La Declaració Universal dels Drets Humans (DUDH), proclamada per l’Assemblea General el 10 de desembre del 1948 al palau Chaillot de París constitueix un document transcendental i de gran espiritualitat.
Hem de celebrar la DUDH diàriament a la pràctica, aplicant els seus valors a les nostres activitats privades i públiques, a la família, a l’oficina… La dignitat humana, font dels drets humans codificats, pertany a tots els éssers humans: dones, homes, gent gran, infants i aquells que encara no han nascut.
Els polítics invoquen els drets humans rutinàriament, però sovint ho fan sense convicció i per simple oportunisme. El Consell de Drets Humans (CDH) a Ginebra, en el qual jo he col·laborat com a funcionari de l’ONU i com a relator especial, és un exemple de com no fer les coses. El CDH és un espai de gladiadors que s’insulten mútuament en comptes de cooperar en l’elaboració d’estratègies i mecanismes per eliminar els abusos i les injustícies que plaguen la humanitat.
Així, en el meu llibre The Human Rights Industry (Clarity Press, 2023, que podríem traduir per ‘La indústria dels Drets Humans’), documento fins a quin punt aquests drets s’han convertit en armes per demonitzar rivals geopolítics en comptes de ser instruments per reduir i curar el patiment de milions d’éssers humans en el planeta.
Els drets humans es poden descriure com una guia pràctica per exercir la dignitat humana que correspon a tot ésser humà. Tot i això, cal recordar que qualsevol codi és un producte del seu temps i reflecteix les prioritats dels redactors i de cada cultura. Encara que hi ha certs drets que són tan fonamentals que es consideren universals i ius cogens (dret imperatiu), no hi ha codi de drets humans que sigui complet. En aquest sentit, és indispensable que la dignitat humana sigui l’ànima de tots els codis de drets humans, el compàs moral. I per respondre a l’evolució de les societats i a les crisis emergents, cal continuar formulant les normes que han quedat sense codificació específica.
Per exemple, la DUDH no menciona la pau com a dret humà ni el dret inherent a la identitat ni tampoc el dret dels pobles, el dret de les minories. Això va ser corregit en part el 1966 mitjançant la codificació dels articles 1 i 27 del Pacte Internacional Relatiu als Drets Civils i Polítics (PIDCP). Així, a l’article 27, podem llegir: “En els Estats en què existeixen minories ètniques, religioses o lingüístiques, no es negarà a les persones que pertanyen a dites minories el dret que els correspon, en comú amb els altres membres del seu grup, a tenir la seva pròpia vida cultural, a professar i practicar la seva pròpia religió i a usar el seu propi idioma”.
Identitat i autodeterminació
Al meu entendre, la dignitat humana comença pel reconeixement del dret individual i col·lectiu a la identitat. El dret de cadascun de nosaltres a ser qui som, sense haver de vendre’ns a les ideologies, a les polítiques oportunistes, a la moda, a la tirania del que s’anomena “políticament correcte”. Cal respectar el dret de cadascun de nosaltres de pensar independentment, de determinar el nostre propi camí i també preparar un futur millor per als nostres fills i per a les futures generacions.
El dret a la identitat implica necessàriament el dret d’autodeterminació, un dret fonamental, tant individual com col·lectiu. Autodeterminació és un altre terme per dir democràcia, per invocar el dret a decidir, el dret a expressar les opinions pròpies sense por de la possible repressió governamental o per part d’una societat totalitària i en certs casos mercenària.
A més, el dret d’autodeterminació no s’extingeix amb el temps, sinó que és un dret que viu i evoluciona en el sentit del desenvolupament progressiu del dret internacional. Aquest dret s’expressa a les constitucions d’alguns estats, però no depèn de la codificació, ja que és un dret inseparable de la dignitat humana.
