El catedràtic de medicina molecular i investigador de la Universitat de Leicester, al Regne Unit, alerta dels perills de la longevitat si s’aplica de forma poc ètica i explica els principals avenços científics en aquest camp.
Ara és el moment de la història en què hi ha més persones centenàries vivint al món. A què és deguda aquesta realitat?
És una suma de molts factors. Hi ha un factor genètic, però també és molt important el nostre entorn. A mesura que els sistemes sanitaris han anat millorant, també ho ha fet la nostra salut i la supervivència de la població. La corba de l’esperança de vida és ascendent des d’inicis del segle passat. Les vacunes o els antibiòtics, coses que avui ens semblen molt simples, han fet que els plans de vida quasi s’hagin multiplicat per dos. Actualment, els països amb més esperança de vida són aquells que tenen un sistema sanitari públic més potent.
Quins altres elements incideixen en la longevitat d’una persona?
L’alimentació. Comencem a entendre que una alimentació sana és molt important per a la nostra salut. En aquest moment, respecte del segle passat, els canvis són més petits, però l’esperança de vida encara augmenta. Diuen, però, que a través dels canvis en l’alimentació, en la salut i en la higiene, ja estem arribant a un màxim. És a dir, no viurem gaire més si no descobrim fàrmacs antienvelliment. I en això estem.
El Japó despunta com el país amb més persones centenàries del món. Què té d’especial?
Segurament influeix el component genètic, que encara no entenem del tot; però també poden ser importants els altres elements: l’alimentació, la salut… Després del Japó, el Mediterrani és una de les zones més longeves del món, segurament per la dieta mediterrània. L’envelliment és multifactorial i donar respostes fàcils i ràpides a aquesta pregunta és molt difícil.
Què en pensa, de les anomenades zones blaves, regions del planeta amb una esperança de vida per sobre de la resta?
Són més màrqueting que ciència. És cert que hi ha zones del planeta amb més centenaris que la resta, però no és exclusivament per una qualitat de l’aire més bona. La resposta no és tan senzilla. Ara bé, sí que és cert que la contaminació té un efecte negatiu en la salut de les persones i que en els entorns rurals és més fàcil trobar centenaris. Però, en aquestes mateixes zones, també es mengen menys processats i els habitants mantenen una vida més activa. Les zones blaves apareixen i desapareixen. Si només parléssim d’un únic factor causant de l’envelliment seria molt fàcil.
Quin paper té l’entorn social en la longevitat?
És essencial. El primer factor per viure molt temps és voler viure molt temps. Una persona que no té un entorn social positiu perd la motivació per lluitar i continuar endavant. Un dels problemes principals dels països desenvolupats i dels entorns més urbans és no saber què fer amb la gent gran. I, aleshores, la gent gran pensen que són una molèstia. Una part molt important de l’envelliment saludable és mantenir-se físicament, mentalment i socialment actiu. Parlem molt de la biologia de l’envelliment, però la part social de l’envelliment és igual d’important o més.
I la personalitat de l’individu? Una persona optimista envelleix més tard?
La personalitat està definida per un punt de partida, la genètica, però també per les experiències vitals que una persona viu. Un individu positiu s’enfronta millor als problemes, però, ser positiu no vol dir automàticament viure més. No podem caure en les receptes dels llibres d’autoajuda. Insisteixo, l’envelliment és multifactorial i en aquest moment tenim una part molt important, però no el total de la recepta final.
La societat està preparada per proporcionar al nombre creixent de centenaris que hi ha avui una vellesa amb prou qualitat de vida?
