Des de Càritas fa anys que donen assistència alimentària a moltes persones a través del rebost d’aliments. Ara, però, s’implementen les targetes moneder. Santi Royo és voluntari de Càritas a Montcada.
Com va començar a ser voluntari de Càritas? Què el va fer implicar-s’hi?
Vaig començar just abans de la covid, farà sis o set anys. Sempre m’havia semblat que Càritas està oberta a tothom —ara que hi soc ho puc corroborar— i que no jutgen a ningú. Tant se val la raça, la religió o l’edat, obren la porta a qui pica, i això em va agradar molt. Aleshores vaig començar a fer classes d’alfabetització a Montcada.
Recordes com va ser aquell primer dia?
Quan vaig acabar em sentia molt bé. De fet, crec que en traiem més nosaltres, els voluntaris, que no pas les persones, sigui quin sigui el servei. Sentir-te útil per a una altra persona et dona felicitat.
Personalment, què t’ha aportat aquest voluntariat?
La vida m’ha canviat a millor. Estem en una societat que viu molt pendent de les pantalles, i el voluntariat et fa mirar als ulls dels altres. Parlem de persona a persona, una de les millors coses que tenim com a éssers humans. Ens fa tornar a la nostra ànima.
Vas començar fent classes, però ara reparteixes targetes moneder, un nou sistema que ha implementat Càritas.
A Catalunya encara treballem amb un model mixt. Hi ha llocs en què es treballa amb la targeta moneder, en d’altres amb el rebost per repartir aliments, i en d’altres, com a Montcada, on col·laboro, les fusionem totes dues. La targeta moneder és una targeta de crèdit on hi ha una quantitat de diners que els usuaris poden gastar en un bonÀrea durant aquell mes. Aquest mètode té moltes coses bones, però jo en voldria remarcar dues. Per un costat, la targeta dona dignitat perquè no identifica ni diferencia ningú i dona llibertat a les persones per comprar el que necessitin. D’altra banda, també parlem amb la gent, no és un hola i adéu. Això ens permet saber les dificultats que tenen per donar-los un cop de mà.
Ara ho comentava. Les targetes moneder són una manera per combatre l’estigma del fet de rebre ajudes, oi?
Exacte. A mi per exemple no m’agradaria que els meus veïns sabessin que demano ajuda, i aquestes targetes permeten que ningú se n’adoni. A més, poder comprar, dins de les possibilitats, el que un vulgui és una meravella, ja que a vegades hi ha persones que tenen problemes per menjar alguns aliments. I com et comentava abans, ens permet conèixer-los i ajudar-los en certes tasques, com anar al metge o donar-los un cop de mà per treure el NIE, que pot ser molt carregós. No només són els diners, també l’acompanyament i el suport.
De fet, a vostè li agrada dir que ajudar no és només donar alguna cosa, sinó acompanyar en tots els sentits.
És evident que els béns materials són necessaris per viure, però l’acompanyament és essencial. Estem acostumats que diguin el nostre nom cinquanta vegades cada dia, però a molts potser ningú s’hi adreça pel nom durant tres o quatre dies. Acollir-los i oferir-los una bona estona és primordial. Crec que això és de les coses de què ens hauríem de conscienciar més. Que tothom tingués dignitat com a ésser humà seria brutal.
