La percepció de falta de sentit crític en una gran part dels mitjans de comunicació editats avui –associats a l’establishment– ha fet florir iniciatives com la de Critic.cat.
Quan vam decidir posar en marxa Crític, partíem de la base que el periodisme que es fa actualment a la majoria de mitjans ha perdut una de les seves funcions clàssiques: la fiscalització del poder. Es diu que els mitjans són el quart poder, que monitoritza els abusos dels altres tres, però a la pràctica molts ja no fan aquesta funció sinó que formen part d’una única esfera de poder.
Volíem desmarcar-nos d’aquesta tendència i recuperar els valors clàssics d’un periodisme molt menys complaent amb el poder, perquè sense crítica, no hi ha periodisme: aportar més perspectiva i context, fugir de la immediatesa, fer que el que produïm sigui més substanciós i que no caduqui. I, també, fer-ho en un projecte autogestionat per periodistes en forma de cooperativa. És una idea si es vol romànti-ca, però en el nostre cas també eficaç per-què el marc de l’Economia Social i Solidària en el qual ens movem ens vincula clarament al món de la crítica. Ho vam començar a constatar quan preparàvem la campanya de llançament, on va néixer aquesta etiqueta #sentitcritic que ha fet fortuna i que fa que molta gent ens digui “els de Sentit Crític” i no “els de Crític”. A partir d’aquí vam construir la campanya, subratllant aquestes idees de periodisme no servil amb el poder, independent d’aquests grans poders, que posa sobre la taula problemàtiques candents…
Volíem, doncs, sortir de la dinàmica del dia a dia embogida, de tuits que constantment reclamen “Atenció!”… dinàmica construïda en detriment d’aquesta crítica. La immediatesa, amb independència de què els continguts siguin més o menys afins al poder, no contribueix a la formació del sentit crític. Millor, doncs, fer poc contingut però bo i no caure en la sobreinformació a la què ja al·ludia Vázquez Montalban quan deia que d’informació, si n’hi ha molta, és que potser no volen que estiguis informat. És la “infoxicació”: per molt accés que tinguem a moltes fons, ens fan falta altres eines per orientar-nos.
I després hi ha una qüestió clau: el finançament. Com sabem, els models empresarials que es van imposar ho van fer en base a la publicitat i això ha anat en detriment de què el públic pagués per tenir aquest producte a les mans. En aquest sentit, els periodistes hem de fer autocrítica perquè quan els mitjans van veure que els lectors els abandonaven, tots ho van atribuir a la gratuïtat d’internet i pocs van fer autocrítica en el sentit de dir: “Si no sóc útil, probablement és que dec fer alguna cosa malament més enllà del canvi de paradigma”. Nosaltres anem a la base de sempre, i el finançament de Crític pivota de forma majoritària no sobre la publicitat, sinó sobre els subscriptors.
El sentit crític és una cosa que es forma i s’educa. La seva configuració hauria de pivotar sobre el triangle escola/família-entorn/mitjans. Tots aquests elements són els que han de contribuir a la formació d’aquesta ciutadania crítica. A partir del moment en què tens una ciutadana crítica, formada i preparada, aquesta ciutadania té prou eines per discernir, discriminar, seleccionar, triar… i formar-se el propi criteri. L’escola hauria de tenir un paper molt rellevant –em resulta especialment sorprenent que no es prioritzi gens l’aprendre a “llegir” els mitjans de comunicació-. La família i l’entorn social també és clau: nosaltres no seríem periodistes amb sentit crític si les nostres famílies o el nostre entorn de barri o espais de socialització on ens hem mogut no hi haguessin contribuït. I després hi ha una darrera part molt rellevant que són els mitjans: si estan venuts a la superficialitat, es fa difícil que la gent pugui treballar aquests valors crítics. Als periodistes, doncs, ens toca tenir sentit crític amb nosaltres mateixos i pensar quina mena de continguts estem produint, com ho estem fent i si són uns continguts aprofundits o d’usar i tirar.
Una societat que no tingui present el valor de la crítica és una societat que ho té molt difícil per avançar. La crítica és essencial si volem treballar en la millora de la nostra vida en tots els àmbits, i potser durant els temps de bonança econòmica previs a l’esclat de la crisi no hem parat prou atenció en cultivar-la. La crítica ha de ser sempre raonada i argumentada, i ha d’aportar dosis d’autocrítica. Cal posar sobre la taula els aspectes que ens generen contradiccions per millorar com a persones i com a col·lectivitat.
