Un llibre esplèndid de Marie Balmary: El monjo i la psicoanalista, publicat recentment en català, per Fragmenta, ens acompanya, entre molts altres temes, a fer una reflexió molt interessant entorn de la idea de sacrifici. Ho fa rellegint, escoltant d’una altra manera, el sacrifici d’Isaac, un text bíblic de referència per a les tres gran religions monoteistes (judaisme, cristianisme i islam). Darrere la paraula sacrifici no deixa d’haver-hi una imatge molt concreta i determinada de Déu… Qui demana a Abraham que mati el seu fill, que el sacrifiqui? Déu o un ogre, un ésser malvat que permet la mort, el dolor, per perpetuar i mostrar el seu poder sobre els homes i la terra? O tot el contrari? Déu, en realitat, és aquell que agafa la mà d’Abraham i li diu: “No llencis la teva mà contra l’adolescent, no li facis res!”
Quin és, “el nostre Déu”? Algú què ens ajuda a trobar sentit a la vida? Un ésser a qui hem de témer? Algú que ens sotmet, que ens fa por? O el “Déu” que ens allibera de la mort, que ens allibera de les pors, de caminar a cegues? Un “Déu” que atura l’acció de matar, una veu interior que prohibeix el sacrifici o un “Déu” impositiu, que vol que deixem de ser nosaltres mateixos a través del masoquisme i el sofriment?
El relat d’Abraham ens mostra com ell deixa de tenir por per la confiança que l’allibera dels “déus” imposats per la cultura idòlatra, supersticiosa…
Malgrat això, l’Església romana, encara ara, quan parla de sacrifici, ho continua fent des de la pastoral de la por. Durant llargs segles, Déu ens ha estat mostrat com l’autor d’una llei severa que cal complir, a cegues, sense comprensió possible. No us sonen paraules com “sacrifici incruent” o “el sacrifici de la creu”, “el sacrifici de la santa missa”? L’Església, però, sorda a l’evolució de la humanitat i amb molta por a perdre el poder, es tanca a adorar un ogre que ens pot portar a l’infern, ara que ja torna a tenir adreça postal.
I en tot això, ¿que hi perdem? Moltes coses, però sobretot paraules i valors.
Paraules, perquè, ja no podem parlar de sacrifici per tota la càrrega negativa, neuròtica, malaltissa que ha generat en moltes persones. Perquè ja som grans i sabem que les amenaces, els perills… no són deguts a forces sobrenaturals sinó a decisions que els humans prenem tant a nivell individual com col·lectiu.
Valors, perquè la capacitat de renunciar, de saber-se estar d’alguna cosa, d’esperar, de compartir, valors profundament humanitzadors i alliberadors, també s’han perdut. De la religió de la por, hem passat a la religió neoliberal del “tot, aquí i ara mateix”. Hem descobert que el sentit de la vida és el consum, els nostres confessors estan als bancs o a les caixes. No fan por, no van vestits de negre ni porten collet, però ens diuen que no cal pas que pensem, que l’economia ja ho ha pensat i decidit tot, que qualsevol esforç és absurd.
Però malgrat tot, avui també trobem propostes engrescadores que, com a pares i mares, intentem viure i transmetre als nostres fills i filles: la proposta vital de Jesús, ho és. No la doctrina oficial de l’Església catòlica, sinó el missatge de l’Evangeli, que ens agafa pel braç en crida i ens diu: “No llencis la teva mà contra l’adolescent, no li facis res!”, més aviat ajuda’l a viure una vida plenament feliç!
