Com més sabem sobre el canvi climàtic, com més informes científics apareixen, més difícil resulta creure en l’esperança, o més fàcil és deixar-se arrossegar per la idea que tot està perdut. La distopia desdibuixa la nostra mirada cap al futur.
Amb una mica més d’un grau centígrad d’escalfament global, ja hem pogut comprovar que les sequeres són cada cop més severes i prolongades, i estan destruint grans zones de pastura i cultiu; que les tempestes són més fortes i freqüents, i donen pas a pluges torrencials i inundacions cada vegada més devastadores; que les onades de calor són més despietades; i que es produeixen temperatures a prop de l’Àrtic pròpies de les zones tropicals.
Els científics ens han dit que amb un escalfament de 1,5 graus tot això serà encara pitjor i ens han advertit que no podem arribar als dos graus d’escalfament en aquest segle. Si passem dels dos graus, la vida marina patirà un col·lapse important; les onades de calor provocaran la destrucció de collites a gran escala; la pèrdua d’aigua potable en moltes regions de la Terra serà d’entre el vint i el cinquanta per cent, regions que són les més poblades i que ja pateixen escassetat d’aigua; la rendibilitat dels cultius es veurà molt minvada per la falta d’aigua i perquè la temperatura resultarà excessiva, especialment en zones tropicals; moltes poblacions es veuran obligades a emigrar, però, sobretot, hi haurà molta gent que no podrà fer-ho, seran les poblacions atrapades, condemnades a la mort. El secretari general de les Nacions Unides, António Guterres, va qualificar d’“aterridor” l’últim informe del clima presentat l’abril del 2021, i va dir que “ens trobem a la vora de l’abisme”. La distopia està a tocar.
Fa bastants anys que sabem que tot això passarà, el que està passant ja i el que passarà en les pròximes dècades si l’escalfament global continua augmentant. I fa concretament tres dècades que els governs de tot el món van impulsar el primer tractat internacional per combatre el canvi climàtic, la Convenció Marc de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic de 1992. Aquest tractat ha vingut seguit per reunions anuals dels governs sobre el canvi climàtic (les COP) i per altres tractats, com el de Kyoto de 1997 i el de París de 2015. Tots els acords climàtics s’han fet amb un mateix objectiu: reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle. Gasos com el diòxid de carboni, el metà i altres, que són els que estan provocant l’escalfament global i propicien el canvi climàtic.
El negoci de les grans corporacions
Així i tot, les emissions han crescut un seixanta per cent d’ençà que es va firmar la Convenció de 1992. I han crescut perquè tot allò que les produeix ha seguit creixent, tant el consum de combustibles fòssils, com l’agroindústria i la ramaderia industrial o la fabricació de ciment. Les grans corporacions han seguit amb els seus negocis i els han incrementat, siguin les del transport marítim i per carretera, les aerolínies, les agroindustrials, les automobilístiques i, per descomptat, les petrolieres i gasistes. El Programa de Nacions Unides pel Medi Ambient diu que “tot i una tímida caiguda de les emissions de diòxid de carboni causada per la pandèmia del coronavirus, el món encara es dirigeix cap a un augment de temperatura superior a 3 graus en aquest segle”. I, segons l’Agència Internacional de l’Energia, les emissions postpandèmia podrien estar creixent igual o més ràpid que abans.
Els últims dos anys s’ha produït un canvi significatiu en les polítiques climàtiques dels governs. La Unió Europea va decidir que els fons de recuperació econòmica han de prioritzar la transició energètica, i va adoptar el compromís de reduir les emissions un 55 per cent pel 2023; el president dels Estats Units, Joe Biden, va anunciar un ambiciós programa en la mateixa direcció; la Xina es va comprometre a assolir les zero emissions netes l’any 2060; i, en general, molts països han incorporat a les seves línies de govern uns compromisos climàtics que fa un parell d’anys eren impensables. Però, tot això és realment un canvi de rumb? Començaran immediatament a reduir-se les emissions de gasos d’efecte hivernacle?
Mentre domini el paradigma del creixement econòmic, en un món competitiu, de lliure mercat, totes les promeses climàtiques acabaran incomplertes.
