Introitus lacenatorum (Roger Mas & Cobla Sant Jordi). El número 25 de Transversal (2005) tenia com a tema monogràfic el silenci i el buit, on Víctor F. Puntes va escriure que “en l’univers no existeix el silenci absolut, ja que és ple de matèria i energia i, si n’hi ha, hi ha vibracions. I d’aquí que sempre hi hagi so, encara que sovint inaudible per als humans si no disposem de la tecnologia adequada”. Però el text que segueix aquí no és d’astrofísica sinó de geografia cultural. I, parafrasejant el meu mestre Lluís Casassas (1922-1992), la geografia és una disciplina científica que estudia (descriu, analitza, explica) els moviments de les persones, béns i idees damunt la Terra al llarg del temps: i on hi ha moviment hi ha so i soroll; només quan s’acaba el moviment, hi pot haver uns llocs parcialment silenciosos.
Silêncio (Pedro Abrunhosa); Sound of silence (Simon & Garfunkel). Alain Corbin escriu que “le silence n’est pas absence de bruit” (Histoire du silence, 2016). Però el soroll és un so indesitjat, així que la frase de Corbin es pot matisar: el silenci és l’absència de sorolls, però no pas necessàriament de sons. El silenci és un constructe humà que, amb bona o mala sort, es pot trobar en alguns llocs concrets i en moments especials: on hi ha persones sempre hi ha sons, que sovint poden ser sorolls. El soroll és desagradable; si no fos així, seria un so. I el silenci pot ser agradable –o no. Des de la geografia (i la geografia cultural) s’han estudiat els sons i el sorolls: els paisatges sonors són un tema clàssic com també la contaminació acústica, molt més que les escasses geografies del silenci.
Via Paolo Fabbri 43 (Francesco Guccini). La principal funció de les ciutats és l’intercanvi: de béns, d’idees, de i entre persones. Sense aquests intercanvis, sovint comercials, les ciutats no existirien. Tal com descriu Paul Zumthor (La medida del mundo, 1994), més que les muralles, el símbol de la ciutat són les portes: és el lloc de pas i de vincle amb la regió circumdant i amb l’exterior llunyà. A Europa, en els darrers mil anys, les ciutats tenen un doble paper: el primer és el de lloc central on s’ofereixen serveis econòmics, administratius i culturals per a les seves àrees d’influència, tot generant una regió amb una estructura territorial jerarquitzada; el segon paper és que les ciutats també formen part d’una estructura urbana internacional –mundial– on els seus intercanvis depenen del que representen en el conjunt del món. Mentre que en el primer paper la quotidianitat és l’element bàsic, en el segon paper el comerç internacional és l’element clau. Les ciutats són els nodes d’una xarxa mundial d’intercanvi.
Els carrers i les places de les ciutats són els principals llocs on es fan els intercanvis citats: és on hi ha botigues, oficines, mercats, institucions, serveis de tota mena… i s’hi localitzen tot buscant l’accessibilitat més favorable per a l’èxit dels intercanvis. I no hi ha silenci: es pot discrepar si el que se sent i s’escolta són sons o sorolls, però no hi ha silenci.
Lluís Casassas va escriure a Barcelona i l’espai català (1977) que hi havia una Catalunya del silenci que es caracteritzava per una “buidor humana, econòmica, cultural (amb) un bon grapat de viles i ciutats que, fins fa pocs anys, eren seus de trafegosos mercats i ara, en canvi, veuen créixer l’herba pels carrers silenciosos i poc concorreguts”, una Catalunya que es trobava molt enllà de les portes de les grans ciutats i de la seva àrea d’influència. La manca del xivarri associat a l’intercanvi mostra, per a Casassas, la manca de vida. Un conegut meu presumia de viure —deia— en un dels pocs carrers de Barcelona sense botigues i que per això gaudia del silenci a casa seva; a la pregunta de si hi havia persones que passegessin pel seu carrer, la resposta va ser que no.
