Fins fa pocs anys es pressuposava que l’interès de l’audiència era ser informat. Això, avui, ja no ho és tan clar, una part important del públic vol una altra cosa: que li relatin els fets des del seu punt de vista, i d’aquí, l’auge de mitjans de nínxol, dirigits als afins d’una determinada ideologia. La relació entre el votant, com s’informa i com s’han adaptat les empreses periodístiques al context posterior a la crisi, són tres elements molt presents en un assaig que publica el doctor en Ciència Política, Oriol Bartomeus.
El professor explica la gran transformació del comportament electoral dels catalans en la darrera dècada, sota un títol molt descriptiu: El terratrèmol silenciós (Eumo Editorial). Els mitjans de comunicació generalistes tenen múltiples fronts oberts: caiguda de l’audiència, de la publicitat i dels ingressos; acomiadaments i baixades de sou per compensar-los i l’adaptació a les noves tecnologies i a l’increment de la competència.
I els mitjans públics, tenen un repte més, per culpa dels perniciosos efectes que té la gobernamantalització, que l’antiga CiU i el PP van imposar al Parlament i al Congrés, i que supedita la CCMA i RTVE a les majories parlamentàries. A la corporació estatal, aquesta primavera ha vingut molt marcada per les valentes mobilitzacions de bona part dels seus periodistes contra de la “manipulació”.
Bartomeus conclou que els canvis en el comportament electoral no es limiten només a la substitució de les generacions que van viure la Guerra Civil i l’autarquia del primer franquisme pels joves. El que es modifica també són els valors dels electors: recorda que, amb el Maig del 68 i el neoliberalisme, es consolida “l’individualisme”, que arriba a extrems com l’actual “generació del selfie”. En tres dècades, tot ha canviat.
“Ja no hi ha una cadena de televisió, sinó una oferta de canals i plataformes”; el consumidor ja no elegeix entre dues o tres marques sinó que té tot un reguitzell d’opcions. De fet, Bartomeus diu que el nou votant es comporta “com un comprador per internet”. És volàtil, prioritza els sentiments i les emocions, “es connecta i desconnecta” de l’actualitat política i dels partits amb facilitat, i ja no és fidel, un valor que també ha entrat en crisi.
Aquest nou perfil és conseqüència també la crisi de grans institucions: religió, classe mitjana, mitjans de comunicació generalistes, sistema educatiu, poder judicial i també els partits que es disputaven la centralitat política. Sense “espais de trobada neutres”, Bartomeus creu que “no es pot articular una societat en base a ciutadans que se senten menystinguts i atacats”.
“Anem a una cronificació de la divisió entre dos blocs, amb postures aparentment irreconciliables” i aquest fet contribueix l’èxit dels partits que veuen que el que té èxit és “mobilitzar” les seves bases de forma constant, i aleshores hi ha empreses periodístiques que decideixen fer el mateix. Ara bé, on acaba el periodisme, i on comença la propaganda? No és també el periodisme un servei a la societat? Preguntes que s’han de fer els professionals del present i del futur.
