Sense mèrit

El premi Nobel d’economia Herbert A. Simon afirmava que el noranta per cent dels èxits socials d’una persona no es deuen al seu mèrit individual, sinó a la pertinença a una societat particular, que li permet interaccionar amb altres membres d’aquesta societat sota pràctiques socials i institucionals que proporcionen un accés a determinats recursos. En altres paraules, només és veritablement “nostre” –meritori–  el deu per cent del que guanyem. La resta l’hi devem a la societat en què vivim.

L’asseveració de Simon no fa sinó confirmar la sospita que tots tenim en la vida quotidiana quan observem les posicions socials de les persones. L’elit social, econòmica i política no sempre és millor que la majoria dels mortals. Si sobresurten socialment es deu, precisament, al fet que ocupen aquestes posicions elevades. Habitualment, no destaquen ni per la seva intel·ligència, ni per la seva saviesa, ni tan sols per la seva vàlua professional, sinó pel seu origen familiar i educatiu, els seus contactes personals i, sent generosos amb el principi del mèrit, per la seva astúcia dins un entorn competitiu.

També és aquesta la sospita que ens envaeix quan comprovem que les crisis econòmiques recurrents, les fallides i les deslocalitzacions empresarials, i els acomiadaments massius envien a tothom al carrer amb independència del mèrit dels treballadors, de si han estat productius o han tingut un comportament professional exemplar. I tots sabem que les feines s’obtenen majoritàriament a través de contactes, i que els ascensos depenen massa dels lligams de confiança amb els superiors (quan no directament de l’amiguisme). 

Si passem de la intuïció a les xifres, observem que l’u per cent de la població mundial posseeix el 45 per cent de la riquesa global (el deu per cent més ric disposa del 82 per cent del total), mentre que el 50 per cent dels habitants del planeta amb prou feines sobreviu amb l’1 per cent d’aquesta riquesa. Són dades de l’Informe anual sobre la riquesa (2019) de Credit Suisse, un dels més solvents que existeixen. No crec que ningú cregui a hores d’ara que aquesta escandalosa desigualtat es degui a l’admirat principi del mèrit, ni que el seu augment sostingut en els últims anys s’expliqui pels talents molt desmesurats dels més rics. D’altra banda, les dades d’Eurofound (2017) mostren que la mobilitat social entre generacions, que és la mesura de la bona o el mal funcionament de la igualtat d’oportunitats a mitjà i llarg termini, està en franc retrocés en països com EUA, Regne Unit o França, i en estancament en llocs com Espanya i Alemanya; és a dir, que l’ascensor social no està tan engreixat com es podria esperar d’una societat meritocràtica en la qual, idealment, l’origen social d’un nen o una nena no hauria de predeterminar la seva posició social en l’adultesa.

Si l’ascensor social no funciona i la desigualtat creix, el resultat és d’allò més descoratjador per als capdavanters del principi del mèrit: es demostra que aquest compte molt poc o quasi res per explicar per què unes persones ocupen la part alta de l’escala social i altres les més baixes. La realitat, per tant, és que, en bona mesura, la riquesa i la classe social se segueixen heretant a través de mecanismes socials històricament consolidats, i que l’escassa mobilitat social es deu a les esquerdes d’un sistema social liberal que no tanca les portes legalment a ningú, però que tampoc aconsegueix que els individus circulin àgilment a través d’elles amb el mèrit personal com a únic salconduit.

Així doncs, les dades confirmen que la meritocràcia no existeix, tot i el bon predicament que segueix tenint en les societats liberals i de la promesa implícita que l’acompanya: el mantra que el mèrit és la base moral de la igualtat d’oportunitats i aquesta, al seu torn, la clau de volta de la justícia social. Els fets desmenteixen als desitjos, malauradament. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.