Universitat Autònoma de Barcelona i un altre en Docència Universitària en Línia. És l’actual presidenta de la Societat Espanyola de Psicooncologia, la seva especialitat professional.
Gemma San Conelio (Gandia, País Valencià, 1975) és professora dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya i investigadora del grup MEDIACCIONS (Comunicació i cultura digital) d’aquesta institució formativa. La seva activitat de recerca s’ha centrat els últims anys en estudiar les formes creatives dels mitjans digitals: estètica i cultura visual en entorns digitals.