No, no ho està. Passa sovint que la ciència va molts passos per davant de la societat. Quan els científics ja plantegem fàrmacs que permetran envellir més tard i millor, la societat encara no sap què fer amb la gent gran actual. I, doncs, què farem com més gent visqui vint anys més? Serà un trastorn social immens. Anem cap a una possible revolució social causada per la medicina de l’antienvelliment. La població envellida té més problemes crònics de saluts i costa més diners públics, però cada vegada tindrem una població més gran i vella i una població jove més petita que l’haurà de mantenir. I com se sustentarà econòmicament això? I, si una persona viu cent anys, quan ha de començar a cobrar la pensió? El trastorn social serà molt gran si realment aconseguim l’objectiu. Però com ha passat sempre al llarg de la història de la humanitat, primer tindrem el problema i després hi posarem pedaços.
Podríem arribar a tenir una guerra social? Els joves es poden negar a mantenir una massa important de persones grans si la jubilació dura més de quaranta anys i els centenaris augmenten.
Totalment. Els joves poden sentir que no encaixen en aquest sistema i viure’s explotats. De moment això s’ha solucionat important-ne. La immigració ha fet que Europa sobrevisqui fins ara, però això té un límit perquè la taxa de natalitat està baixant a tot el món. Les taxes de natalitat de l’Àfrica i l’Àsia, fins ara les més altes, també estan arribant als nivells europeus. Per tant, quan la immigració ja no sigui factible, el sistema serà insostenible. Si la idea base de l’estructura social continua sent “els joves treballen mentre els grans viuen de renda social”, sense joves com pensen aconseguir que això funcioni?
“Si retardem l’edat d’envelliment amb fàrmacs, una persona podrà treballar fins als vuitanta anys. Si la longevitat canvia, també hem de canviar la perspectiva dels anys útils de vida”.
És evident que no es pot mantenir la societat actual amb una piràmide de població invertida. Com s’hauria de replantejar tot el sistema social?
Si retardem l’edat d’envelliment amb fàrmacs, una persona podrà treballar fins als vuitanta anys. Dit d’una altra manera, si la longevitat canvia, també hem de canviar la perspectiva dels anys útils de vida. Ara bé, qui voldrà treballar fins a aquesta edat? Per altra banda, si els adults ocupen més temps el seu lloc de feina, dels vint fins als vuitanta, els joves encara tindran més dificultats per entrar al mercat laboral perquè hi haurà una supergeneració tap. Jo no tinc la solució. Cal veure com aquest nou sistema s’implementa. Els científics intentem trobar solucions als problemes científics, no als socioeconòmics.
Fins ara, veig més problemes que avantatges en l’augment de la longevitat…
Doncs, a més, cal tenir en compte un altre problema ètic: els països rics seran els primers que podran gaudir dels beneficis d’aquesta mena d’investigacions. Això ja passa avui amb tots els fàrmacs, però, en aquest cas la conseqüència pot ser una separació entre rics i pobres molt més bèstia que l’actual. Mentre que a Europa, amb un fàrmac, podrem arribar a viure cent vint anys, l’esperança de vida d’alguns països africans pot continuar sent de quaranta. Podem arribar a crear dues espècies: una de superlongeva i una altra que no. Els avenços en ciència no són mai ni bons ni dolents, però en aquest moment els científics som conscients del poder que estem alliberant i que estem jugant amb foc. Les píndoles antienvelliment poden ser útils per aconseguir que més gent sigui feliç durant més temps i evitar patiment, però també per fer encara més evident la bretxa social.
Per tant, és ètic viure més de cent anys?
És ètic si ho fem ben fet. Si la tecnologia que ens permeti viure més de cents anys arriba a tothom. Aquesta pregunta, però, ja ens la podem fer ara. En aquest moment és ètic que les principals causes de mortalitat del món desenvolupat, amb sistemes sanitaris bons, en siguin unes i a la resta del món en siguin unes altres? És ètic que a molts països del món els nens morin de diarrea? Aquest problema ètic ara ja el tenim. La ciència de l’envelliment saludable no aportarà nous dilemes ètics, però n’agreujarà alguns que ja tenim.
Algú pot pensar que tenim una conversa de ciència-ficció. Quan estarà actiu aquest fàrmac antienvelliment? Parlem d’una pastilla màgica?
