Seguim tenint por. En el moment d’escriure aquest article ja no estem del tot confinats, però sí que seguim aïllats: separats físicament els uns dels altres per mascaretes i per la por a la proximitat corporal, i també separats mentalment per la “incertesa”. Sovint el cap s’omple de preguntes com: “I vostè, no durà pas algun d’aquest virus tan malcarats que ens tenallen?”.
Ara bé, tenim la convicció que —tot respectant les mesures que les autoritats competents dictin— això no pot pas durar sempre. Els humans —tots, i no pas només els infants i els adolescents— necessitem abraçar-nos, fer-nos manyagues, olorar-nos de prop i dir-nos coses a cau d’orella, exercir la intimitat en la família i amb qui vulguem, i -en una paraula- estimar de manera manifesta, amb expressió humana.
No pretenc tornar a comentar els típics tòpics d’aquests darrers mesos. Només volia arribar a aquest punt: “estimar”. Estimar és una manera de “voler” i, tant la literatura com les xarxes, van plenes de consideracions comparatives. La més clàssica conclou que “es volen” les coses, les desitgem, ens adonem de l’afany que siguin nostres, de fer-nos-en propietaris, d’arribar-hi; i, en canvi, “s’estimen” les persones, se’n vol el seu bé, i no pas la seva possessió per la nostra part. Els qui estimem de debò no els volem pas com a “bé dominat”.
Així i tot —i entesos com a moviment de la voluntat—, sovint es confonen voler i estimar o, fins i tot, es combinen: del desig es pot arribar a l’amor, i de l’amor a la possessió interior respectuosa. No m’allargo en aquest punt, d’abast filosòfic perquè és de fàcil consens excepte en el cas de perversos o immadurs.
M’interessa l’esglaonament que he posat al títol. Tampoc és superoriginal —de fet, prové d’un lema comercial observat en una passejada matinal pels carrers de la meva ciutat—; no és original, però serveix. Si vostè, com jo, vol fer un món millor — ja sigui a escala de barri, de ciutat o de país, o potser fins i tot a escala mundial— haurà de començar per algun punt. No n’hi ha prou amb “voler-ho” fer. Convé analitzar si sabem què caldria.
Fa unes setmanes que visc concentrat en temàtiques educatives: permetin-me breus exemples vinculats amb la feina professional. Cada centre educatiu té una “visió”, la concreció de què espera aconseguir en un mig termini (potser no “demà”, però tampoc “al segle XXII”). Es necessita un objectiu. Una de les pitjors crítiques a un jove, que el pot dur a la inacció i al fracàs vital és aquell: “… si és que no saps què vols!”.
El segon esglaó és adonar-nos que sí que podem: un col·lega, a qui admiro, em va confessar fa uns mesos per què s’havia embrancat a ser director d’Institut (avui una de les feines més “perilloses” del mercat laboral). Ell tenia un projecte educatiu però, sent només docent, no hi havia manera de dur-lo a la pràctica; ara li sembla que podrà (no només ell, sinó amb tot el seu equip). Força milions d’éssers humans tenen bones idees, saben què cal per dur-les a terme, però —senzillament— “no poden!”. Hi ha estructures perverses, ben consolidades, que els ho impedeixen. No calen els detalls.
I, finalment, el tercer esglaó: De debò “vols” complicar-te la vida lluitant per dur a la pràctica el que cal per a realitzar la “visió”? Si la resposta als tres verbs, “saber, poder i voler” és afirmativa, potser fins i tot en poden sortir coses bones. Això s’aplica a l’educació i a tot, en la vida: segur que ja ho han copsat.
