La imatge sorprèn perquè no és habitual. A la sortida de l’església de Sainte Eugénie de Biarritz, al País Basc francès, la gent que surt del funeral es concentra al voltant del taüt d’Agnès Lassalle. Hi ha un cotxe fúnebre esperant, però comença a sonar una cançó i, davant del fèretre, un home obre els braços i es posa a ballar.
És Stéphane Voirin, la parella de Lassalle, que s’acomiada així de la dona amb qui compartia la vida. Es va movent, mentre sonen les notes de la versió francesa de la cançó Love de Nat King Cole. Tothom balla en parelles excepte Voirin, que fa els passos com si ballés agafant una altra persona, però està sol.
Stéphane Voirin es va voler acomiadar de Lassalle, la seva parella, de la manera com tot havia començat: ballant.
Durant uns segons, el cos en moviment de Voirin concentra totes les mirades. Immediatament després, altres assistents al funeral s’afegeixen al vidu i comencen a ballar. En un minut, la plaça de davant de l’església es converteix en una inusual pista de ball improvisada, amb un taüt al centre.
Stéphane Voirin i Agnès Lassalle es van conèixer l’any 2010 en una pista de ball. Un antic pilot d’helicòpters i una professora d’institut van començar a ballar al so de Nat King Cole i, des d’aleshores, ja no van parar. Juntament amb fer classe, la dansa era una de les grans passions de Lassalle, sobretot si es tractava de ballar música rock o indie.
Al món occidental, on sovint la mort està envoltada d’un tabú, no és gaire habitual ballar en una cerimònia funerària. Menys encara quan es tracta d’una mort tràgica. La suavitat dels moviments de Voirin contrasten amb la violència que va envoltar la mort de la seva companya.
Deu dies abans, Agnès Lassalle, de 53 anys, havia sortit de casa per anar a treballar com qualsevol altre dia. Ella i Voirin van anar en cotxe a l’institut de Sant Joan Lohitzune, on Lassalle feia classes de llengua castellana, i, quan van arribar-hi, ell va baixar i es van acomiadar. Ja no es tornarien a veure. Aquell dia, un alumne amb problemes psiquiàtrics la va atacar i li va clavar una punyalada mortal al pit que va sacsejar França.
El ball que va fer Voirin és lindy hop, una dansa per parelles amb música swing que se sol ballar movent-se en cercles i que es va popularitzar als anys vint. Cent anys després, el ball nascut com una variant del xarleston era un últim homenatge a una professora assassinada.
El funeral de Lassalle va ser privat per desig de la família. Però, en un món en què circula més de pressa que les emocions, les imatges del ball davant del taüt van saltar de telèfon en telèfon i van convertir Voirin en una celebritat, amb milions de reproduccions del vídeo.
Sorprès per la gran repercussió que va tenir el ball, Voirin ha explicat que no s’imaginava que tanta gent veuria el que ell va concebre com un acte íntim, però va dir que estava content que s’hi hagués afegit tanta gent. Creu que les mostres d’afecte que ha generat són la prova que, a vegades, d’una tragèdia també en pot sortir un record bonic.
Stéphane Voirin es va voler acomiadar de Lassalle de la manera com tot havia començat: ballant. El lindy hop al so de Nat King Cole era una oda de Voirin a l’amor i a la vida davant del taüt de la seva dona morta. Envoltat de gent, va ballar per última vegada amb la dona que estimava.
