Com podem estar en contra de la perfecció? Seria com estar en contra de la bellesa. Impossible. Una altra cosa és que prenguem distància d’alguns perfeccionistes. O més ben dit, d’aquells que fan ostentació de la perfecció, els quals militen en un tipus de perfecció que suposa una narrativa implícita de superioritat davant dels altres. En aquest sentit, aquests perfeccionistes poden ser molt tòxics. En canvi, els que combinen perfecció i humilitat són simplement savis. Però presumir de perfecció destrueix equips. Violenten la perfecció en exhibir-la. No creen espirals d’aprenentatge, sinó de distanciament. La perfecció vanitosa perd la gràcia.
El management està ple de metodologies que van néixer per a la perfecció i van topar amb la realitat. Al management li agrada molt la paraula excel·lència. I per a alguns s’assoliria amb la qualitat total i els seus legionaris de les ISO. Però l’únic management excel·lent és el que humanitza les empreses. L’excel·lència no sempre és l’absència d’errors, allò excel·lent és tenir propòsits consistents i dur-los a terme raonablement bé amb talent i bona gent. La perfecció, pel que fa a obres ben fetes, a promeses complertes amb el client, a innovacions memorables, és impressionant. Però aquesta perfecció és millor amb perfectes humils que inspiren el seu entorn que amb perfectes arrogants que refreguen habilitats plusquamperfectes als altres.
I és que no hi ha perfecció sense empatia. La perfecció té aquest component d’alteritat. Sense comptar amb els altres aquesta perfecció incòlume ens sembla una perfecció artificial. Un ERP, aquests sistemes d’informació que porten la gestió integral d’una empresa d’una manera totalitària, només són perfectes en un món perfecte i previsible. Però el món, els clients, els professionals, les empreses no són així, exhibeixen contradiccions, conreen rareses, no sempre deixen que la raó s’imposi a l’emoció.
Els perfectes creuen en la planificació perfecta, en la qualitat total i a ser cinturons negres de Six Sigma com a mínim. Però l’important moltes vegades en un equip no és la perfecció elevada a categoria de filigrana, sinó un conjunt de sincronies prou efectives que només poden néixer del compromís. Allò que fa a les empreses admirables és la seva ponderació i la seva consistència al llarg del temps. I la seva capacitat d’aprendre. Per això, el professor Willie Pietersen, de la Universitat de Colúmbia, parla més de strategic learning que de strategic planning. I aquesta capacitat estratègica d’aprendre és el que permet que algunes empreses es mantinguin, sobrevisquin, creixin. Prefereixo una comunitat de talent que una comunitat de perfectes.
Una condescendència perillosa
El talent no necessita ser sempre perfecte, moltes vegades es permet explorar i moltes vegades en el seu procés d’adaptació no l’encerta a la primera. No són perfectes d’entrada, però són consistents en els seus aprenentatges. Nokia és una empresa que ha encertat moltíssim i ha tingut algun error clamorós en la seva llarga història. Ha estat al sector forestal, del cautxú, del cable i de les telecomunicacions. Però Nokia, amb els seus moments bons i dolents, és una empresa que transmet capacitat d’adaptar-se, de recompondre’s i tornar a crear projectes d’alt impacte global. Li pot haver fallat l’strategic planning però és bona en l’strategic learning. Moltes vegades, les grans lliçons empresarials no estan exemptes d’imperfeccions en la seva voluntat de crear una cosa genuïna. El millor exemple que tenim a Europa és la història d’Olivetti. La creació del gran model d’empresa humanista que sucumbeix davant una lògica aliena a l’ecosistema europeu al món digital.
Jo soc el primer que com a client o soci detesto les imperfeccions alienes i m’avergonyeixo de les pròpies. La voluntat de fer les coses bé i d’apostar per la qualitat està fora de dubtes. Però m’agrada més la perfecció que els perfectes. Veure aquella gent que no dubta mai i que sempre pontifica avalada per operacions impol·lutes em sembla que resol un tipus de problemes, però que en crea d’altres. La condescendència dels purs i dels perfectes sempre m’ha semblat perillosa. Crec més en aquells equips en què ningú no es creu més que ningú, però que junts poden arribar a crear coses extraordinàries malgrat les seves imperfeccions, simplement perquè la força de les seves complementarietats és superior a la dels seus errors Ens encanta la perfecció, però sovint avorrim els perfectes.
Xavier Marcet és president de l’empresa de consultoria Lead To Chang