La trista realitat és que les corporacions segueixen amb les seves activitats econòmiques com si els objectius climàtics no existissin, i els governs no fan altra cosa que donar-les-hi suport. Un bon exemple d’això és el Regne Unit, que acollirà aquest any la cimera climàtica (la COP 26) i està presumint de tenir els objectius climàtics més ambiciosos (una reducció d’emissions del 78 per cent pel 2035). Però el cert és que, mentre es definia com a campió climàtic, el govern britànic ha aprovat l’ampliació de l’aeroport de Heathrow, ha donat el vistiplau a altres projectes d’ampliació de diversos aeroports, segueix endavant amb un pla d’expansió de les seves carreteres de 27.000 milions de lliures, ha donat llum verda a la nova mina de carbó de Cúmbria, segueix aprovant noves llicències per a l’exploració del petroli i el gas al Mar del Nord, i ha donat marxa enrere a la seva principal mesura de recuperació ecològica, un programa d’habitatge ecològic amb aïllament i calefacció de baixes emissions de carboni. Així no es redueixen les emissions.
El paper dels governs en matèria climàtica
El pitjor de tot és que aquesta és la tònica de tots els governs. Les corporacions elèctriques, les automobilístiques, les constructores, les transportistes, les aèries, les càrniques tenen el suport dels governs perquè allò prioritari és la recuperació econòmica i no perdre terreny en el món competitiu en el qual vivim. Fins i tot les petrolieres ho tenen: segons dos investigadors de la Universitat de Cardiff, “el 51 per cent dels fons de recuperació econòmica COVID-19, un total de 189.000 milions de dòlars, pagats entre gener de 2020 i març del 2021, es van destinar a ajudar financerament la indústria dels combustibles fòssils. Encara pitjor, vuit de cada deu dòlars dedicats a l’energia no renovable se li van atorgar sense condicions a aquestes empreses per reduir les seves emissions”.
Mentre domini el paradigma del creixement econòmic, en un món competitiu, de lliure mercat, en què el mercat està dominat per corporacions cada vegada més grans i poderoses, totes les promeses climàtiques acabaran incomplertes. Però no tot està perdut.
Un canvi de paradigma?
Els governs estan assumint objectius climàtics que, tot i ser potser només sobre paper, fa anys eren impensables. I el més sorprenent és que això mateix també ho estan fent les grans corporacions. Una darrera de l’altra, en els dos últims anys (especialment en aquest 2020) han anat presentant els seus plans per aconseguir les zero emissions netes l’any 2050. Ho han presentat, fins i tot, les grans petrolieres, que durant molts anys havien gastat ingents quantitats de diners per la negació del canvi climàtic i per desprestigiar els científics climàtics. Els seus programes no són de fiar, ja que els objectius que plantegen són a llarg termini; cap s’està comprometent a començar a reduir les seves emissions de manera immediata. Però, per què s’han vist obligats a assumir compromisos de lluita contra el canvi climàtic?
El que ha canviat en els darrers dos anys és la consciència social sobre el canvi climàtic. El moviment Fridays for Future iniciat per Greta Thunberg hi ha tingut molt a veure, però també altres moviments socials, els partits polítics verds i la constant insistència dels científics. El que passa ara és que qualsevol empresa que vulgui vendre alguna cosa ha de demostrar una imatge ecològica i aquesta és la prova de l’èxit del moviment climàtic.
Aquí hi ha l’esperança. Si el moviment climàtic segueix avançant, si la societat segueix exigint compromisos climàtics seriosos, els governs es veuran obligats a realitzar canvis de gran importància; no se’ls acceptarà propostes de futur sense un full de ruta que ha de servir per reduir immediatament les emissions; hauran de posar en marxa els canvis radicals que els científics reclamen. El canvi climàtic ja és inevitable, però les seves dimensions seran molt diferents segons el que es faci en aquesta dècada. I podem aconseguir que es faci el que s’ha de fer. Sí, podem.
Miguel Pajares és llicenciat en Ciències Biològiques i doctor en Antropologia Social. Actualment és president de la Comissió Catalana d’ajuda al Refugiat. El seu llibre més recent és Refugiats climàtics (Raig Verd, 2020).
