Estem davant d’un nou paradigma, on cada cop s’assenta més el principi de la por i el control. Jesús Mª SILVA afirma que “un dels trets més significatius de les societats de l’era post industrial és la sensació general d’inseguretat, és a dir, l’aparició d’una manera especialment aguda de viure el risc”. És una preocupació de tal importància que fins i tot Joan Pau II, a la seva encíclica Fides et Ratio, de 1998, exposa això: “L’home viu (…) cada cop més en la por”. Aquesta sensació encoratja fenòmens que pretenen que la solució davant d’aquest enemic difús que és el nou fenomen terrorista sigui la d’avançar cada cop més cap a una societat més vigilada, on s’amplien les zones sensibles i ens apropem a zones que podríem qualificar com de “zona de no-dret”, com es va qualificar el penal de Guantánamo. És el que alguns han anomenat “l’arquitectura de la por”, i d’altres apel·len a la decadència “securitària”, en què l’ordre civilitzat es va veient substituït per l’ordre “securitari”, l’ordre de l’Estat, que produeix l’expansió del dret penal, estenent-se cada vegada més la ideologia de la llei i l’ordre, precisament entre aquells sectors que tradicionalment havien estat en primera línia de les reivindicacions que van tenir lloc a les dècades dels anys 60 i 70 de més llibertat, més drets i menys control. S’ha produït una cosa semblant a una inversió tèrmica, en un món, que fins i tot prioritza les solucions a la por per damunt de les preocupacions per les qüestions socials.
“un dels trets més significatius de les societats de l’era postindustrial és la sensació general d’inseguretat, és a dir, l’aparició d’una manera especialment aguda de viure el risc”.
D´avant aquesta nova situació no podem continuar vivint en el glamur permanent, instal·lats en el jo davant els altres: jo vull estar segur, vull viatjar, vull comprar, jo vull tenir, jo tinc dret a. Vivint al límit de les nostres possibilitats, intentant superar lo insuperable, pensant que no tenim límits, jugar a l´aventura constantment, com si cada dia la vida fos una festa sense mirar al nostre costat, ignorant les constants vulneracions que panteixem els drets humans a molts indrets.
El diari La Vanguardia del passat 6 de setembre publica que “ segons diferents enquestes una part de la població de Xile es nega avui a condemnar el règim de Pinochet degut a l´augment de la inseguretat i el narcotràfic”. A Espanya també una part de la població es nega, de forma indecent, a condemnar el franquisme. En un sondeig realitzat per la Fundació Centre d´Estudis Públics el passat mes de juliol un 66% dels enquestats es mostrava d´acord amb l´afirmació de que abans de preocupar-se pels drets humans, Xile necessitava un govern fort. Tot plegat molt preocupant.
