Esperança

Rovira Belloso: “L’esperança és aquella força entre el present i el futur que ens fa tirar endavant a la vida”

En motiu de la defunció del teòleg Josep Maria Rovira Belloso (1926-2018) reproduïm l’entrevista que li va fem en el número dedicat a l’esperança (abril 2012).

El reconegut teòleg i sacerdot Josep Maria Rovira Belloso ens acull una tarda bucòlica de vent i pluja a la residència de la zona nord de Barcelona on viu per parlar de l’esperança. Encara que el temps no acompanya, el seu missatge és positiu, tant quan parla de l’individu i la col•lectivitat, com de l’Església. Rovira Belloso, molt conegut per la seva obra però poc amic de les càmeres fotogràfiques –malgrat aguanta pacientment la sessió de fotos–, és un home esperançat, que sap gaudir de les petites coses de la vida. De fet, avui està especialment content: l’editorial li ha anunciat la publicació aquesta primavera del seu proper llibre, El cant del signe. Una bona notícia també pels seus lectors i seguidors que, com demostra cada vegada que treu un nou volum, són multitud.

Comencem pel concepte. Com definiria vostè l’esperança?
L’esperança és aquella força entre el present i el futur que ens fa tirar endavant a la vida. I aquí hi caben les esperances en minúscula, com l’Esperança amb majúscula, que seria l’Esperança transcendent. L’esperança sempre està lligada amb el futur, és el futur contemplat des del present. Una persona que no té esperança dóna per acabat el temps. I, per tant, la vida. Ja ho diuen: “sense esperança no hi ha vida”.

L’esperança estaria vinculada a altres valors? Per exemple, l’optimisme o la il·lusió?
Sí, però conec persones que no són especialment optimismes i, en canvi, tenen esperança. Abans a les grans ciutats hi havia epidèmies, molta mortalitat infantil, gana… però la gent tenia il·lusió i esperança. Ara el nostre nivell de vida ha pujat molt, però tenim menys il·lusió i esperança. Per exemple, una actitud ara comú a Occident és fer les coses només perquè toca.

Ja no tenim il·lusió pel demà…
La il·lusió pel demà és allò més inherent a l’esperança. Allò que ens fa tirar endavant. Aquell que està deprimit no pensa en el present i en el demà, perquè no té esperança.

Per què creu que el terme esperança es vincula sovint a la religió, a la transcendència?
Precisament a mi m’agradaria posar en relleu que es tracta d’un valor universal. En els anys setanta a Alemanya, Ernst Bloch (1888-1977) va ser l’autor del principi esperança i ell no tenia una fe explícita de tipus religiós. Segons ell, el principi esperança estava implantat en l’home. És a dir, un home sense esperança no edificarà mai cases, no plantarà mai vinyes, no es casarà, no educarà els fills…

Per tant, vol dir que sense esperança, l’home no hauria arribat al moment evolutiu actual?
Exacte. El funcionament de l’esperança és com una peça de la interioritat que et mou a la vida pràctica.

Considera la societat actual desesperançada?
A la meva infància i joventut jo no sentia mai la frase: “No vull portar fills al món, pel que hi trobaran!”. En canvi ara sí que es diu sovint. A diferència d’aquests, els pares que tenen una il·lusió humana i espontània, no cal que sigui religiosa, els hi fa molta il·lusió tenir fills. L’arribada d’una nova vida al món sempre hauria de ser una alegria desbordant.

Un home, una societat, no pot viure sense esperança…
És que un home, sense esperança, arriba a la pura depressió. Un aturat que buscar feina sense esperança segur que no en troba. L’esperança és com interruptor que et posa en solfa, t’ajuda a simpatitzar amb la vida. A la vida hi poden haver coses bones, regulars, dolentes, pèssimes… però hem de tenir l’esperança que sempre passaran coses bones.

En aquest moment de desesperança col·lectiva, l’home on pot trobar elements per construir una esperança nova?
Es pot construir esperança només obrint els ulls. Al matí, obres la finestra, veus sortir el sol, la lluminositat del nou dia, contemples els matisos del verd en aquest costat de Collserola, sents el cant dels ocells… i això t’anima a aixecar-te i començar un nou dia. Per mi, la vessant humana i religiosa van unides. El religiós és el rerefons de l’humà, com un calaix més fons que s’hi hi poses la mà hi trobaràs més coses. Sempre però, hi ha continuïtat entre les esperances en minúscula i la gran esperança en majúscula, creure en Déu. I és que la fe és confiança en Déu.

