De: Jordi Cussó
Per: Cinto Amat
CC: Revista Valors
Assumpte: Violència religiosa
data: 20 de setembre de 2014
Benvolgut Cinto,
Aquest dies participo al segon Congrés Internacional Edificar la Pau al segle XXI, que la Fundació Carta de la Pau dirigida a l’ONU organitza amb la Universitat de La Salle de Bogotà. Aprofito per dir-te que el Congrés ha estat fabulós tant per l’organització, com pels seus continguts, experiències i testimonis de la gent que viuen en zones de molta violència. És un congrés que m’ha fet reflexionar molt, però també t’he de dir, que m’ha fet plorar en diferents moments; m’ha arribat al cap i al cor.
Durant una entrevista a Ràdio Caracol, em preguntaven sobre la situació a Síria i a l’Iraq amb el Califat Islàmic, dels seus mètodes, i de la seva política d’instaurar un estat islàmic, destruint i aniquilant qualsevol altre manera de pensar o de professar una religió diferent. Aquesta opció de degollar hostatges i gravar-ho, d’eliminar qualsevol altre opció religiosa, arriba fins a l’extrem de matar dones i nens per fer desaparèixer la segona generació de creients, amb el desig que qualsevol altre religió desaparegui totalment.
No tinc resposta davant d’aquestes actituds: la guerra és la bogeria humana, els desastre més gran que podem cometre els éssers humans, i que per més que ens vulguin enganyar, no existeixen guerres que respectin els drets humans, o a la població civil. La guerra vol dir mort, violacions, horrors, crueltat, injustícia, inhumanitat, i jo no puc acceptar cap d’aquestes accions, o estratègies. Tant és si els motius són religiosos, ideològics o econòmics; les accions acaben sent les mateixes.
Al Congrés Francisco de Roux, premi Nacional de Pau a Colòmbia, posava un exemple aterridor d’una víctima de la violència.
Un fill explicava la situació de la seva mare que vivia a una zona de Colòmbia on els paramilitars actuaven amb mètodes semblants als que usen els islamistes. Aquesta dona, Alma Rosa Jaramillo, quan van arribar els paramilitars al poble on vivien, es va plantar davant d’ells i els va dir: “Vostès tenen el poder de les armes per imposar-se aquí, però no els reconeixem cap autoritat sobre les nostres comunitats per dir-nos què hem de fer i com hem de viure”. La van segrestar i dies més tard, la van trobar lligada a un arbre, amb els braços, les cames i el cap tallats amb serra elèctrica. Molta gent i molts grups, per diferents motius religiosos, ideològics o econòmics, creuen tenir poder sobre altres. Però aquest poder només el tenen per la força de les armes, però mai tindran autoritat sobre la gent per dir-li què ha de fer o com han de viure.
Al Congrés hi participava un grup de dones islàmiques que apostaven per la pau. És evident que no existeix una única postura davant del fet de la jihad i d’algunes postures extremistes. Per elles l’islam vol dir pau i creuen que la seva religió i totes les altres, han de ser opcions de vida que portin a conviure en pau. El problema és com fer que aquestes veus arribin als mass media. Em preocupa que tot el què sentim a dir de l’Islam és negatiu. Però estic segur que els països de majoria islàmica els hi passa el mateix respecte a nosaltres, mai ningú els ha dit res de bo d’Occident i de les seves formes de viure. Així és molt difícil establir ponts. Però necessitem sentir la veu de molts musulmans que expressin que no estant d’acord amb aquestes accions violentes. De la mateixa manera que quan se senten atacats en alguna cosa que creuen és fonamental per la seva fe, es mouen i fan sentir la seva al carrer, trobo a faltar la mateixa reacció davant d’aquests fets de violència i mort.
El Papa Joan Pau II a la I Trobada Intereligiosa celebrada a Assís per demanar la pau, va dir que cada religió o ideologia havia de vetllar pels grups de fanàtics o extremistes que brollen al seu l’interior. Que érem els practicants propis de cada creença els que havíem de fer alguna cosa perquè no creixexin aquestes actituds. Però la por ens fa romandre en silenci. Els hem de recordar sovint i amb fermesa que tenen la força de la violència, però cap autoritat per regir les nostres vides.
Esperem ser capaços de viure aquesta fermesa.
