Què sabem els de ciutat dels valors del món rural? Sovint ens quedem amb el clixé d’una vida bucòlica. Recordo les converses que he mantingut amb gent que hi ha esmerçat una vida. I em sento en fals parlant de les benaurances quan no he tastat mai la duresa de la vida a pagès. Quan no he patit el fred, la neu, la gelada i, malgrat tot, la necessitat imperiosa d’anar al bosc, al tros, a feinejar. O bé estar a la boca de tothom per haver sortit de la norma establerta.
L’Antònia, una tia àvia meva deia sempre: “Deixa córrer anar a la muntanya! Des que he baixat a ciutat la meva vida ha millorat tant!”. Mentre jo em delia per anar a la neu i poder esquiar, ella deixava anar un reguitzell d’arguments en contra. També recordo la tia Vitori, que em contava que la vida al poble cuidant el camp, la casa, la família i munyint les vaques, els tres-cents seixanta-cinc dies de any, lluny estava d’aquelles lúdiques estades estiuenques de la meva adolescència.
Voldria, però, esmentar també els valors que puc trobar a les societats petites. En aquests llocs els més febles sovint gaudeixen d’una xarxa veïnal que els sosté i que a les grans urbs seria difícil de trobar. Pensem, per exemple, en una àvia amb demència senil que pot sortir sola pel carrer perquè si s’extravia sempre hi ha algú que la retorna. En els pobles petits el seu món és prou contingut perquè entre els uns i els altres li facin de coixí, la cuidin sense necessitat d’una verbalització explícita i així allargui la seva precària autonomia. De fet, tot el que va lligat a l’ajuda mútua, a la relació de proximitat, sempre va associat a col·lectius poc nombrosos.
En canvi, la suposada tranquil·litat que ofereix la vida al camp la deixo en suspens, perquè no crec que hi hgai cap relació, ans el contrari; som nosaltres, amb la nostra actitud, els qui convertim la vida en un tragí o no. Sigueu feliços.
Sacrifici i ajuda
