Qui hi entén, de comunicació o de gestió, sap bé que hi ha paraules enverinades, mots que contenen –ja inscrita en el mateix concepte– una categoria moral. En són exemples: discriminació, assetjar, manipulació, estigmatitzar, intolerant, sectari. Oi que sí? D’altres mots són, senzillament, positius: restaurar, crear, superar, empatitzar.
Recordo que, cap als dotze anys, a una estona d’esbarjo al pati vaig tenir un incident amb un altre nen. Em burxava amb insults de feia estona. Per fer que se n’anés, vaig agafar una pedra de terra i li vaig llançar com dient-li “que em deixés en pau”. La pedreta, volant, va anar a parar al seu cap i li va fer un trau. Aquell noi va començar a sagnar. Vaig adonar-me del mal que havia fet: no ho volia pas això.
Vet aquí que ell, plorant, va acudir a un docent de guàrdia: va escoltar-nos a tots dos. Vam dir la veritat. I, un cop garantit que la lesió no era greu, el profe el va castigar molt més a ell. Va argumentar: “hi ha paraules que fan molt més mal que les pedres”. No se m’ha oblidat mai, i l’experiència me n’ha confirmat la validesa.
Centrem-nos en el concepte “segregació”, una d’aquelles paraules maleïdes, enverinades, negatives. “Segregar” prové del llatí segregare, que és “separar o apartar d’un grup”. En un context moral que opta massivament per la integració i la inclusió, sembla horrible “segregar”. Ara bé: compte! A un article (“Integració i cohesió”) sobre la convivència de realitats pluriculturals a Catalunya ja vaig alertar sobre un possible matís agressiu d’”integrar”. “Cohesionar” sí que resulta respectuós per a conviure en la diversitat. Em pregunto: es pot imposar la integració? Insisteixo: cohesió, sí; imposicions vitals –en cultura, opcions de felicitat, aspiracions–, no les acabo de veure. De fet, no estic segur de voler-les per a mi si jo visqués en un altre entorn.
M’he rellegit el Pacte contra la segregació escolar de 2018, que augura una escola inclusiva i integradora, afavoridora de l’èxit de tot l’alumnat segons la diversitat i la complexitat social. Tots lluitem “pel dret a l’educació en igualtat d’oportunitats, el rendiment escolar i la convivència present i futura”. El Pacte explicita 30 actuacions i 189 mesures: en soc una mica crític. Cal tan bla, bla, bla? Convé aquest “igualitarisme” extrem? Les diferències sempre hi són: si els dono ara 100 euros a cadascun de vostès, segur que demà ningú tindrà la mateixa quantitat. I tampoc els puc donar cent euros cada dia o cada hora. Això passa també a les aules, a l’esport, a l’amistat.
Una escolarització equilibrada d’alumnes o dotacions suficients per atendre necessitats específiques de suport educatiu tenen lògica. Cap aquí apunta el recent “Decret d’admissió” (11/2021), l’actuació inicial del Pacte, centrat en el procés d’admissió a les escoles.
Ara bé, els seré clar: (a) alguns entusiastes de la “inclusió igualitària” només ho apliquen als fills dels “altres”; (b) es parla de recursos econòmics o redistribució de l’alumnat només amb un criteri estadístic, poc conscients del seguiment de cada comunitat educativa; (c) semblaria que es considera tanoques les famílies que pretenen exercir la seva llibertat: “se’ls assigna” què fer amb els fills; o (d) moguts per la moda o per l’enveja se cerquen desesperadament caps de turc com a “culpables” del que és fruit de situacions socioeconòmiques, migratòries o culturals. D’aquestes estratègies demagògiques n’és un exemple, a parer meu, l’estigmatització d’escoles no estatals. Afavorir la tírria contra qui no pensa igual, titllant-los de “segregacionistes”, és un mal rotllo. En breu: “segregar” no sembla massa bo, i és un concepte complex. Ara bé, qui segrega a qui?