De fet, l’esperança és la fe en el demà.
Això mateix. L’any 51 després de Crist, quan Sant Pau escriu la primera epístola als tessalonicencs, ja uneix indissolublement fe, esperança i amor. Per què ho fa? Perquè la fe és confiar en Déu, creure que hi ha un subjecte, l’amor, que ens ajuda a anar endavant. I, si l’amor ens empeny, l’home només ha d’actuar segons aquest amor. En resum, el cristianisme és fer, esperança i amor, tres valors que en brollen d’un Déu amor, motor de l’esperança. Per exemple, Abraham va sortir del seu país esperançat sense saber quina ruta encaminar, però escoltava i seguia Déu.

Està demostrat que la desesperança és molt contagiosa. Però, contràriament, com podem propagar l’esperança, especialment en aquest moment que també patim una crisi de lideratges?
És molt difícil perquè la crisi és complexa, universal i duradora. Hem de canviar el sistema i construir una societat més basada en les relacions que en les possessions. Hem de deixar enrere la societat del consum i crear la societat del “bon rotllo”. Potser així es contagiaria l’esperança!

La desesperança, però, sembla que avança.
La depressió comença amb una frenada, quan deixem els braços caiguts. Recordo que quan era petit veiem la pel•lícula El Llibre de la Selva. Hi sortien una espècies de voltors, que parlaven mexicà, que dient: “No hay nada que hacer, no hay nada que hacer…”. I al final tots deixaven caure les ales. El ‘deixar-se anar’ és el contrari a l’esperança.

I com en sortirem d’aquesta?
De la crisi econòmica en sortirem vivint amb senzillesa, cultivant la relació amb els altres, sense mentir, sense fer mal… aplicant una ètica elemental de relació amb els altres. I, així, a poc a poc, encara que ens manquin líders, el poble recuperarà la joia de viure.

Ha vist elements que li fan intuir que anem cap aquí? Reconeix l’inici d’un canvi?
Veig pros i contres, la veritat sigui dita. Però si hi ha pros, ja és molt important. Si jo vaig a un desert perquè em sembla que hi ha or i hi trobo tres o quatre palletes això em demostra que n’hi ha. De vegades els pros, encara que siguin pocs, són molt importants.

Un exemple de pros…
Doncs, mira, una cosa que em genera molta pau: tinc un parent jovenet que ell i la seva parella són monitors d’esplai. Aquestes coses m’alegren i s’han de multiplicar. La vostra revista també és un exemple d’esperança contagiosa. Cal dir que la societat civil i cultural es mou molt, es fan moltes coses.

I l’Església? Tenim una Església també deprimida?
L’Església ha quedat una mica com aquells voltors del Llibre de la selva, amb les ales caigudes. Hem de canviar aquesta actitud perquè la fe és meravellosa. Però el que no és meravellós és l’actitud d’alguns capellans i persones representatives de l’Església. En definitiva, és una llàstima que no tinguem més ànims i positivitat davant de la vida. Si fos així, potser no tornaríem a omplir les esglésies, però una altra cosa seria.

Vol dir que en aquest moment una persona que busca un espai d’esperança no el trobarà a l’Església?
També tinc esperança que això canviï, però la renovació de l’Església ha de ser molt lenta. Teníem la idea que el Concili Vaticà II era un programa que s’havia d’aplicar: uns aplaudien i els altres l’aplicaven. Però el Concili no és un programa, és una vida, un esperit. Allò que va a favor de la comunitat és Vaticà II, és a dir, la litúrgia feta amb ànima, lloant Déu i amb sentit comunitari. En canvi, l’Eucaristia grisa i rutinària és contra el Vaticà II. La relació de l’Església la veig més com l’acció de cada dia dels cristians, deixem les coses velles i n’agafem de noves. El Vaticà II va ser un moment de gràcia d’escoltar-nos els uns als altres i tinc l’esperança que aquesta oportunitat es repeteixi.

