Salvador Cardús: “Discutir la correcció política et posa ‘fora de la llei'”

El professor de Sociologia de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la UAB ens adverteix dels perills de criticar la correcció política.

Qui decideix què és i què no és políticament correcte?
La correcció política és el resultat d’un procés en què intervenen molts actors i, per tant, no hi ha una voluntat personal o institucional que decideixi. No hi ha conspiració, per dir-ho així. A més, els límits de la correcció política són canviants. Per entendre’n el funcionament podríem recórrer a les teories sobre com es construeix l’“opinió pública” i com s’imposa, i en particular les d’Elisabeth Noelle-Newmann sobre l’espiral del silenci i la por a l’aïllament. La correcció política és una forma de censura del pensament que impedeix expressar en llibertat allò que no hi encaixa. I els seus perfils, els seus límits, depenen de les hegemonies ideològiques de cada moment, dels qui actuen com a censors en contra dels qui s’aparten d’aquestes hegemonies. Finalment, cal tenir en compte que la coacció de la correcció política no arriba a tothom de la mateixa manera: no és el mateix una taverna de barri perifèric que una aula universitària.

En el seu origen el políticament correcte pretenia acabar amb els prejudicis i la discriminació de les minories. Avui encara té aquesta funció?
L’infern està empedrat de bones intencions! De fet, la correcció política no és estrictament cap novetat. Què era si no allò de la cortesia, o certs preceptes d’urbanitat, en un context conservador? Tota hegemonia ideològica estableix què es pot pensar, dir i fer, i què no. I el seu èxit no depèn de la seva capacitat de castigar, sinó d’aconseguir que s’interioritzi la prohibició i que s’assumeixi com a correcte, com a “natural”. És allò que coneixem com a violència simbòlica i que implica interioritzar la norma externa com a cosa pròpia. Ara bé, amb el nom de “correcció política”, efectivament, coneixem el resultat d’una hegemonia ideològica progressista, amb voluntat de combatre la discriminació i a favor de la igualtat de determinades minories. I, sobre el paper, aquesta és encara la seva funció. Una altra cosa són les conseqüències no volgudes, o no esperades, de la correcció política.

Actualment, el políticament correcte afavoreix la convivència o limita la llibertat de pensament i d’expressió?
Les dues coses alhora. Al capdavall, la convivència exigeix certes cauteles a l’hora d’expressar opinions i fins i tot actituds, gestos. Erving Goffman, per exemple, parlava de la “desatenció cortès”, és a dir, el fer veure que no veiem determinades diferències que poden ser incòmodes evidenciar-les. Fa pocs hi havia un anunci a la premsa sobre com relacionar-se amb un tartamut: era tota una guia de “desatenció cortès”. Però pot acabar produint l’efecte contrari: si determinades idees i malestars no es poden expressar, poden acabar afavorint moviments i partits que es presentaran com a representants d’allò que està prohibit. Els èxits de Donald Trump als EUA o de Vox a Espanya, tenen molt d’això.

El periodista anglès, Anthony Browne, en el ‘Ridículament correcte’ (La Campana Editorial), del qual vostè en va fer el pròleg, parlava “del perill totalitari de la correcció política”. Comparteix aquesta advertència?
Browne, com vaig explicar al pròleg, va escriure un “pamflet” en el sentit anglosaxó de la paraula. És a dir, un llibre amb voluntat de polemitzar per denunciar els abusos de la correcció política. I també cal entendre la seva denúncia en el context anglosaxó, en què la correcció política s’imposa de manera més estricta. Quan vaig anar a fer de professor a la Universitat de Stanford, el primer que vaig haver de fer és superar un curs en línia sobre com actuar per evitar l’assetjament sexual, que era tot un manual de la correcció política que s’aplica en aquella universitat. Però sí, comparteixo aquesta advertència. I he de confessar que jo mateix no em sento lliure d’expressar tot el que penso en determinats àmbits de l’anàlisi social a causa del risc de quedar fora de la correcció política acadèmica i veure afectada la meva reputació. (…)

Llegeix l’entrevista sencera al monogràfic del mes de juny de 2020 ‘La correcció política és una dictadura?’

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *