Articles

Arxiu d'articles seleccionats de la revista Valors

“Síndrome Selfie”, per Sergi Pascual


Mentre camine cap a la màquina del gimnàs observe tot el que passa al meu voltant. Davant de mi, dues xiques, amb un cos esvelt, s’exerciten en la bicicleta el·líptica. A la meua dreta, un xic corre com si el perseguiren. A l’esquerra, una dona major camina lentament i, més enllà, un home fa bicicleta estàtica amb màniga llarga, cosa que em desconcerta ja que estem al mes d’agost. A continuació, clave la vista a l’altra sala i hi veig molts   xicots (també alguna xica), que practiquen la musculació. M’adone que  molts d’ells tenen un cos musculós, uns braços grans, encara que les cames no acompanyen de manera harmònica. Aquesta moda del xampinyó deu ser-ne una de tantes que no he aconseguit comprendre mai! En acabar la meua horeta habitual de càrdio, decidisc apropar-m´hi. Hi ha uns quants joves que, a més de muscular, també es fotografien. Jo supose que s’envien whatsapps amb les seues fotos, ja que s’apropen al mirall i contemplen, repetitivament, l’evolució del seu grup muscular. Potser, alguns d’ells arrosseguen ja el perfil típic de la coneguda síndrome narcisista.

L’adjectiu “narcisisme” prové del personatge mitològic Narcís, que fa referència a l’home que se sent preciós, que està enamorat de si mateix o que té una cura excessiva pel seu empolainament. El narcisisme és la complaença immoderada en la consideració de les facultats pròpies. El mite de Narcís afirma que aquest és fill de Cefis i Liríope. Narcís és un jove de bellesa singular que, malgrat despertar passions en mortals i en déus, aquestes no són correspostes perquè el jove Narcís és incapaç de reconéixer l’altri i estimar-lo. Quan aquell observa el seu propi rostre reflectit a l’aigua, hi resta impressionat i no pot deixar de contemplar-s’hi. El jove, completament hipnotitzat per la bellesa del seu reflex, acaba enamorant-se’n. Així doncs, d´aquesta història se’n deriva que l´amor que sent Narcís no és recíproc, cosa que l´aboca a una bogeria  d’amor. Narcís no menja ni beu, i això desencadena, malauradament, en la seua mort.

Les persones amb conducta narcisista són aquelles que tenen exaltat el seu “ego”, manquen d’empatia, busquen l’èxit i viuen un món bastant irracional. Es passen la vida pensant en el seu propi “ego”. Les persones narcisistes s’envolten, generalment, de gent que les adora i que respecta la seua inqüestionable superioritat. Una característica dels narcisistes és que donen importància a les coses  superficials. És gent que viu molt pendent de la imatge i de l’aprovació dels altres. Tenen molt poca capacitat d’escoltar la resta; el més important sempre és el que els passa a ells. El narcisista tendeix a cosificar: percep els altres com a objectes que poden assaciar el seu propi desig. És per això que abandona, amb facilitat, les relacions, un cop satisfetes les seues ànsies i curiositats. Generalment, no tenen cap  sentiment de culpa i poden desaparéixer de la vida d´una altra persona sense donar cap explicació. Si un dia tornen, no espereu  culpes ni disculpes. Això a banda, el narcisista sol ser  poc creatiu. Certament,  el posaríeu entre l´espasa i la paret si li demanàreu d´ escriure un llibre. El  món de l´art no és per a ell.

Em preocupa com la generació digital ha caigut en l’afirmació “els altres han de saber de mi”. Però no sols això, sinó que: “Els altres han de saber que jo estic molt bé”. No es tracta de ser feliç sinó de mostrar-se´n contínuament  encara que, realment, es flaquege en aqueix moment. El “Pense, doncs existisc”, queda substituït pel “Si sóc popular, aleshores existisc”. Els joves han nascut en un univers social implacable que, malgrat ser interessantíssim, no els ha oferit les eines adients per tal de saber utilitzar-lo com cal. Però, és clar, així són les coses: al cap i a la fi, la informàtica i les tecnologies són un procediment, i els procediments s’han d’usar amb una finalitat;  no de qualsevol manera. És un dels preus a pagar de no tenir una educació sòlida que acompanye aquesta revolució digital. Potser  la síndrome narcisista hi estiga atacant.

