Entre moltes de les paradoxes del nostre temps, una de les més significatives és el que passa amb l’ètica de la recerca i la innovació. D’una banda, té un auge innegable i, ara com ara, tota universitat que es valori ha disposat d’alguna classe de comitè o mecanisme per supervisar les implicacions ètiques dels seus projectes, encara que només tinguin un abast local, cap finançament i una metodologia senzilla amb l’administració humil d’alguns qüestionaris. I està molt bé que sigui així, ja que l’experiència ens demostra que, tot i que es tingui la millor intenció, es pot acabar fent més mal que bé. Per exemple, el tristament cèlebre terrorista Unabomber, molt probablement va quedar traumatitzat pels humiliants experiments psicològics en els quals va participar, com a voluntari, mentre era estudiant a la Universitat de Harvard (EUA).
D’altra banda, en marcat contrast, infinitat d’empreses tecnològiques estan contínuament llançant tota mena d’aplicacions, dispositius, xarxes i algoritmes, amb poc o cap escrutini de les seves finalitats, mètodes i conseqüències personals i socials. En aquest sentit, és important seguir el judici iniciat per més d’un centenar d’escoles nord-americanes contra cinc de les grans plataformes tecnològiques (Facebook, Instagram, TikTok, YouTube i Snapchat), a qui acusen de perjudicar la salut mental dels seus estudiants. Segons els demandants, una generació sencera pot estar pagant, amb un dramàtic augment de suïcidis, autolesions, trastorns depressius i addiccions, el preu dels nous “models de negocis” digitals. Més enllà dels detalls jurídics d’aquesta demanda, és evident que aquesta generació està sent utilitzada a escala mundial com a conillets d’Índies de les novetats tecnològiques.
Entre les innovacions més sonades fa poc hi ha el ChatGPT, un robot conversacional capaç de generar textos sobre els temes més variats, en qüestió de segons, en resposta a les preguntes dels usuaris. Des de senzilles tasques escolars fins a tutorials o exàmens professionals i dictàmens jurídics; des de manifestos sobre l’avortament, tal com els escriurien diferents partits polítics, fins a guions de pel·lícules o comercials de televisió. Francament, impressiona l’amplitud de competències exhibides per aquesta plataforma d’intel·ligència artificial i altres de similars.
Per això, un bon nombre d’analistes es manifesten alarmats per la manera com afectarà aquesta tecnologia, a mesura que es consolidi, a les rutines acadèmiques i l’educació de tots els nivells. Farà desaparèixer més llocs de treball? Com es farà servir per influir maliciosament sobre l’opinió pública i les campanyes electorals de diferents països? Ens crida l’atenció que la mateixa líder de l’equip que desenvolupa la plataforma ChatGPT ha exhortat polítics i governs a regular, des d’ara, aquesta classe de tecnologies, incorporant tota mena de veus i sectors, com filòsofs, científics socials, artistes i humanistes.
Sens dubte, les comunitats i els gremis educatius hem d’assumir també aquest desafiament, per molt complex que sembli; en particular, tots els qui d’una manera o altra estem involucrats en l’educació en valors de la ciutadania, les mires i l’efectivitat de la qual s’ha de reimpulsar urgentment. D’altra manera, serem còmplices de l’accelerada degradació de la ciutadania a mera usuària, sense capacitat crítica, l’única llibertat de la qual es reduirà a fer clic en un botó o altre d’un univers dissenyat per a interessos més enllà de la seva comprensió.