Aquest dret pot expressar-se en el context d’un referèndum, com es va dur a terme a Catalunya l’1 d’octubre del 2017. Els grans professors del dret internacional Nicolas Levrat (Ginebra) i Paul Williams (American University, Washington DC) van emfatitzar el dret dels catalans a decidir el seu futur en un referèndum com a exercici legítim de la llibertat d’expressió (article 19 del PIDCP) i de la participació en la gestió pública (article 25). De totes maneres, aquest dret li va ser negat al poble català, una situació escandalosa, que jo vaig denunciar el 2017 en la meva funció d’expert independent de Nacions Unides per a l’Ordre Internacional. El 2022, el Comitè de Drets Humans –del qual vaig ser secretari en els meus anys de funcionari a l’ONU– va emetre una decisió pertinent considerant la repressió a Espanya contra els independentistes catalans com a acció violadora del PIDCP.
Des del meu punt de vista, em sembla evident que el Tractat de Lisboa del 2007 obliga Espanya a respectar els drets humans. Això també queda reflectit en els articles 10 i 96 de la Constitució espanyola. En aquest darrer, s’hi pot llegir: “Els tractats internacionals vàlidament celebrats, una vegada publicats a Espanya, formaran part de l’ordenament intern. Les seves disposicions només podran ser derogades, modificades o suspeses en la forma prevista en els propis tractats o d’acord amb les normes generals del dret internacional”.
“Cal canviar el paradigma dels drets humans i passar del positivisme a una comprensió més àmplia de les normes”
Això, per mi, significa que Espanya ha de respectar tots els drets humans codificats i això implica inter alia el dret a l’autodeterminació, el dret d’expressar-se lliurement, el dret a la identitat de tots els espanyols, també els catalans, de conformitat amb la Constitució espanyola i el Tractat de Lisboa. Per tant, la violació de l’article 2 del Tractat de Lisboa per part d’Espanya hauria de tenir com a conseqüència una investigació de conformitat amb l’article 7 del mateix tractat. A pesar d’això, Brussel·les calla sobre les violacions dels drets humans dels espanyols. I lamentablement, ni els tribunals europeus ni els espanyols mereixen llorers per professionalisme o objectivitat. Quasi tot està polititzat i manipulat, cosa que significa flagrants violacions de la dignitat humana.
En el meu llibre Building a Just World Order (2021) vaig formular ‘25 Principis de l’Ordre Internacional’ i vaig recordar que el dret a l’autodeterminació no és la causa dels conflictes, sinó que és precisament la realització d’aquest dret el que opera com a estratègia preventiva de conflictes.
I en aquest sentit és, precisament, la negació arbitrària del seu exercici democràticament decidit per un poble el que ha portat tantes guerres des del 1945 i no només en el context de la descolonització. És evident que el colonialisme constitueix una violació gravíssima de la dignitat humana, però aquest és un dret que s’ha violat i que se segueix violant en molts altres contextos.
El principi número deu dels meus ‘25 Principis de l’Ordre Internacional’ és molt clar a l’hora de reconèixer que la realització del dret a l’autodeterminació, sigui intern o extern, sigui per a l’autonomia, el federalisme o la secessió significa l’exercici de la democràcia i de la dignitat humana i, per tant, constitueix una sàvia política de prevenció de conflictes, fins i tot de conflictes armats.
La pau com a dret humà
Reprenent el fil de la pau com a dret humà, penso que la dignitat humana significa precisament el dret a viure en pau. No en va, el primer principi dels meus ‘25 Principis de l’Ordre Internacional’ està dedicat a la pau com a garantia de la dignitat humana. I per mi el principi suprem de l’ordre internacional és la pau. El lema de la Pau de Westfàlia de 1648 –Pax optima rerum– recorda que la pau és el més valuós i que ha de ser la nostra prioritat, perquè sense la pau no hi ha drets humans.
La Carta de les Nacions Unides compromet tots els estats a promoure la pau amb justícia. El preàmbul i els articles 1 i 2 de la Carta estipulen que l’objectiu principal de l’Organització és la promoció i el manteniment de la pau. Això implica la prevenció de problemes locals, conflictes regionals i internacionals, i en cas de conflicte armat, el desplegament de mesures eficaces encaminades a la mediació, a la consolidació de la pau, la reconstrucció i la reconciliació. Així, la producció i emmagatzemament d’armes de destrucció massiva constitueix una amenaça constant contra la pau. És per això que molts estats han negociat de bona fe per promoure un tractat universal sobre el desarmament sota el control internacional efectiu.
La pau és molt més que l’absència de guerra i necessita un ordre mundial equitatiu, caracteritzat per l’eliminació gradual de les causes dels conflictes, inclosa la pobresa, la injustícia endèmica, el privilegi i la violència estructural. Ja el 1933, la Societat de Nacions va encomanar a Albert Einstein i Sigmund Freud la pregunta “Per què la guerra?”. I les seves respostes són encara vàlides.
Per aconseguir la pau universal, és necessari crear i salvaguardar les condicions de pau, incloses les econòmiques, el desenvolupament sostenible i una legislació social progressista. El lema de l’Organització Internacional del Treball mereix ser reconegut com a lema universal del nostre temps: “Si vis pacem, cole iustitiam” (‘si voleu pau, cultiveu la justícia’). A més a més, la pau ha de ser reconeguda com un dret habilitant, una condició prèvia per al gaudi dels drets civils, culturals, econòmics, polítics i socials. A poc a poc, la comunitat internacional està comprenent que el dret primordial de cada ésser humà és el dret a la pau, perquè significa el dret a la vida, el dret a un futur.
El final de les generacions
Ha arribat el moment de canviar el paradigma dels drets humans i passar de l’estèril positivisme en què vivim a substituir-lo per una comprensió més àmplia de les normes de drets humans en el context d’un dret internacional consuetudinari que emergeix dels drets humans.
El dret no és ni física ni matemàtica, sinó una institució humana dinàmica que dia a dia atén les necessitats i aspiracions de la societat, ajustant-se aquí, omplint llacunes allà. Tot advocat de drets humans sap que l’esperit de la llei (Montesquieu) transcendeix les limitacions de la lletra de la llei i, per tant, les normes codificades sempre s’han d’interpretar a la llum dels principis generals del dret que informen tots els sistemes jurídics, com la bona fe, la proporcionalitat i ex injuria non oritur jus.
Proposo descartar l’obsoleta i artificial divisió dels drets humans en els falsament anomenats drets de primera generació (civils i polítics), de segona (econòmics, socials i culturals) i de tercera generació (ambiental, pau, desenvolupament) –amb la seva evident predisposició a afavorir els drets civils i polítics–. Aquesta divisió generacional forma part d’una estructura que perpetua un ordre mundial eurocèntric i egoista. És, precisament, aquest “desordre internacional” que massa sovint permet els privilegis i la injustícia.
I, en canvi, proposo un paradigma funcional que consideraria els drets a la llum de la seva funció dins un sistema coherent, no de drets i aspiracions en competència entre si, sinó de drets interrelacionats i que es reforcen mútuament, que s’han d’aplicar a la seva interdependència i entendre’s en el context d’una estratègia coordinada per servir l’objectiu final d’aconseguir la dignitat humana en totes les seves manifestacions. Quatre categories reemplaçarien la narrativa esbiaixada de tres generacions de drets humans.
En primer lloc, reconeixeríem els drets habilitants, entre els quals esmentaria el dret a l’alimentació, a l’aigua, a l’habitatge, al desenvolupament, a la pàtria, però també el dret a la pau, ja que no es pot gaudir dels drets humans si no hi ha un entorn propici per a l’exercici d’aquests drets. L’article 28 de la Declaració Universal de Drets Humans postula el dret de tot ésser humà “a un ordre social i internacional en què els drets i les llibertats enunciats en aquesta Declaració puguin realitzar-se plenament”. Això implica les necessitats bàsiques de la vida i el dret a la igualtat de condicions.
