La Niña Amarilla és una associació sense ànim de lucre que neix amb l’objectiu de prevenir el suïcidi des de diferents àmbits de la societat. Enguany les associacions Papageno i Afasib han creat En mis zapatos, la primera guia per a mitjans sobre com s’ha de comunicar per prevenir aquest fenomen. En parlem amb Cristina Martínez, periodista i secretària de l’associació.
La Niña Amarillaés una associació que neix de la publicació d’un llibre. Quina és la història de tot plegat?
L’associació neix fa uns anys quan la presidenta i amiga, Maria Quesada, va publicar un llibre després de poder verbalitzar que va intentar suïcidar-se quan era adolescent. La seva història li va fer buscar més persones que haguessin sobreviscut a un intent de suïcidi. La Niña Amarilla és un llibre de 23 relats de persones que es van atrevir a parlar de la seva experiència amb la Maria. El que vam descobrir després és que tots els relats dels testimonis eren preventius. Entrevistar-los fa que els lectors puguin empatitzar millor, no tant amb el patiment que hi ha, sinó amb la idea i el missatge que hi ha una sortida perquè puguin demanar ajuda.
I va ser després quan vau començar…
Sí, arran del llibre, vam veure que hi havia molta feina per fer. El que és evident és que el silenci del suïcidi sumat al tractament que en fan els mitjans de comunicació fa que, malauradament, el percentatge de morts per suïcidi segueixi a l’alça. És cert que hi ha un efecte contagi, per això és tan important que tots els agents de prevenció, com salut, política, escola, família, etc., comuniquin o treballin el suïcidi per prevenir-lo. Només si actuem en conjunt podrem resoldre de manera transversal aquest problema que afecta tant la nostra societat.
Vosaltres sou periodistes, però sou molt crítiques amb els mitjans.
Sí, cal insistir i recalcar que som periodistes i no psicòlogues. Tot el que sabem és per la informació que busquem i les investigacions que fem. Com a periodistes, també sabem que a la carrera no se’ns explica com tractar aquest tema, sinó que, al contrari, s’especifica que cal no parlar-ne per evitar l’efecte contagiós. Tot i això, cal saber que des del 2000 l’Organització Mundial de la Salut reclama als mitjans parlar del suïcidi de manera preventiva. De manera que el que intentem fer és capgirar la situació perquè els mitjans siguin agents de prevenció.
I quan no és notícia el suïcidi?
En primer lloc, cal saber que un intent de suïcidi no és mai notícia. Els mitjans no podem convertir una persona anònima en mediàtica per un tema com aquest, perquè, sigui pel motiu que sigui, aquesta persona i la seva família encara són vius i la notícia del fet quedarà per sempre a les xarxes i als diaris publicats. Els mitjans han d’empatitzar amb aquestes persones. Tampoc s’ha de parlar mai del lloc ni del mètode, mai. Això podria fer que una persona que estigui en fase d’ideació passi a intentar-ho. De manera que el que cal és fer servir el pretext per parlar de les eines de prevenció. El motiu tampoc es pot simplificar, ja que el suïcidi és un fet multifactorial i multicausal.
Quan una persona ho intenta, vol dir que ha passat per diverses fases?
Sí, un pensament suïcida no entén de gèneres, ni de proteccions, ni d’estatus socials. A qualsevol persona, en un moment donat, li pot passar pel cap, i passa un temps fins que comet l’acció. Entre tot aquest procés, els estudis fan èmfasi en el que s’anomena la “fase d’ambivalència”. Aquest és el moment en què la persona pot continuar desenvolupant la ideació, és a dir, pot passar a l’acció o, també, pot demanar ajuda. Aquest és el moment en què els mitjans podem fer algun bé.
Què demaneu des de La Niña Amarilla?
Nosaltres el que voldríem aconseguir és que la societat normalitzi la mort per suïcidi i parlar-ne de la mateixa manera que es parla de la mort per un accident de trànsit o de la mort per un càncer. S’ha de normalitzar i que deixi de ser un tabú perquè, així, les persones que ho pateixen es puguin sentir segures per expressar-ho i rebin suport de les persones que tenen al costat. Però, per a això, fa falta molta formació social.