Toda la vida, un día (Sílvia Pérez Cruz). Els sons, sorolls i silencis de/en una ciutat varien molt en les vint-i-quatre hores d’un dia, tal com va mostrar Eugenio Turri (1927-2005), un dels grans geògrafs que ha tractat sobre el paisatge. En el seu llibre Il paessagio come teatro (1998) hi ha tres gràfics que presenten els sons, sorolls i possibles silencis durant les vint-i-quatre hores d’un dia en un desert càlid, a la casa d’una vila rural italiana dels anys cinquanta del segle XX i a la casa d’una ciutat en el moment de redactar el seu llibre.
Tráva (Aneta Langerová). El gràfic del desert mostra una remor baixa durant tot el dia, excepte quan bufa una mica –o més– el vent. I només hi ha un pic puntual de soroll quan circula un vehicle. De fet, en molts dels paisatges anomenats naturals podria passar el mateix, com podria ser un bosc temperat europeu poc o parcialment humanitzat, on identifiquem el silenci amb els sons de la vegetació fressada pel vent, del brogit dels insectes, dels cants dels ocells.
A Mallorca, durant la Guerra Civil (Maria del Mar Bonet). La vila italiana dels anys cinquanta del segle XX mostra un paisatge humanitzat, amb una estreta relació amb la ruralitat: vespre, nit i matinada és per dormir i l’únic so és el lladruc d’un gos; i a partir del despertar del pagès, hi ha les campanes de l’església (sobretot amb l’àngelus del migdia), l’entrada i la sortida de la quitxalla a l’escola, els trets d’escopeta de qui va a caçar, les converses de les dones al carrer, la tornada del pagès a casa, la remor de la feina de casa…
Lisboa que amanhece (Sérgio Godinho); La ville s’endormait (Jacques Brel). La ciutat, però, té un brogit fort que sovint molesta. Els treballs que tracten sobre el soroll de/en les ciutats fan un llistat similar de qui els ocasiona: la mobilitat mecànica (motos, cotxes, camions, tramvies, trens, avions…), els llocs per on circulen i on s’acumulen, encara que amb la introducció dels vehicles elèctrics el nivell del soroll tendeix a disminuir; amb les obres de construcció de tota mena; amb la maquinària dels polígons industrials; els sorolls ocasionats per esdeveniments especials i/o puntuals (festes i concerts al carrer, amb les falles a València com a exemple).
El gràfic mostra aquest fort brogit continu d’activitats humanes causades per màquines de tota mena des de primera hora del matí fins a última hora del vespre, i només queda part de la nit com el període del dia menys sorollós, encara que a les zones on el jovent passa el lleure en bars i discoteques tampoc s’aconsegueix el silenci.
Venècia és una ciutat especial, ja que com que no hi ha altres vehicles circulant més que góndoles, llanxes i vaporettos, el soroll de fons gairebé desapareix i només queden els sons de les converses i els sorolls del turisme.
Library Song (Tom Chapin); A Shop With Books In (The Bookshop Band); Le petit jardin (Jacques Dutroc); Où mènent ces rutes devant moi (Georges Moustaki); Home (Jethro Tull). Hi ha silenci a les ciutats? No. Hi pot haver llocs que qualifiquem de silenciosos perquè les persones procuren de no fer-hi soroll, com ara biblioteques, llibreries, esglésies i els claustres, museus, cementiris… Hi ha llocs oberts on trobem sons, però no sorolls, com ara els jardins i parcs urbans, amb camins i rutes per cercar la tranquil·litat. I hi ha la llar, que a vegades pot servir com a refugi silenciós. El silenci sovint ha estat relacionat amb la solitud i el buit, i d’aquí el sentit de desert en tant que lloc deshabitat o abandonat (Jordi de Sant Jordi: “Desert d’amichs, de béns e de senyor…”). Per aquesta raó, als carrers i places de les ciutats és difícil trobar silenci en les hores feineres o en les de lleure si hi ha gent fent gresca: a les terrasses dels bars i pubs que es troben a les places de les ciutats, el so relativament suau d’una conversa es converteix en un soroll insuportable per al veïnat quan moltes converses s’acumulen en un mateix lloc alhora.
Fiesta (Joan Manuel Serrat). I el silenci a la ciutat comença quan “vamos bajando la cuesta, que arriba en mi calle se acabó la fiesta”.
Enric Mendizàbal és professor jubilat del Departament de Geografia de la UAB. La seva recerca tracta temes geohistòrics i culturals del Pirineu i la regió metropolitana de Barcelona