Serà una pastilla o diverses perquè l’envelliment és multifactorial. Actualment, a un laboratori, allargar la vida d’un mamífer –nosaltres treballem amb ratolins– un 30 per cent ja és possible. Això es podrà fer amb humans? Si aconseguim que aquests fàrmacs tinguin zero afectes secundaris i si podem fer proves amb humans, serà una realitat relativament propera. Quan? No ho sé. A més a més, abans de ser aplicats de forma genèrica, aquests fàrmacs serviran per frenar malalties relacionades amb l’envelliment, com el càncer, l’Alzheimer, la fibrosi o la diabetis. I aquesta evolució succeirà d’aquí a una dècada o dues perquè a diferents laboratoris, de diferents països, hi estem treballant. La ciència fa molts anys que lluita contra l’envelliment, però els primers avenços amb possibilitat de fer canvis reals són de fa quinze anys. Estem a la infantesa d’aquesta ciència.
Sovint el deuen acusar d’anar contra la natura i de voler jugar a ser Déu.
Sí, però és que la pròpia concepció de la medicina és antinatural. Per començar: haver aconseguit doblar la mitjana de vida de la nostra espècie ja va en contra de l’evolució, però aquesta és la gràcia de la humanitat: ser capaços de vèncer la biologia. Evolutivament parlant, els homes estem preparats per créixer, reproduir-nos i morir, que se’ns morin un 30 per cent de les cries i que la majoria no superi els trenta anys. I això és una realitat impensable, avui! Perquè el que no seria ètic és mantenir aquesta realitat biològica, sense més, quan tenim les eines per evitar-la.
Vostè parteix de la idea que la longevitat és un regal, però, avui, moltes persones de noranta i cent anys es mostren cansades de viure.
Cert, molts geriatres ens alerten que, mentre nosaltres busquem medicaments per viure més, molts dels seus pacients es mostren agraïts i satisfets amb els anys viscuts i no volen viure més. Per això el factor social en el procés d’envelliment és tan important. La gent gran ha de tenir ganes de viure. I com s’aconsegueix això? L’envelliment ha de ser saludable –aquí nosaltres hi podem intervenir–, però, sobretot, l’entorn social de les persones grans ha de ser l’adequat. Una persona autònoma que encara té il·lusió per fer coses vol viure. I aconseguir això no és feina de la ciència, és feina de tots. Hem de replantejar-nos quin paper ha de tenir la gent gran a la societat.
“Si definim tots els factors de l’envelliment i els aconseguim bloquejar, el nombre d’anys de vida poden ser indefinits. Serem capaços de fer-ho? No se sap, perquè l’envelliment és avui el fenomen més complex que s’està investigant”.
Per tant, segons vostè, si hi ha salut i motivació la longevitat és positiva.
Sí. Els darrers temps, hem allargat els anys de més patiment de les persones, just les darreres dècades de la vida, i la idea inicial no era precisament aquesta. L’objectiu és viure més temps i amb més bones condicions. Hem d’aconseguir que els anys de salut d’una persona, aproximadament dels vint als quaranta, siguin el doble. Una cosa curiosa que cal tenir en compte: la forma d’envellir de les persones centenàries és diferent. En general, l’envelliment és lineal, però els centenaris tenen un envelliment pla i al final baixen de cop. Aquesta, precisament, seria l’evolució vital ideal. Hem de canviar la corba de l’envelliment i ho estem fent.
Una persona centenària actual ha viscut un cúmul de fets (guerres, crisis, canvis tecnològics…) que l’han afectat. Una persona del segle XXI en viurà uns altres. El pas de la història, la influència del context al cos, com es té en compte quan es treballa amb ratolins?
És impossible. Estudiem la biologia de l’envelliment, però som conscients que sempre tindrem una imatge parcial del procés. A més, a diferència d’altres investigacions, en aquesta temàtica, la franja de temps per descobrir-ne els resultats és llarguíssima. No podem donar un fàrmac i esperar trenta anys per estudiar-ne els resultats.