Tots coneixem el fenomen Selfie. Hi ha gent que necessita mostrar-se tothora mitjançant fotos i/o comentaris a la xarxa, deixant-hi petjada de tots i cadascuns dels seus meravellosos -i no tant- moments. Que si em menge una hamburguesa, selfie; que si  me’n vaig a córrer, selfie; que si em trobe  de viatge, selfie. Al meu entendre, es perpetuen, des de fa un temps,  conductes que  han esdevingut  rituals: els llavis estirats de les adolescents (fent morros) o la postura corbada amb la cameta per davant… Fixem-nos també en la manera de mostrar les mans: amb dos dits o amb els dits a l’estil raper. La meua neboda, amb tan sols 5 anyets, ja imita aquestes conductes, però atenció!, perquè, igualment, ho fan els ben crescudets i crescudetes -amb fills i, fins i tot, amb néts…-. Quina és la finalitat de mostrar-se d´aquesta manera? Sembla que està ben clara:  simplement  obtenir un “m’agrada” o un comentari. A la xarxa, hi exhibim la cara bonica de la moneda; necessitem l’èxit i en aquesta recerca oblidem allò que els passa als altres. No direu que açò no és preocupant! En tot cas, no estem aprenent un model de vida superficial i fals? Joves i majorets ens passem hores cara al mòbil amb aquestes martingales. De fet, als adolescents no els importa que se’ls castigue sense eixir de casa durant uns dies mentre continuem amb el seu  telèfon mòbil .

Siguem sincers, aquells que exposen compulsivament les seues fotos estan demanant acceptació. De fet, a ningú no li amarga un dolç i tots, d’una manera o d’una altra, ens alegrem quan ens segueixen. No obstant això,  és preocupant el fet que molta gent crea i, fins i tot, es convenç d’una falsa identitat amb la qual ha de conviure: “persona bonica o bella,  feliç i exitosa a la qual tot li funciona la mar de bé”. Aquesta creença denota una manca d’autoestima i alhora una recerca impulsiva d’autoafirmació i retroalimentació. Així mateix,  em resulta  preocupant que els nascuts en aquesta era digital (al voltant de l’any 1980) estiguen  construint un concepte d’amistat que  no exigisca de presència física. Ells diuen: “tinc un amic que…”, “tinc una amiga que…”, però tant l’amic com l’amiga són únicament “amics virtuals” -més bé “coneguts”, diria jo…-

Per tant, els selfies han esdevingut el reflex d’una identitat millorada, la cara més saludable. Al capdavall, aquest joc pot resultar amarg perquè probablement algú, en no rebre acceptació, pot acabar amb l’ autoestima pel terra. La xarxa ja no és  un simple passatemps; es troba present en tots els àmbits de la nostra vida i expressa l’espai social per excel·lència. És així com una persona amb molts selfies o  molt tuitejada es considera, equívocament, exitosa. Ai, senyor, com han canviat les coses!

Comptat i debatut, les xarxes socials són de gran utilitat, però cal  fer-ne un bon ús. L’univers és complex i arriscat… Seria una pena que els “m’agrada” substituïren les abraçades i que les converses foren  sustituïdes per comentaris funestos. D´igual manera, em doldria amargament que valoràrem les persones en funció de l’èxit dels seus selfies, del nombre de seguidors que tenen i de la quantitat de caps que retuitegen tot allò que escriuen. Els éssers humans no estem formats, únicament, d´ èxits; alenem  neguit i malenconia. Hi ha moments en què ens sentim  desgraciats.  Seria un despropòsit que perdérem la direcció precisa  i ens oblidàrem de qui som, d’on venim i cap a on volem anar veritablement… Ja ho va dir Parmènides: “L’ésser és i no és no ser”.

En resum, si no som a la xarxa, no passa res, que no cal escalfar tant les cadires. Allò autènticament important és viure al món. Temptejar-lo. Xafar-lo. Provar-lo. En definitiva, aventurar-s´hi a noves emocions.

Sergi Pascual és professor i escriptor

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *