Em queda bé el vestit que porto? T’agrado encara? M’estimes, oi? Estic bé de salut? Tot rutlla? La resposta a aquestes preguntes no sempre és fàcil i generalment la seva resposta ens pot generar més d’algun problema, d’alguna incomoditat, d’algun malestar. I val la pena generar aquesta mateixa sensació negativa en el que ens pregunta? Algú molt important em va explicar una petita anècdota que havia viscut no feia gaire. L’anècdota que no ve al cas acabada amb la frase: “La sinceritat està sobrevalorada”.
Conferim, donem, tots plegats, al concepte de sinceritat, un valor que potser no tingui, que potser estigui sobre dimensionat, que sigui excessiu.
La sinceritat està sobrevalorada, em van dir…
Crec que és una frase brillant. Tots plantegem la sinceritat com una de les característiques bàsiques de les nostres relacions socials. La demanem de tu a tu, l’exigim als altres, la volem, la reclamem com a puntal imprescindible de la nostra societat, de la nostra activitat diària. Tots diem que admirem la sinceritat i que la necessitem i que, quan demanem la opinió, busquem la opinió real de qui la demanem… però sabeu què crec? Que és mentida!
No busquem sentir la opinió d’algú quan la demanem, sinó que la seva opinió reforci la nostra. No busquem sinceritat quan preguntem com ens queda una peça de roba, on han estat o què n’opinen sobre algun tema en qüestió.
Busquem, quan diem que volem sinceritat, que no siguin sincers sinó que ens diguin el que volem sentir, el que creiem necessitar. Si això coincideix amb la veritat, amb el que pensa el que ens escolta, millor, però sinó… potser preferim una mica de mentida?
Ningú no vol sentir la veritat crua en determinats moments. Potser en coses petites, potser en coses transcendentals, però el que en realitat busquem és la felicitat i si la felicitat passa per la mentida, benvinguda sigui.
Tot és com una cadena de mitges veritats o mitges mentides que fan que ens qüestionem coses sobre si, sense sinceritat, si sense la cruesa de la realitat es pot arribar a forjar una estructura de felicitat real. Però això és molt filosòfic i s’allunya una mica de la necessitat que tenim de sentir que ens reafirmen la nostra opinió. Em queda bé aquest vestit? Si.
Això és el que necessita el nostre ego. El nostre ego no vol entendre si ens apreta la costura, ens queda massa gran, ens fa un cul lleig o el color no ens afavoreix. El que volem, el que demanem amb la pregunta és treure’ns de sobre totes aquestes pors, tots aquests temors egocèntrics que ens genera el vestit. Volem un si.
No es practica en excés la sinceritat però es reclama. Es reclama com una cosa bona i necessària. I al mateix temps, es castiga si no ens agrada, si no encaixa amb el que volíem sentir.
Quan diem que volem que ens diguin la veritat, el que en realitat volem és que ens diguin la nostra veritat. I això és demanar que ens diguin una mentida. Ho deia Montserrat Roig: “digues que m’estimes encara que sigui mentida”.
Digues el que vull sentir, el que necessito sentir i enganya’m. Tenyeix aquest engany de veritat i de sinceritat i de realitat, però si m’ha de fer mal, sinó m’agradarà… enganya’m, menteix, tapa la veritat i deixa la sinceritat de banda.
La mentida és necessària i la sinceritat està sobrevalorada.
