Com -però també qui, quan, on i per què- es transforma un fenomen social en un problema de seguretat? La qüestió ho pot ser tot menys intranscendent. Dit breu: quan un problema esdevé de seguretat, aleshores passa al davant de la resta en l’agenda política, és tractat prioritàriament i acapara els recursos -no només pressupostaris sinó també d’autoritat- que fins aleshores li havíem regatejat. I, per si fos poc, el seu tractament reclama, gairebé sempre i en bona mesura irreflexivament, la supressió d’alguna llibertat -i ja se sap que, en això dels lliberticidis, tot és començar. Però no només.
Quan afrontem una crisi com un problema de seguretat, aleshores, només som capaços de veure’n el perill que conté i, conseqüentment, perdem de vista l’oportunitat que ens ofereix. Perquè una crisi, tant li fa de quina mena, és sempre i indissolublement, com sabien de molt antic els xinesos, justament això: un perill i una oportunitat, alhora. Reduint, doncs, la crisi a un problema de seguretat, tal i com ho fem sistemàticament a les atemorides societats del risc, no només negligim el potencial d’evolució que s’expressa sota la forma d’una crisi, sinó que engruixim els poders repressius, en detriment de solucions basades en el diàleg, la tolerància i la convivència.
Confio, per tant, que s’entengui l’oportunitat del modest suggeriment que em permeto formular en aquest text: no hi estaria de més que abans d’aplicar el tractament de xoc característic de la major part de les polítiques de seguretat -difícilment amigable, per cert, quan es creu amenaçada la pròpia integritat- ens asseguréssim, prudentment, d’haver ajustat el diagnòstic. La qual cosa suposa una feina gens senzilla: dirigir la mirada no només cap enfora -és a dir, a la manifestació visible dels problemes de seguretat-, sinó també cap endins -o sigui, al procés psicosocial que transforma conflictes en problemes de seguretat. Amb el benentès que, en aquest cas fora (la dimensió objectivable, si es vol) i dins (l’àmbit de la subjectivitat) no constitueixen compartiments estancs sinó vasos comunicants.
Precisament per això, potser, hauríem de renunciar a l’estèril confrontació entre objectivitat (què fa?) i subjectivitat (què significa?). Essent com són parts d’un tot indivisible -en aquest cas, el procés psicosocial que transforma conflictes en problemes de seguretat- no ens podem permetre la lleugeresa d’aturar la indagació just allà on s’acaba la dimensió fàcilment observable (l’objectivitat) i comença la sempre àrdua interpretació del significat (la subjectivitat). Això suposa, no en dubto pas, haver de despullar la subjectivitat d’alguns dels atributs que li són impropis, sobretot aquell que l’assimila a inex-plorable, inaprehensible i, conseqüentment, mancat de qualsevol mena de valor científic.
Sense oblidar la importància crucial que hi té, en tot aquest procés, la visió col·lectivament compartida dels elements essencials de l’existència humana (els valors?) i, ben en particular, el munt de prejudicis que arrosseguem amb nosaltres i que, afectats com ho estem d’una mena de somnambulisme psíquic, no acabem de trobar mai el moment de reconsiderar.
