La filosofia sorgeix en l’intent d’entendre el món físic només amb la raó. Quin és el principi radical de tot o arkhé? Així sorgeix el concepte de llei de la naturalesa o physis. Els déus dels mites es dessacralitzen i sorgeixen explicacions racionals. Aquest és el punt fort de Tales quan fa de l’aigua l’arkhé. Les respostes passen i la pregunta queda: la ciència persevera d’aleshores ençà en l’intent inicial. No té sentit revoltar-se contra la llei immutable de la physis; més endavant, Francis Bacon dirà que a la naturalesa se la domina obeint-la, és a dir, seguint les seves lleis. El segon vessant de la filosofia és la llei de la ciutat o nomos. L’anàlisi de les societats, els costums i l’ètica, evidencia que les lleis canvien més o menys arbitràriament.
Els conceptes de physis i nomos donen perspectiva i distància a l’anar fent diari i permeten entomar-lo amb serenor i ànim temperat o euthymia. Demòcrit diu que, sense, no hi ha mai plenitud humana. Sèneca entén la serenitat com l’estat d’ànim i la pau interior que ens estalvia pors, supersticions, passions i confusió: no hi ha cap vent favorable per a qui no sap on va. Marc Aureli ens diu de focalitzar-nos en el que podem dominar (pensaments, actituds, accions). Pensar males accions és repugnant (segurament diria que la violència o el terror fictici també perverteix, baldament sigui irreal, perquè ens acostuma al patiment d’altri). Res a veure amb la filosofia com a art de vida, el saber estar de qualitat, la calma de la raó, l’orientar-se en sintonia amb la realitat i gestionar-ho tot a favor nostre, emocions incloses, com a capitans del propi vaixell.
També la racionalitat és clau en la denúncia que fa John Allen Paulos de l’analfabetisme matemàtic i la ignorància de les probabilitats, que obre pas a pors sobre perills —gairebé supersticions— de gran requesta i espectacularitat, com ara els accidents d’avió, respecte d’altres de molt prosaics i que sovintegen més, com els de cotxe.
