L’ajuda mútua és un valor vertebrador de les comunitats compassives que permet crear xarxes solidàries que donen resposta a espais de necessitat de la població. D’altra banda, hi ha les ajudes públiques, més o menys accessibles, que, lligades a un pla de treball professional, intenten pal·liar la vulnerabilitat social. Però quan l’ajuda està impregnada dels efluvis de la caritat i de la beneficència, quan s’anuncia amb gran rebombori, quan no només no soluciona el problema sinó que el perpetua o fins i tot genera com a efecte secundari un escenari de desigualtat, creiem que es tracta d’un acte altruista?
Ja fa un temps, el magnat tèxtil Amancio Ortega va donar 280 milions al sistema sanitari públic espanyol per comprar màquines de protonteràpia, tractament que s’aplica en alguns tipus de processos oncològics. Aquesta acció no va passar desapercebuda, ja que va ser notícia de portada, ni va estar exempta de crítiques, per una banda, i lloances, per l’altra. Recentment, els mitjans de comunicació han tornat a publicar titulars semblants: la fundació de l’empresari donarà 60 milions a l’Hospital Sant Joan de Déu d’Esplugues de Llobregat.
El centre, referent en l’atenció pediàtrica, té en marxa un projecte ambiciós amb l’objectiu de proporcionar assistència especialitzada a pacients amb malalties minoritàries tot fomentant la recerca en diferents branques científiques i el treball coordinat amb institucions europees. Els diners donats es destinaran a construir un edifici de sis plantes independent del complex actual i a dotar-lo de material. S’espera que estigui a punt a finals de l’any 2026. Tenint en compte la dificultat d’inversió en aquest tipus de malalties, en comparació amb altres patologies, la societat ha aplaudit el compromís de la fundació i s’ha agraït públicament la col·laboració econòmica.
Malgrat això, la crítica també ha fet acte de presència i s’han sentit arguments en contra d’aquest tipus d’accions. S’ha manifestat desconfiança envers els veritables motius de la donació (blanqueig de diners, beneficis fiscals) i la manca de transparència, s’ha qüestionat la figura heroica de l’empresari que dibuixen els mitjans de comunicació i s’han denunciat les condicions laborals dels treballadors nacionals del grup Inditex, així com dels seus proveïdors estrangers. El dubte sobre per què una fundació privada dona diners a una institució concertada que pertany a un orde religiós també es fa present. Aquesta mena de donacions són bones obres i cal incentivar-les? És una resposta altruista a una necessitat clarament detectada o hi ha altres causes més urgents? Creiem en la bona intenció de la fundació o pensem que és postureig? Seria ètic limitar aquesta mena de donacions? Caldria algun tipus de control de l’administració?
Són moltes les llacunes que l’estat del benestar no omple. El tercer sector s’ha configurat històricament com un ens capaç d’arribar més enllà malgrat que tingui subvencions públiques i les seves intencions no sempre siguin clares. Per tant, l’opció d’evitar aquest tipus de donacions seria viable sempre que l’Estat es comprometés amb uns serveis públics de qualitat. Seria possible també regular —o com a mínim controlar— aquestes transaccions demanant la publicació dels convenis, dels pressupostos, dels acords i dels beneficis de les parts o potser limitar les donacions orientant-les mitjançant concessions. Una darrera via podria ser acceptar la tradició i caràcter benèfic de la nostra societat i assumir que, tot i que no es tinguin totes les peces del trencaclosques, les accions de les grans fortunes, si ajuden, han de ser benvingudes.