En segon lloc, proposaria una categoria de drets inherents o immanents, com ara el dret a la igualtat, el dret a la no-arbitrarietat; de fet, tot dret conté necessàriament en si mateix l’element d’igualtat, el requisit evident que s’apliqui igual i equitativament, que hi hagi uniformitat i previsibilitat (allò que els alemanys anomenen Rechtssicherheit). Els drets immanents també comprendrien els drets a la vida, la integritat, la llibertat i la seguretat de la persona, a la llum dels quals s’han d’interpretar i aplicar altres drets. Aquí voldria fer un incís per dir que també és cert que hi ha limitacions inherents a l’exercici dels drets. Així, el principi general de la llei que prohibeix l’abús dels drets (sic utere tuo ut alienum non laedas: ‘feu servir el vostre dret sense danyar els altres’, un principi defensat per Hersh Lauterpacht com una norma general que prohibeix l’exercici egoista de drets per aconseguir resultats antisocials o enriquiment injust) significa que cada dret s’ha d’exercir en el context d’altres drets i no instrumentalitzar-se per destruir altres drets. No existeix el dret a la intransigència, per exemple, com sabem per Shylock a El mercader de Venècia. I la lletra de la llei no s’ha d’usar mai contra l’esperit de la llei.
En tercer lloc, proposaria una categoria de drets processals o instrumentals, com els drets al procés degut, d’accés a la informació, de llibertat d’expressió i reunió pacífica, al treball, a l’educació, a la seguretat social, al lleure… Drets que necessitem per assolir el nostre potencial, per completar la nostra personalitat, per comprometre’ns en la cerca de la felicitat.
Finalment, postularia la categoria de drets finals o drets resultants, és a dir, l’exercici concret de la dignitat humana, aquesta condició de vida que permet a cada ésser humà ser ell mateix. Aquest darrer dret és el dret a la nostra identitat, a la nostra privadesa, el dret a ser nosaltres mateixos, a pensar per nosaltres mateixos i expressar la nostra humanitat sense adoctrinament, sense intimidació, sense haver de vendre’ns, sense haver d’autocensurar-nos. L’absència de respecte pel dret a la identitat es reflecteix en gran part dels conflictes que presenciem al món. Relligant-ho amb el principi del paràgraf: és a través de la consciència i de l’exercici del dret a la nostra identitat i del respecte a la identitat dels altres que gaudirem del dret individual i col·lectiu a la pau.
De la mateixa manera, el Consell de Drets Humans de les Nacions Unides s’hauria de convertir en l’escenari internacional on els governs competeixin per mostrar com implementar millor els drets humans, com enfortir l’estat de dret, com assolir la justícia social, on mostrin les millors pràctiques i donin vida a aquest nou paradigma funcional dels drets humans. Aquest és l’únic tipus de competència que ha d’existir en el camp dels drets humans: per construir la dignitat humana mitjançant el respecte de tots els drets humans sense discriminació o privilegis.
Cap al futur dels drets humans
Quan celebrem els 75 anys de la proclamació de la DUDH, aprofitem doncs l’oportunitat per preguntar als nostres líders per què no han aconseguit fer-los, per què encara patim guerra, explotació, analfabetisme, malnutrició, manca d’aigua potable, assistència mèdica, absència infraestructures. Per què persisteix tanta indiferència quan es tracta del patiment dels altres?
Cal tornar al Sermó de la Muntanya i als principis cristians d’estimar el pròxim. La dignitat humana no la va inventar Eleanor Roosevelt, René Casin, Charles Malik o P.C. Chang. La dignitat humana va ser un regal del Creador. Fe i endavant!
Alfred-Maurice de Zayas ha estat advocat principal de l’Oficina de l’Alt Comissionat de Drets Humans de l’ONU, secretari del Comitè de Drets Humans de l’ONU i cap del Departament de Peticions
