Confesso que la invitació a escriure algunes reflexions sobre la felicitat, de cop m’ha abocat a una certa mandra. Creia que amb el pas del temps aquest concepte quedaria somort, acceptat com un propòsit ben intencionat, un desig que descriu un estat de benestar interior generalment passatger, relacionat amb allò que vivim i no pas com un imperatiu categòric. No existeix l’obligació de ser feliç. Pot esdevenir una actitud escollida o el resultat d’una conjunció favorable on sembla que tot està bé: tot d’una em trobo sentint-me feliç. És clar, que tot dependrà de com conceptualitzem la felicitat. I d’aquí ve el debat inacabable que és el causant de la meva mandra.
Si ens fan la pregunta: vols ser feliç?, la majoria respondrem amb: un sí, i tant! A continuació però apareixeran els matisos. Què entenem per felicitat? De quina felicitat parlem? Què fa feliç? Amb la felicitat passa com amb el concepte ‘temps’, que tan simpàticament va descriure Agustí d’Hipona: “Si ningú m’ho pregunta, ho sé; però si intento explicar-lo, no ho sé”. Intentar explicar què és la felicitat i que sigui acceptat universalment és una tasca a la qual no em sento cridat. En canvi, puc observar certes pràctiques, actituds i creences que aporten una mica més de llum.
Les referències a la felicitat sembla que descriuen, d’entrada, un estat intern de la persona que es manifesta com a absolut. La felicitat no està feta de miques, de breus moments, d’emocions passatgeres o d’un sentimentalisme provocat per una situació puntual. És una alegria plena i alhora serena. Un estat de pau en el qual no hi manca res. Sovint es descriu com a plenitud. D’aquesta manera ja es perfilen els tres indicadors que ens caldrà esbrinar: si la felicitat depèn de factors interns o externs; si es tracte d’un fenomen permanent o impermanent i si s’esdevé una experiència relativa o de completesa.
No caldrà esprémer gaire els arguments per acordar que la felicitat no pot dependre de factors externs. Si hi ha dependència d’allò que passi per ser feliç, o d’allò que es té o es deixa de tenir, tot esdevé impermanent i relatiu. Vista així la felicitat no passa de ser una estona, un sentiment puntual, generalment vinculat als esdeveniments. Vista així, la felicitat és més aviat un resultat. Depèn de diverses coses. Si guanya el teu equip, si els fills ens donen una alegria, si ens lliurem d’un malestar angoixant… Per això de sempre s’ha dit que la felicitat és l’alleugeriment dels nostres malsdecaps. És a dir, som feliços quan no hi ha por. O, dit d’una altra manera, entre por i por s’inclou alguna estona de feliç serenor.
Tot i així, no faríem bé de menystenir els factors externs, perquè algunes experiències sembla que acaben per ser necessàries si aspirem a un bona felicitat. Em refereixo en concret a la nostra capacitat relacional, a l’amistat, la bona companyonia, la sexualitat. Sentir l’escalf dels altres és el millor antídot contra la solitud. Ni que sigui com a fet comparatiu, som més feliços junts que sols.
Enmig dels factors externs també hauríem d’incloure les nostres expectatives. L’ésser humà és expectant per naturalesa. No vivim enrere, sinó orientats cap al futur. Voldríem que les coses fossin com volem que siguin, les voldríem controlar, i així generem expectatives. La mort recent de l’Eduard Punset, m’ha retornat la idea que la felicitat es troba en l’avantsala del que creiem que ens farà feliços, és a dir, som més feliços en l’expectació que en la consumació. Mentre esperem aquell viatge programat es genera una il·lusió que podria no coincidir amb les incidències reals en el moment de realitzar-lo. Aquesta felicitat es metaforitza amb allò de la pastanaga. Acabem per dependre de que ens posem la pastanaga al davant per sentir-nos més motivats.
Si atenem als factors interns, haurem de fer una nova distinció: si entenem per intern allò que sentim, o bé allò que som capaços de generar en nosaltres. Allò que sentim és un producte de les nostres memòries emocionals i formacions inconscients. Hi ha una gran mecànica en els hàbits emocionals, que vol dir que “ens acostumem a sentir d’una manera”, existeix un perfil emocional que ens distingeix. Ara bé, aquest perfil no és una estructura psíquica inalterable, sinó fruit dels nostres temperaments i la forma en què hem aprés a reaccionar davant dels esdeveniments de la vida. En això hi té molt a veure els models familiars que han contribuït a donar forma als nostres paisatges afectius. Les emocions no són meres respostes adaptatives, sinó també construccions més socials del que podem imaginar.
Si la felicitat la fem dependre de com ens sentim, i com ens sentim té molt a veure amb els esdeveniments que vivim, tornarem al cap del carrer. Sentiments efímers, impermanents. Tampoc hi ha felicitat duradora si la fem dependre exclusivament d’allò que sentim. Vist així la felicitat seria cosina germana de l’alegria, de l’entusiasme i fins i tot de l’exaltació, com quan toca la rifa de Nadal. Aquesta felicitat, ho és des de l’estat d’ànim. I res puja i baixa tant com els nostres ànims.
Tot canvia si, més enllà dels nostres estats d’ànim, som capaços de generar-nos les condiciona mentals i emocionals que ens convinguin. Sembla estrany això que dic, perquè molta gent creu que això no ho pot fer, que no depèn d’ella. Accepten que sóc víctimes del seu sentir. I admeto, certament, que algunes vegades ens sentim “segrestats” pel nostre sistema límbic que, en grau d’elevada intensitat no ens permet fer altra cosa que atendre les seves manifestacions. Però això s’esdevé excepcionalment i no com a norma. Per sort, podem optar pels designis de la nostra voluntat.
Arribats a aquest punt, ja podem entreveure que la felicitat té molt a veure amb el nostre determini, amb la capacitat de decidir deliberadament allò que volem. D’aquesta manera, la felicitat esdevé una actitud vital, una decisió que entrena la nostra ment a escollir ser feliç, enlloc d’amargar-se la vida. Podem optar per una actitud de gratitud i il·lusió pel propi fet de viure, com també podem optar per veure-hi els obstacles i les mancances que ens fan patir. Quina tria ens farà més feliços?
Fins ara he delimitat alguns aspectes que poden ajudar a reflexionar sobre la felicitat:
- La felicitat és majorment un resultat, segons els esdeveniments externs.
- La felicitat és l’alleugeriment dels nostres mals de caps. Som feliços en absència de por o patiment.
- Som més feliços junts que sols.
- La felicitat es troba en l’avantsala de la felicitat.
- La felicitat és un estat d’ànim, similar a l’alegria o a l’entusiasme.
- La felicitat com a actitud vital, és una decisió deliberada: trio ser feliç
Ens queda un darrera mirada. I mai millor dit perquè es tracte de la mirada contemplativa. Dels tres indicadors descrits anteriorment, només l’experiència de plenitud interior permet una experiència que depengui de la nostra interioritat, que es manté permanent i es manifesta amb completesa.
Aquesta és l’experiència que han descrit les persones que han explorat dins seu, que han après a acollir el que es manifesta més enllà dels seus capteniments i els seus ànims. Som una relació amb nosaltres mateixos, i és en aquesta relació on desvetllem allò de més profund i autèntic que hi ha en nosaltres. Quan el que ens mou és la bellesa, el bé i la veritat tota felicitat és possible. I sempre hi és. Sempre està disponible i ho omple tot.
La felicitat no està feta de miques, de breus moments, d’emocions passatgeres o d’un sentimentalisme provocat per una situació puntual. És una alegria plena i alhora serena. Un estat de pau en el que no hi manca res
