Gràcies a ell els catalans hem pogut seguir de primera mà el gran creixement i despertar econòmic de la Xina, conèixer històries humanes darrera de les grans desgràcies humanitàries, com la tragèdia de Fukushima al Japó, o saber curiositats culturals d’un país de gran complexitat. Però després d’estar pràcticament una dècada informant els catalans sobre els grans esdeveniments que tenien lloc al llunyà orient, Sergi Vicente va decidir tornar a casa. Ara dirigeix amb entusiasme Barcelona Televisió (BTV), un canal a cavall entre el món local i el nacional. Es tracta del director més jove que ha tingut mai aquesta televisió i això es nota en la forma de veure un aparell que en les darrers dècades ha evolucionat de forma difícil d’imaginar.
Les fronteres entre televisió, ràdio i premsa cada cop estan més difuminades. Quin ha de ser, segons vostè, el principal valor de la televisió avui?
El concepte de televisió avui està en crisi. Per una banda, les transformacions tecnològiques han generat uns canvis en els hàbits de consum i, per altra, tenim la possibilitat de consumir diferents continguts en diferents pantalles. Però no solament s’ha produït una fragmentació de l’audiència sinó també un trencament en la relació televisió-espectador. Ha deixat d’haver-hi unidireccionalitat.
Adaptar-se a aquests canvis és sobreviure o morir?
Sí. De fet, si em trien per dirigir BTV és perquè presento un projecto molt basat en aquest canvi de paradigma. Si només considerem BTV com una televisió tradi-cional, és a dir, programem uns continguts i esperem que la gent ens vingui a veure, estarem condemnats a la irrellevància i patirem una crisi de legitimitat. Potser no ens deixaran de veure completament, perquè en aquesta fragmentació tot és vàlid, però en una televisió que es finança de les arques públiques crec que hem de fer tots els papers de l’auca. A més, el repte és fer-ho sense acabar traient el fetge per la boca.
Per tant, la televisió ha de sortir de la seva trinxera…
Ara, perquè la població ens vegi, hem d’anar a on està la gent. Actualment la majoria de continguts audiovisuals es veuen a través de Facebook i amb suport pantalla mòbil. Hi ha més consumidors de continguts audiovisuals via mòbil que en pantalla web. Fins i tot en els suports digitals hi ha tendències que estan sacsejant la manera com fins ara havíem entès els mitjans de comunicació. Per tant, avui una televisió per avançar ha d’ocupar totes les pantalles i ser transmèdia.
Independentment de per quina pantalla mirem els continguts, la missió de la televisió ha canviat?
La missió original de la televisió –ser un servei públic a la comunitat– no ha desaparegut mai. En el cas de BTV, podem continuar fidels als nostres estatuts (oferir informació neutral i autoritzada, cinema i entreteniment de qualitat, ser sensibles a tots els grups d’interès de la ciutat, que tothom se senti representat…) independentment de les eines que utilitzem per arribar a la gent. Però ara hi ha un element nou a tenir en compte: amb aquests canvis estàs molt més sotmès a l’escrutini de la gent.
I això és bo?
Bé, avui dia tot es pot compartir, valorar i fer més accessible al públic. Per tant, hem de tenir l’habilitat de fer als altres més copartíceps. Això no vol dir, però, que la ciutadania també hagi d’elaborar continguts –perquè els professionals som nosaltres–, però sí obrir certs accessos per si tenen alguna cosa a dir. En el cas de BTV per exemple, fem un programa que es diu Codi de Barris, on els veïns, a través de vídeos poden expressar la seva opinió o Tube d’assaig, en el qual hem treballat de forma col·laborativa amb les universitats, Verkami o Serielizados. I hem creat una direcció d’Estratègia i Participació. En definitiva, és necessari democratitzar la pantalla.
La televisió reprodueix els valors de la televisió o la televisió influeix en els valors de la societat?
La televisió ha de reproduir els valors de la societat, però de forma relativa. A la televisió tothom vol estar-hi representat, però nosaltres tenim una capacitat limitada per elaborar continguts i tirar projectes endavant i, per tant, mai serem capaços de cobrir-ho tot. El nostre missatge a tots els actors de la ciutat és que estem a la seva disposició. Ara, això no vol dir que haguem de fer un programa de televisió per a tots i cadascun d’ells. I, òbviament, em reservo el dret de la línia editorial, perquè també hem de vetllar per un equilibri entre diferents interessos. En aquest sentit, no ens preocupa que algú no li agradi un contingut que puguem emetre, sinó que es pugui sentir ofès o humiliat.
I fins a quin punt creu que un programa de televisió pot influenciar en els valors d’un ciutadà?
Aquesta és la gran pregunta. Es poden fer molt bons programes i que al final no els miri ningú. Per això s’ha de trobar l’equilibri entre les coses treballades, contrastades i autoritzades amb les coses atractives, amb un punt d’espectacularitat i que facilitin processos de ludificació; coses fàcils de consumir i que poden tenir més incidència. En conclusió, fer programes ben treballats hauria de ser irrenun-ciable i el repte seria fer-los atractius.
Però costa trobar programes que combinin qualitat i entreteniment…
Tot plegat s’ha deteriorat molt. Tendim a una idiotització de la societat. I aquesta és una tendència que va en creixement. La tele-escombraria sempre ha existit, però malauradament cada cop té més incidència. I això és preocupant. El repte ara és trobar formes per combatre de forma atractiva aquests estímuls fàcils.
Si voleu llegir l’entrevista sencera, acudiu als nostres punts de venda o compreu-la directament al nou iQuiosc.cat.
