Srebrenica i Butxa: de massacres i genocidis

Fa un parell de setmanes –el 2 d’abril- es va fer pública per part de les autoritats ucraïneses l’existència d’un seguit de fosses comunes a la població ucraïnesa de Butxa, propera a Kyiv, després que aquesta fos abandonada per les tropes russes –hauria de dir les tropes de Rússia, perquè no totes són russes, i potser també les de Putin, perquè no crec que puguem dir que representen el poble rus sinó únicament al seu líder dictador-. De moment, a l’hora d’escriure aquest article, sembla que són 410 els cadàvers localitzats, però ningú descarta que no puguin aparèixer altres fosses comunes amb les quals la xifra augmenti.

Ràpidament es va generar, per part dels mitjans, una analogia amb la massacre d’Srebrenica, perpetrada el juliol de 1995 per les tropes de l’exèrcit de l’entitat sèrbia de Bòsnia, amb el suport activíssim de Belgrad i l’exèrcit iugoslau. En aquella matança hi van morir almenys 8.373 homes i nens, segons la Comissió Federal de Persones Desaparegudes, encara que el nombre exacte de morts és sempre molt difícil de determinar (de fet avui en dia una cinquena part d’aquesta xifra segueix en la categoria de “desapareguts”). A més n’hi ha proves videogràfiques, com per exemple els enregistraments fets, a mode de joc macabre, pels denominats Escorpins, dispositius de seguretat estatals especials vinguts de Sèrbia, que van arribar a vendre els vídeos als mercats populars de Sèrbia, sense adonar-se que estaven documentant la massacre. Va ser l’assassinat massiu més gran a Europa des de la Segona Guerra Mundial i el 2001 el Tribunal Penal Internacional (TPI) de L’Haia el va catalogar com a “genocidi”.

A banda de l’analogia presentada pels mitjans, va ser també el govern ucraïnès de Volodomir Zelenski el que va catalogar ràpidament de “genocidi” la massacre, tot i que una acusació d’aquest tipus –“genocidi” significa destrucció sistematitzada d’una ètnia- fins i tot en el cas bosnià no va ser oficialitzada fins diversos anys després dels fets. Com era d’esperar, el govern rus va negar les acusacions i, de fet, la responsable de premsa del Ministeri rus d’Afers Exteriors, Maria Zajarova, va assegurar l’endemà de l’anunci que «el fet que les condemnes d’Occident fossin publicades minuts després de sortir a la llum els materials no deixa dubtes sobre qui ha ordenat la història». És a dir, acusava directament el govern ucraïnès d’haver dut a terme la matança i d’intentar presentar-la com un cas de la maldat congènita de l’exèrcit de Putin. Lògic, en realitat: a la guerra, la veritat –el control de qui diu la suposada veritat-, passa a ser una arma més. A partir d’aquell moment, ens situàvem ja de ple en la batalla pel relat: qui convencés l’opinió pública mundial de ser el bàndol sincer, hauria aconseguit un avenç substancial en termes de control del discurs general. 

Malgrat el que digués el TPI en el seu moment, avui en dia a Bòsnia segueix havent-hi una batalla per la qüestió del genocidi, del relat al voltant del genocidi, per ser més precisos. Els serbis de la zona no neguen que hi hagués assassinats i crims massius, però no volen sentir a parlar més de la noció “genocidi”, perquè entenen que els presenta a ells com uns monstres, uns còmplices necessaris en la “destrucció sistematitzada d’un poble”. El seu portaveu més explícit és, precisament, l’alcalde de Srebrenica, el serbi Mladen Grujicic, que era menor d’edat quan van tenir lloc als fets i qui reclama ara, sense embuts, canviar el relat sobre el que va passar. 

Ho vaig poder comprovar jo mateix, a pocs centímetres d’ell, mentre enregistràvem una escena del documental L’última cinta des de Bòsnia, on vam provocar una dura conversa entre una familiar de víctima del genocidi de Srebrenica el 1995, Sifa Suljic, i el propi alcalde, que de totes maneres semblava avesat a representar el paper negacionista. “Diguem-li catàstrofe, diguem-li crims, però no en diguem genocidi; n’estem farts de què només se senti aquesta paraula vinculada als serbis. A Occident només es parla de genocidi, sobre nosaltres, tot el dia”, va dir en un determinat moment. 

Els serbobosnians, després d’uns anys on semblaven acceptar el paper més ingrat per tal de contribuir a la pacificació del país, volen –almenys en la seva majoria- forçar des de fa temps un canvi en el relat, sigui com sigui, farts del que ells viuen com una pressió internacional excessiva. Paradoxalment, però, en un instant de la conversa va deixar anar una idea fatídica i incongruent: estava disposat a reconèixer l’existència d’un genocidi serbi si els “musulmans” (els bosnians d’origen musulmà) també qualificaven com a “genocidi” el seguit de crims –molt més puntuals i desorganitzats- comesos als inicis de la guerra contra els serbis de la zona, que segons ell sumarien unes tres mil persones. És a dir, s’oferia a efectuar el reconeixement que se li demana sempre i quan l’altre bàndol fes exactament el mateix, banalitzant per tant la pròpia noció de “genocidi”, perquè en un cas està provat per part de les institucions penals internacionals i en l’altre, òbviament, no.

Tot plegat, tan a Bòsnia abans com a Ucraïna ara, em portaven a pensar l’altre dia quan es descobria aquesta nova massacre a Butxa com, al final, sembla que el més important del que ha passat sigui esbrinar per quin motiu, a partir de quin mètode, ha mort algú, més que no pas la mort mateixa d’aquestes persones indefenses. Necessitem categoritzar ràpidament els fets i establir comparances. I l’equiparació amb Srebrenica era molt llaminera, fàcilment entenedora per tothom, tan pels mitjans com per Zelenski, per molt que a hores d’ara sigui difícil afirmar amb garanties que efectivament es tracti d’un genocidi, per més que ho pugui semblar a simple vista. 

No podem córrer tant. Correm el risc, en aquesta guerra retransmesa en directe per Twitter, d’acabar banalitzant els conceptes, de la mateixa manera que proposa de fer-ho l’alcalde de Srebrenica (que va ser reescollit el 2020, per cert). Ja sabem que la batalla pel relat, també a Ucraïna, seguirà amb tota seguretat durant molts i molts anys com segueix en aquesta població de la Bòsnia Oriental a dia d’avui, trenta anys després de l’inici de la guerra. Òbviament és important assenyalar els culpables dels fets i qualificar-los de la forma que els especialistes jurídics considerin més oportuna, però correm el risc d’oblidar que, al final, un sol mort, una sola vida manllevada -pel sistema que sigui, del bàndol que sigui i sigui on sigui- és tan execrable com una massacre de centenars de persones. El que cal posar en valor és la Vida Humana, en majúscules, sense cap mena de dubte.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.