Mai es perd l’esperança, diuen.
I tant! I qui té esperança persevera i tira endavant. El terme de l’esperança, allà on va, és la comunió, sentir-nos comunitat, sentir-nos poble.

Vostè parla de “comunió”. Té la sensació que hi ha paraules que s’usen poc perquè s’assimilen massa a la religió i per això la gent les rebutja o busca desesperadament altres sinònims? Seria el cas d’esperança, però també de comunió, germanor…
Sí, hi estic d’acord. M’agradaria trobar un llenguatge humà i universal per dir que estem parlant de persones. Sí que hi ha un excés de desconfiança vers tot allò que ve del poble creient, encara que en part també ens ho vam guanyar per voler tenir la gent subjecte. Però un avís: escolteu, els catòlics de tota la vida també poden dir coses sensates! A mi m’agradaria poder parlar de comunió, però mentrestant ja m’està bé parlar de solidaritat, comunitat… Contràriament a ells, a mi no hem fa por fer servir un llenguatge secular per parlar de coses transcendents.

Abans apuntaven el problema de la crisi de lideratge. Qui creu que avui està donant un missatge d’esperança digne de ser escoltat?
Jo comparo els anys cinquanta i seixanta amb l’actual i veig que aleshores érem més ingenus però teníem més noms propis de referència. Avui, en canvi, és més difícil.

Pensa amb algun nom en concret?
L’altre dia per internet vaig rebre un article sobre un tal Jacinto Convit (1913), un veneçolà de 97 anys i de d’ascendència catalana que ha descobert la vacuna de la lepra. I vaig pensar: “carai!”. Potser per influència familiar tinc molt de respecte a la classe mèdica i penso que la medicina de Catalunya és un motiu d’esperança humana. I és que la medicina de casa nostra té un reconeixement internacional. Per tant, cal obrir els ulls abans de dir que Catalunya perd pistonada! És cert, però, que abans hi havia en Maurice Schumann, com a ministre d’Afers Estrangers francès, i ara Herman Van Rompuy, presideix el Consell Europeu. I no són el mateix! El primer era un home de clarividència i l’altre és un bon home sense lideratge.

Un excés d’esperança ens pot portar a perdre de vista la realista, a caure en utopies…? És a dir, és dolent tenir un excés d’esperança?
Amb aquesta conversa me n’adono que a mi m’interessa aquella esperança que en podríem dir inconscient, no reflexionada. Aquella esperança que portes dins i que et guia endavant. És una esperança molt ficada en la persona humana, interioritzada. I cada vegada estic més convençut que la persona és unitària o no és.

Què vol dir quan parla d’una persona “unitària”?
El subjecte és responsable, lliure i esperançat. I aquest subjecte coneix, estima I actua. I si pot ser tot d’una peça millor. Jo vull que l’home tingui un gran cap, un gran cor i unes grans mans. Tot. Per això nostre Senyor ens ha donat les mans: per fer bones obres.

Pensar, estimar i actuar. Aquesta seria la formula?
Sí. I quan tot això va unit la persona creix.

Vostè té 86 anys. Quan la persona es fa gran va perdent l’esperança? Un jove té més esperança?
El dia de Sant Josep va fer 59 anys que em van ordenar capellà. Doncs vaig pensar: “que ve, l’any vinent en seran seixanta, els amics estaran contents i jo també i si ja no hi sóc seré al cel i encara serà una festa més grossa”. Amb moltes coses, cada vegada més, tinc aquesta forma de pensar.

Per tant, és més important l’actitut que l’edat…
Això mateix. De fet, els petits i els adolescents ara tenen moltes pors i també se senten sols.

Segons vostè, estem vivint una crisi de valors o estem vivint un moment de canvi en què valors tradicionals desapareixen en front nous paradigmes?
A mi m’agrada veure els valors arrelats en el paisatge, en el dia i en la nit; en el Jo, en l’altre i en la relació… a tot arreu. No ens podem inventar els valors, penso que els hem de trobar. No sé si en el segle XXI hi haurà un nous valors, només sé que el valor de la relació sempre ha de ser en positiu. – M.COLL.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *