L’estiu d’enguany ha estat particularment calent, i no només pel canvi climàtic. Tot un seguit d’espècies en vies d’extinció han circulat per davant dels nostres ulls, i amenacen de no acabar de marxar mai. Políticament, no només hem de hagut de digerir les invectives del fugitiu de la justícia, cabdill d’un moviment messiànic en hores baixes; també ens hem hagut d’acostumar a les maniobres per salvar-se del no-res de dirigents de l’extinta Iniciativa per Catalunya. Acostumats als exercicis de supervivència al límit, ara, al capdavant d’aquest estrany conglomerat anomenat Sumar, arrosseguen la majoritària socialdemocràcia catalana i espanyola a un exercici amnèsic anomenat amnistia. No deuen haver llegit Ferrater: “tenim fort el plaer d’entendre i és el passat que ens dóna tema”.
Però el plat fort de l’estiu, el veritablement indigest, ha estat Luis Rubiales. L’exdirigent de la Federació Espanyola de Futbol ha acabat caient com fruita madura, però abans ha protagonitzat una resistència numantina d’autèntic serial. Carn fresca on hem pogut abocar les baixes passions, el puritanisme feminista de moda i el maniqueisme de sempre: tot o res, blanc o negre, amb mi o contra mi, fora matisos.
Rubiales es va comportar amb les futbolistes de manera indigna i va gestionar la crisi de la pitjor manera: es va atrinxerar i es va negar a dimitir (cosa, per cert, que fan la majoria de polítics en les nostres latituds). Era desitjable i previsible que Rubiales acabaria fora de combat. En canvi, eren menys pronosticables els intents patètics de l’esquerra puritana per convertir-lo en boc expiatori i per esgrimir-lo com a argument en defensa de la calamitosa llei d’igualtat, que, recordem-ho, ha permès la reducció de penes a centenars d’agressors sexuals.
Liderats per l’encara ministra del ram caiguda en desgràcia, ens han volgut identificar Rubiales com un agressor sexual i no com el que és: un masclista, tanoca i de baixa estofa, absolutament repudiable. Una espècie en vies d’extinció que alguns han intentat utilitzar barroerament per tapar-se les vergonyes i no seguir el mateix camí cap a l’extinció política.
No em sembla que Iniciativa per Catalunya estigui extinta, ni que la llei d’igualtat sigui calamitosa, malgrat tot el rebombori mediàtic partidista.
Aquest article, en el fons i en la forma, és més adequat per al butlletí intern del PSC, que no pas per a una revista dedicada als valors.
El cas Rubiales és només una excusa per a unes crítiques gratuïtes i poc raonades.