El paisatge és el marc biofísic i humà on viuen les persones i, al mateix temps, és la percepció que en tenen. La manera com és percebuda el paisatge acostuma a ser el resultat del bagatge cultural de cadascú i dels vincles íntims o espirituals que hi mantinguem, perquè no pas tots els paisatges tenen la mateixa ressonància interior. Un fet que afavoreix la diversitat de percepcions és la tendència de les societats occidentals a separar i classificar paisatges. Establim classificacions tals com paisatges urbans o rurals, de muntanya o litorals, industrials o agraris, sagrats o profans…
“La comunió perfecta amb l’entorn afavoreix les visions o revelacions que sempre són resultat de la purificació del cos i l’esperit, la solitud, el silenci i l’espera”
Ara bé, no tot el planeta té les mateixes percepcions vers els paisatges que els envolten. Les tradicions espirituals dels pobles indígenes no diferencien entre profà i sagrat, ja que aquests col·lectius viuen enmig de la naturalesa i entenen el seu entorn natural com un conjunt orgànic, harmoniós i ordenat, en què tot està intercomunicat, tot és animat o, més ben dit, tota vida està impregnada del sagrat. Normalment, els conceptes natura o paisatge no existeixen i es fan servir paraules més fraternals, com mare terra, gran àvia… D’aquesta cosmovisió se’n deriven una gran diversitat de vincles amb la natura, com la d’un espai d’aprenentatge, veneració, admiració, contemplació… La comunió perfecta amb l’entorn afavoreix les visions o revelacions que sempre són resultat de la purificació del cos i l’esperit, la solitud, el silenci i l’espera. Un exemple d’aquesta visió unitària són les paraules pronunciades el 1854 pel cap indígena de l’Amèrica del Nord Si’Ahl, i que va reconstruir Ted Perry per a la premsa: “Cada part d’aquesta terra és sagrada per al meu poble. Cada fulla de pi resplendent, cada riba amable, cada boira dels boscos frondosos, cada clariana i cada insecte brunzidor són sagrats en la memòria i en l’experiència del meu poble.” En canvi, el continent europeu, des de temps immemorials, ha estat solcat per nombroses vies i camins que s’adrecen o connecten espais naturals amb valors espirituals i religiosos.
Des del naixement i consolidació de les primeres urbs, aquests fils que solcaven el territori van quedar consagrats i articulats per mitjà d’un conjunt d’edificis de caràcter religiós molt divers: megàlits, temples, santuaris, oracles, ermitoris o monestirs, entre d’altres, que podem anomenar nodes sagrats. Aquests espais nodals, on s’aturaven les persones per descansar, pregar o sanar, i la xarxa de camins que els unia configuren una veritable geografia sagrada que s’ha anat transformant al llarg de la història, amb alguns elements singulars —tant pel que fa als espais com als camins— que han mantingut la seva funci-onalitat des de la prehistòria fins avui.
El paisatge espiritual a Europa i Catalunya
Aquesta xarxa de nodes i camins que els relliguen configura un veritable ordit que, en certes èpoques i països, es desplega per abraçar territoris extensos com ara muntanyes, llacs, penínsules o illes. Les arrels d’aquesta geografia sagrada són molt antigues i diverses, perquè a Europa han existit —i sovint coexistit—, al llarg dels segles, una gran quantitat de cosmologies i tradicions espirituals que s’han anat sobreposant les unes damunt les altres. N’hi ha innombrables exemples ben documentats, com l’abadia de Saint Michel, construïda en el lloc d’un temple megalític que coronava aquesta illa de la costa de la Normandia francesa. Una vegada i una altra, s’han construït i reconstruït santuaris, sovint reutilitzant elements dels anteriors, en paisatges sagrats, en indrets que es consideraven privilegiats espiritualment parlant.
A Catalunya encara romanen moltes evidències de la geografia sagrada neolítica, com les esteles, els dòlmens, els menhirs… En alguns d’aquests espais sagrats neolítics ha continuat la veneració espiritual a partir de la construcció de temples grecs i romans o de santuaris o ermites cristianes.
