L’experta en psicologia clínica Àngels Petit analitza com la manca de prudència ens ha conduït a la situació econòmica i social actual. I també reivindica aquest valor en l’ús del llenguatge, especialment entre els polítics.
Prudència ve del llatí prudentia. Maria Moliner en el seu diccionari de uso del español la defineix com: “Moderació en el comportament per acomodar-lo a allò que és sensat, discret o exempt de perill”. Cautela, discreció, moderació, precaució i reserva serien sinònims de prudència. També la podem entendre com la virtut d’actuar d’una forma justa, adequada i amb cautela, definida pels Escolàstics com la recta ratio agibilium, per diferenciar-la de art recta ratio factibilium. Es pot explicar com la “virtut de comunicar-se amb els altres per mitjà d’un llenguatge clar, literal, cautelós i adequat, respectant els sentiments, la vida i les llibertats dels altres”. Des de la psicoanàlisi no trobem una definició com a tal, més aviat la psicoanàlisi reflexiona sobre com poder limitar, frenar, reduir, un gaudi excessiu per l’ésser humà que li és inherent pel fet que l’humà entra, només néixer, en un camp de llenguatge, en un camp simbòlic i això li comporta aquest gaudi. El gaudi, el plaer, des de la psicoanàlisi, és un concepte que tant pot fer referència a un excés (malestar), com a un nivell menor de gaudi (satisfacció).
El moment actual de la nostra societat ens està portant a una reflexió profunda sobre molts conceptes als quals no havíem donat gaire importància fins ara. I la prudència n’és un. D’entrada, només veient el moments social que estem vivint, em fa pensar que no hem sigut gaire prudents. Les estructures polítiques, l’orientació capitalista i més actualment, el neoliberalisme ens han portat a una forma de vida en què crèiem que tot era possible; “cor què vols, cor què desitges”, com diem en català. El discurs polític i social ens ha fet creure, i hem volgut creure, que allargant la mà podíem aconseguir tot allò que volíem. El discurs capitalista i el neoliberalisme són tan potents que, a través de les seves eines, dels seus mitjans per arribar a la població, i dels seus grans tentacles per fer seu allò que els inte-ressa, com són els diners, no hi ha hagut cap mirament, cap ètica a l’hora d’aconseguir els seus interessos. La prudència no ha estat present en cap moment.
Aquests discursos han pretès, a partir d’un coneixement, d’un saber sobre l’ésser humà, que en la persona, en la seva estructura psíquica, en la seva subjectivitat, sempre hi ha un buit. Aquest buit, però, el podem pensar d’una altra manera: el tot no existeix, per més que no ho vulguem reconèixer ni acceptar; si escollim una cosa, hem de deixar-ne una altra, el tot és un impossible Però, malgrat tot, han pretès que creiéssim era possible omplir aquest buit amb tots aquells objectes que ens donarien la satisfacció plena, que obtindríem la felicitat completa, quan ells saben molt bé que la felicitat plena no existeix, és un anhel de l’esser humà, però impossible d’aconseguir. Aquest intent constant de l’individu d’anar a la recerca de la felicitat a través dels objectes ens ha portat a un gran consumisme, a voler coses que no eren possibles per a molts dels qui les compraven, pensant que la felicitat era tenir molts objectes. No hem sigut prudents, la societat no ha volgut saber que la prudència és una actitud reguladora davant la vida, és una manera d’estar al món que regula un gaudi que, sostingut en el temps, ens porta al malestar. Sempre he recordat dites populars com: “no estiris més el braç que la màniga”, “gasta pel que tens”, “val més menjar poc i pair bé”… En el segles XIX i XX hi havia moltes expressions populars que promovien aquesta tendència reguladora, aquesta prudència. Però aquestes frases no eren altra cosa que l’expressió d’una cultura, d’una manera, d’una representació d’un món on els valors eren uns altres; on l’esforç, el compromís, la responsabilitat, la paraula, eren la manifestació d’una ètica respectuosa amb l’entorn i amb un mateix. Ho hem de pensar de nou i rescatar de la història recent tot allò que ens pot ser útil en el present.
Hi ha un refrany que diu: “no hi ha mal que per bé no vingui”. Els moments actuals són molt difícils per a tothom, veiem caure castells que eren la representació d’aquest poder en una societat on “un és representat pel que té, no pel que és” i aquests castells han començat a caure; els seus fonaments eren de sorra, material que s’esllavissa, que no sosté les estructures d’aquest “poder”. Crec que ens trobem en un bon moment per a la reflexió, per adonar-nos que no podíem seguir en aquesta “bogeria” del “tot és possible”, la societat està canviant, hem de pensar com volem que sigui el món que vindrà, i per això hem d’estar actius.
La prudència del llenguatge
El sistema que fins ara ens ha regit té encara aspectes fonamentals per a la societat i per als individus que la formen, com el llenguatge, l’eina que ens permet comunicar-nos, que ens serveix per expressar els nostres sentiments, voluntats, opinions… Però aquest llenguatge, i la paraula com a vehicle del primer, han estat pervertits. Veiem que molts polítics l’utilitzen sense cap prudència, sense cap mirament. Avui diuen blanc i demà diran negre; no importa què van dir primer. La dimensió d’un llenguatge clar, adequat iprudent hauria de ser molt important per al nostre país en aquests moments i està sent tot el contrari. El llenguatge acostuma a tenir una particularitat inherent a ell mateix, és el malentès. Ho veiem en la vida quotidiana quan dues persones parlen, una diu una cosa i qui escolta a vegades n’ha entès una altra. Ens cal aclarir, matisar, concretar, perquè aquell que escolta aconsegueixi entendre allò que li estan dient. Entre dues persones sempre hi ha la subjectivitat que pot provocar el malentès. Per aquests motius, la política i els polítics haurien de poder transmetre la informació amb un llenguatge clar, entenedor; les seves paraules han de saber evitar aquest malentès perquè ells, pel lloc que ocupen, tenen l’obligació de fer l’esforç de transmetre amb un llenguatge prudent i entenedor la informació que els ciutadans tenen dret a saber.
Per acabar, una societat democràtica i lliure necessita de moltes coses per poder fer nostre un món més just. El ciutadà no només pot queixar-se, ha de poder participar d’aquest món que vol construir; el ciutadà també fa política, com deia Hannah Arendt, “l’acció és política” i aquesta acció es pot fer d’obra i de paraula, que han de ser regides i marcades per valors com la prudència.