Una forta abraçada,
Jordi
De: Cinto Amat
Per: Jordi Cussó
CC: Revista Valors
Assumpte: Violència religiosa
data: 25 de setembre de 2014
Benvolgut Jordi,
La part central de la teva carta em torna a plantejar la qüestió del terrorisme islamista. La duresa del que exposes, i les encertades reflexions que en fas, no ens hauria d’impedir l’esforç necessari per esbrinar-ne les causes i trobar instruments per evitar-les. Ja fa uns quants anys em vaig proposar analitzar aquest fenomen, sense cap pretensió, i ho vaig fer a partir de l’obra La psychanalyse à l’épreuve de l’Islam (2002), del professor tunisià Fethi Benslama, de la Universitat de París. Es tracta d’un intent de sotmetre la religió de l’Alcorà a les raons de l’inconscient, tal com va fer Freud amb el cristianisme i el judaïsme.
Comença Benslama per exposar el que denomina la “fractura” de la modernitat”. La mutació moderna, des del Renaixement, comporta necessàriament una “fractura” dels ancoratges d’identificació, com una característica essencial de la modernitat. Es tracta d’un fenònem sistèmic. Considera Benslama que es produeix una mutació en la civilització cada vegada que els canvis afecten els elements constitutius dels conceptes de “temps”, “plaer o gaudi”, “alteritat”, “mort” i “veritat”. Aquesta “fractura” produïda per la mutació en el decurs de la civilització es consolida seguint un procés d’evolució que porta a la transformació de la subjectivitat humana, procés del que el mateix Occident encara no n’ha sortit.
Quan aquesta “fractura” moderna de les identificacions es produeix de manera precipitada, com s’ha donat en la majoria dels països islàmics, sense el “treball de la cultura” corresponent, es transforma en un procés desastrós d’anul·lació o “revocació subjectiva” a gran escala que desencadena el “desesper de les masses” i que és més i més devastador quan es conjuga amb la misèria dels espais físics de l’existència. Però la causa profunda cal situar-la en la pèrdua dels ancoratges inconscients individuals-col·lectius i es tradueix en la por identitària a perdre el rostre o la imatge. “La revocació subjectiva” es sinònim de formes de destitució massiva que es produeixen quan els homes s’adonen que les condicions del seu món ja no poden explicar-se d’acord amb la seva idea de veritat subjectiva. La vergonya de ser un “home revocat subjectivament” porta a capgirar el present per buscar a l’altre cantó l’origen com a paradís inaugural de la veritat, és a dir, un moviment regressiu davant la interrupció provocada per la mutació. És el desesper de les masses a la recerca de la identitat perduda.
Entre el segle XV i la primera meitat del XIX, l’Islam va passar per un llarguíssim pe-ríode de decadència. Coincidint amb la lluita contra el colonialisme, el món àrab va experimentar un desig de modernitat que es va transformar en una mena de renaixença amb predomini de les forces de progrés que van dominar ideològicament la societat fins a l’emancipació del colonialisme. Però durant els anys seixanta del segle passat les famílies rentistes del petroli van descobrir que aquesta renaixença constituïa un perill per a la seva existència, i aprofitant-se de la guerra freda, de les contradiccions del procés de transformació i dels errors estratègics dels progressistes, van finançar el sorgiment de moviments islamistes radicals, per destruir les forces de llibertat i suspendre la interpretació dels textos antics difonent els seus propis valors. Destruïda l’esquerra, la reivindicació política va degenerar en una formació armada emocionalment, la ideologia religiosa amarada de la nostàlgia de l’Edat d’Or.
Fabricar la mentida amb el sagrat i el diner: heus aquí la proesa ideològica de les famílies rentistes del petroli, sobretot de la saudita. El wahabisme, una de les branques ultraminoritàries de l’Islam, ha esdevingut, amb els mitjans que li dóna la riquesa del petroli i amb la protecció de l’amic americà, la força predominant, fonamentalista, oposada a l’Islam de les llums, difusora a través dels moviments islamistes d’una concepció literal de la religió, penetrada per la idea d’un Déu vengador que demana cada vegada més renúncies. I des de Freud sabem que la renúncia pot generar reivindicacions pulsionals, repressió i comportament sacrificial.
En aquest context exposat per Benslama s’entenen molt millor les conseqüències de l’adoctrinament sobre els joves dels ideòlegs islamistes. Sami Naïr també ho ha denunciat: “Los ideólogos del terrorismo internacional de inspiración religiosa saben cómo hablar a estos jóvenes, cómo sumirles, primero, en el estado de ánimo de la rebeldía, luego de la fe, y finalmente del sacrificio”. Davant el desesper per la pèrdua de les identitats, sense valors per compartir amb la civilització occidental, només queda trobar una identitat substitutiva.
Amb la convició que podem crear un horitzó comú, rep una forta abraçada.
Cinto