El pes de la tradició
Un exemple d’espai sagrat reutilitzat és Sant Miquel de Castelló, dins del terme municipal de la Vall d’en Bas. En aquest indret s’han superposat arquitectures de diferents tradicions religioses. Hi va haver un assentament ibèric i, durant la romanització, s’hi va construir un temple dedicat a Mercuri. Posteriorment, hi va haver un petit oratori visigòtic dedicat a sant Miquel i l’actual santuari té els seus orígens en l’antiga capella d’un castell del segle XI. També la toponímia ens ofereix una pila d’exemples que palesen la qualitat espirituals dels llocs, com el Montsant, la serra de Pic-en-Cel, el santuari del Miracle, la santa Cova de Montserrat, el santuari de la Fontsanta a Jafre… Uns dels elements que han mantingut viva aquesta geografia sagrada són els aplecs, pelegrinatges i romeries relacionats amb camins, com el camí de Sant Jaume, o els diversos santuaris i ermites. Un exemple proper de pelegrinatge és el del Pelegrí de Tossa.
En el segle XV, la vila de Tossa de Mar patia una de tantes epidèmies que delmaven la població i els seus habitants van decidir encomanar-se a sant Sebastià, protector de pestes i epidèmies. Per aquest motiu van enviar un pelegrí a pregar al temple dedicat a sant Sebastià més proper i l’escollit va ser una ermita situada als afores de Santa Coloma de Farners. Com que el poble es va guarir, establiren fer un vot de poble, és a dir, que cada any, per la festivitat de sant Sebastià, el 20 de gener, un pelegrí, anomenat el Pare Pelegrí, aniria de Tossa a Santa Coloma a peu per complir la prometença d’agrair al sant la seva actuació a favor dels habitants del poble. El Pare Pelegrí del 2023 ha estat un pare de família de 45 anys, casat i amb dos fills. El van acompanyar fins a Santa Coloma de Farners 929 persones, 510 dones i 419 homes, dels quals 28 dones i 27 homes van fer el trajecte descalços. En un article del Diari de Girona (20/01/23), el periodista preguntava a alguns dels acompanyants del Pare Pelegrí perquè hi anaven, i un d’ells deia: “Vinc de família pelegrina, soc de Tossa i tota la família ha anat descalça. Així que camino també descalç per seguir la tradició i per recordar els que ja no hi són. He fet una promesa, aquest és el cinquè any que ho faig. No te la dic perquè porta mala sort. Fer de Pare Pelegrí és un sentiment molt fort i és difícil d’entendre si no ets de Tossa, perquè ho vivim molt.”
El paisatge intern
Si volem gaudir dels valors espirituals del paisatge, el més fàcil és endinsar-nos en la geografia sagrada, tant pels seus camins, com pels santuaris, ermites, dòlmens… Ara bé, convé que la caminada sigui tranquil·la i silenciosa, tant si es fa en solitud com en grup. El silenci ens ajuda a estar atents i afavoreix plenament el contacte amb el paisatge i aquesta actitud permet que ens impregnem de tots els sons que atresora, com els nostres passos, el vent, la remor de l’aigua, el cant dels ocells… i l’escolta atenta i contemplativa ens pot dur a la vivència dels valors espirituals com la grandesa, la majestat, la bellesa, l’harmonia o la comunió amb l’entorn.
Qui vol viure els valors espirituals del paisatge s’hi hauria de submergir íntimament, caldria que n’abracés el ritme i s’hauria de deixar mimetitzar com un més dins del conjunt. És bonica la paraula i l’acció de submergir-se, ja que implica estar atent a un mateix, al respir o al batec del cor i, al mateix temps, parar esment a tot el que ens envolta.
Per fer aquesta immersió en el paisatge caldria anar lleuger d’equipatge i, en conseqüència, sense cap mena d’aparell electrònic al damunt que ens distragués, sense fites, sense neguits. Al llarg de la passejada, un dels millors verbs per posar en joc és el de badar. Badoquejar és una actitud que ens permetrà connectar amb tot el que ens envolta i gaudir-ne, ja que afavoreix meravellar-se del que el paisatge ens ofereix, ens regala. Una bella panoràmica, una falguera que creix sota l’ombra d’una alzina, els mil i un sons del silenci.
Josep Gordi i Serrat és doctor en Geografia i professor de Geografia Física a la Universitat de Girona
