La nostra és una societat atapeïda d’informació a la qual tenim accés només amb un simple clic. Podria semblar que l’accés a la informació ens ha d’ajudar a tenir més criteri; però, com més informació, més difícil és destriar la que és fiable de la que és enganyosa, i més dificultat tenim a formar una opinió pròpia.
Vivim en una societat de drets, on tothom té dret a opinar, on no opinar és sinònim de no tenir criteri i sovint, l’opinió frívola i poc pensada es fa protagonista de debats i converses que no porten enlloc.
Tinc la impressió que aquesta realitat ens condueix cap a un cansament de pensament, cap a un context d’indiferència social que ens porta a desconnectar com a resposta a la percepció de la complexitat dels problemes de la societat. Ens sentim incapaços de comprendre aquesta complexitat i optem per la resignació i la manca de compromís per resoldre-la.
Tot plegat ens hauria de fer qüestionar si som una societat amb criteri. Sense sentit crític no estem ben informats i som vulnerables. Correm el risc de la manipulació per part d’actors mediàtics, que a través d’un discurs populista ens volen fer creure prejudicis i falses creences en pro d’una societat desinformada i dividida i incapaç de dialogar. La manca de pensament crític sovint està relacionada amb deficiències educatives. L’educació és, sens dubte, un dels pilars fonamentals per promoure’l.
Gran part de les escoles de Catalunya fa anys que han apostat per un canvi educatiu basat en l’aplicació de metodologies d’aprenentatge actiu que contribueixin a habilitats relacionades amb el sentit crític, saber qüestionar les pròpies idees, escoltar altres punts de vista i treballar col·laborativament amb altres per arribar a solucions consensuades, en són una mostra.
Catalunya no té bons resultats educatius. Els resultats de les proves externes així ens ho indiquen. Hi ha qui, amb la necessitat de buscar culpables, els relaciona amb aquest canvi pedagògic.
Ni tot és blanc, ni tot és negre i convé analitzar les causes dels resultats educatius a casa nostra. Però, en l’efectivitat del mètode possiblement hi deuen tenir a veure altres factors, com la capacitat del professorat, els recursos i el que és més important: un lideratge pedagògic que sàpiga conduir el canvi.
Però l’educació no es limita a les aules, sinó que es continua a casa. Les famílies també en són corresponsables i el repte és gran. Les famílies s’han de posar al cap que han d’actuar amb efectivitat i trobar temps per promoure hàbits a casa per dialogar i parlar amb els fills, per ajudar a avaluar el que veuen a les xarxes, per arribar a un acord responsable vers l’ús de les pantalles, per inculcar respecte per les opinions dels altres i sobretot, predicar amb l’exemple.
En un altre ordre, els líders polítics i socials també tenen una gran responsabilitat en la formació del sentit crític de la societat. Quan els que han de ser referents d’un país prioritzen els discursos simplistes, sovint grollers, i fan propostes poc compromeses, desincentiven el pensament crític de la ciutadania. Al contrari, un lideratge que promou el debat positiu i enriquidor contribueix a una societat més informada, reflexiva i capaç de prendre decisions de manera autònoma.
El sentit crític té una connotació ètica i no és aliè a la necessitat de reflexionar sobre el que és correcte i el que no ho és i com les nostres decisions poden afectar els altres i la convivència. El pensament crític de la societat és una responsabilitat social i no podem córrer el risc de crear generacions de persones que no l’han desenvolupat.