En aquest moment, diverses universitats i laboratoris estan treballant sobre aquest tema i suposo que hi deu haver farmacèutiques que estan a l’expectativa. Un fàrmac tan revolucionari com s’hauria de comercialitzar?
La salut avui es ven com un producte més i això genera molts problemes ètics. Ha de tenir la mateixa regulació ètica una marca de roba esportiva que una farmacèutica? Les farmacèutiques tenen dret a fer diners, però no podem oblidar que els productes que venen tenen un impacte en la salut i en la vida de les persones. Per tant, no poden jugar a la mateixa lliga. Les farmacèutiques xuclen dels recursos públics, perquè la major part de la recerca ho és, però sense els avenços científics no es convertirien en fàrmacs. I per amortitzar aquesta producció posen el preu que volen. Hem de ser conscients que anem al llit amb el dimoni i no hauríem de deixar que el mercat estigui per sobre de la salut. Això ja ho vam viure amb la covid i en els tractaments antienvelliment serà igual. El fàrmac tindrà un cost que la farmacèutica decidirà. I, com que serà un cost elevat, el sistema sanitari públic no se’l podrà permetre i només el compraran les persones més riques. Quant de temps es podrà mantenir això? No ho sé, però, insisteixo, no és una novetat: ara els rics ja viuen més i els pobres moren abans. Un dels factors que marca més l’esperança de vida d’una persona és el seu codi postal. El progrés ens aporta millores, però també agreuja problemes socials i ètics.
L’envelliment s’ha de considerar una malaltia?
Hi ha molta discussió sobre aquest tema i entre els experts no ens posem d’acord. Els metges s’esforcen perquè els pacients entenguin que l’envelliment és un procés normal de la vida. Però, des del punt de vista biològic, l’envelliment té una sèrie de factors, processos i mecanismes iguals que una malaltia. És suficient això per dir que és una malaltia? Sí i no. Ho és i no ho és. La polèmica és gran. Sembla una qüestió de nom, però és més important. Si l’envelliment és un procés normal s’ha d’acceptar i pensar tractaments simptomàtics, però si considerem que l’envelliment és una malaltia vol dir que es pot curar i eliminar. Això filosòficament és molt revolucionari. Jo no ho tinc clar, però el fet que busquem fàrmacs per modificar l’envelliment l’acosta molt a qualsevol altra malaltia.
La voluntat de retardar l’envelliment posa en evidència la por a la mort?
Sens dubte. La recerca de la immortalitat existeix des dels inicis dels temps. Hi ha animals que afronten la mort –els elefants, per exemple, s’aparten del grup per morir–, però els homes som l’única espècie que té consciència de la seva finitud.
Però encara que visquem fins als cent cinquanta anys, igualment, un dia o altra, ens morirem.
Bé, el següent pas és intentar no morir-nos mai.
És possible la immortalitat?
L’extrem màxim de la modificació de l’envelliment és la immortalitat. Biològicament, és possible: hi ha alguns animals relativament simples que no envelleixen ni moren, i uns quants científics pensen que teòricament també és possible. Per tant, la immortalitat sí que és possible. La immortalitat humana? Això ja és una altra història. Personalment, em sembla complicat reduir l’envelliment a zero, però des d’un punt de vista teòric i abiològic, la immortalitat no seria un somni impossible.
Sense arribar al nivell zero, hi ha límits a l’extensió de la vida?
És una bona pregunta… Però si definim tots els factors de l’envelliment i els aconseguim bloquejar, el nombre d’anys de vida poden ser indefinits. Serem capaços de definir tots els factors de l’envelliment? No se sap, perquè és el fenomen més complex que avui s’està investigant. Ara bé, seria bonic poder viure tant com volguéssim. Arribar fins allà un realment vulgui.
