Harriet Tubman, coneguda popularment com a “mamà Moisès” o “Moisès”, va néixer esclava, però va lluitar tota la seva vida a favor de la llibertat. Organitzava incursions a les plantacions del sud dels Estats Units per alliberar els seus germans de l’esclavitud.
Em diuen Harriet Tubman, però aquest no és el meu nom autèntic. Quan vaig néixer el 1822, en una plantació de l’estat de Maryland, als Estats Units, em van inscriure al registre com a Araminta Ross. Qui em va apuntar va ser el senyor Edward Brodess; perquè jo, igual que els meus cinc germans, igual que els meus pares i igual que els seus pares, vaig néixer esclava.
Des de ben petita vaig treballar a la mansió de la família Brodess. Feia de tot: cuinava, netejava… L’edat no era una excusa. Una de les meves obligacions més curioses era vigilar el nadó de la casa mentre dormia. Aquella feina era un regal enverinat. Si el nen es despertava plorant, jo rebia una fuetada. A l’edat de tretze anys, em va canviar la vida… Segons m’han explicat, un supervisor de la plantació va tirar un pes de metall contra un esclau, perquè havia deixat de treballar, amb tanta mala sort que em va anar a parar al cap.
El cop em va provocar un traumatisme cranial. Em vaig recuperar, però, des d’aquell moment tenia atacs que semblaven d’epilèpsia i moments de pèrdua de consciència. Tenia somnis molt estranys, com si els hagués viscut, com si m’indiquessin el futur. Al principi m’espantaven molt; fins que vaig pensar que havien de ser missatges enviats per Déu i, per tant, si els enviava el Senyor, no podien ser pas dolents.
Quan em pensava que ja tenia la vida sentenciada, vaig conèixer en John Tubman. Ell també treballava per a la família Brodess. Ens vam casar i em vaig canviar de nom. Vaig enterrar l’Araminta Ross i vaig apostar per una vida nova: a partir d’aleshores seria la Harriet Tubman. El meu marit era un home lliure, però no tenia prou influència ni diners per pagar la meva llibertat.
Sempre direcció nord
El 1849, cada vegada estava més convençuda que l’amo pensava vendre’m, però jo no estava disposada a viure allunyada de la meva família… Només una cosa me’n podia apartar: la llibertat. Vaig convèncer dos dels meus germans, en Ben i en Henry, perquè fugíssim de la plantació. No sabíem el camí, només que al nord hi havia homes lliures. Va ser un fracàs! Els meus germans no van tenir prou resistència i, a mig camí, van decidir tornar. Jo també ho vaig fer, però amb una convicció: fugiria altre cop cap al nord i ho faria sola.
La segona vegada que vaig intentar escapar vaig córrer sense mirar enrere. Quan vaig deixar de sentir els lladrucs dels gossos de l’amo, encara vaig continuar corrent, corrent i corrent. Vaig passar per camins secundaris, per boscos i per àrees pantanoses. Vaig caminar més de cent quilòmetres! Si vaig aconseguir fugir de Maryland, va ser gràcies a l’anomenat ferrocarril subterrani, una xarxa de molt bona gent que ajudava els esclaus a allunyar-se de les plantacions. Eren negres lliures, blancs abolicionistes i activistes cristians. Amb el seu suport, vaig poder travessar la frontera de Delaware, un estat abolicionista. En aquell punt, recordo que em vaig mirar les mans per saber si era la mateixa persona. Era lliure.
No és fàcil saber viure en llibertat quan no has gaudit mai d’aquest privilegi. A Delaware, la distància entre jo i el meu passat encara em semblava poca, no em sentia segura. A tot arreu creia veure caçadors d’esclaus. Per aquest motiu, vaig decidir traslladar-me a Filadèlfia, encara més al nord. Però, en aquesta ciutat, no podia deixar de pensar en la meva família.
La llei de fugitius
Mentre treballava i intentava estalviar uns quants dòlars (per primera vegada em pagaven per treballar!), la situació va empitjorar. Els Congrés dels Estats Units va aprovar la Llei dels Fugitius. Aquesta norma obligava tots els organismes oficials del país –també en aquells estats on ja no existia l’esclavitud– a ajudar a capturar els esclaus que havien escapat i imposava forts càstigs. Molts companys, per por de ser capturats, van decidir anar-se’n al Canadà, però jo em vaig quedar.
Quan el desembre de 1850 vaig saber que la meva neboda i els seus dos fills serien venuts a un nou amo, no m’ho vaig pensar dues vegades i vaig decidir tornar a la terra de la qual havia fugit. En aquest viatge vaig tornar a veure en John, però ell s’havia casat amb una altra dona. M’havia oblidat. Després d’aquella primera incursió, en van venir moltes més. Pràcticament una dotzena, en onze anys. Entre familiars i amics, vaig aconseguir deslliurar setanta persones dels seus amos. Si hagués de triar un viatge… em quedaria amb el darrer. Quan vaig aconseguir que els meus pares vinguessin amb mi. I, després de tots aquests viatges, molts em van començar a anomenar “mamà Moisès” o “Moisès”.
Esclata la guerra civil
El 1861, onze estats del sud, partidaris de l’esclavitud, van declarar la independència al nord, i la Guerra Civil va començar. De seguida em vaig unir a les files de l’exèrcit de la Unió. Primer feia tasques de cuinera i d’infermera, però, quan el president Lincoln va reconèixer la llibertat dels esclaus fugitius, vaig decidir lluitar. Vaig organitzar un servei d’exploradors, una xarxa d’espionatge formada per fugitius i, fins i tot, vaig dirigir una expedició armada en territori confederat amb la intenció d’alliberar centenars de germans esclavitzats. Va ser tot un èxit.
Després de la guerra, i quan en molts països del món les dones van començar a alçar-se per reclamar el dret a vot, jo vaig fer el mateix a casa meva. Al nord de l’estat de Nova York, també vaig fundar una casa per acollir persones afroamericanes grans i malaltes.
Si el 13 de març del 1913, el dia que vaig morir, algú m’hagués dit que, pràcticament cent anys després, un negre, Barack Obama, arribaria a la Casa Blanca, hauria pensat que m’enganyaven. I que ell proposaria posar la meva cara als bitllets de 20 dòlars, encara m’ho hauria cregut menys!
Però tampoc m’hauria imaginat que després de tants anys de lluita, en ple segle XXI, al món encara hi hauria 40 milions d’esclaus.
