Qui encara no conegui el Robert Louis Stevenson assagista ara té l’ocasió de salvar aquest desconeixement amb el recomanable recull de sis assajos titulat En defensa dels ociosos (Viena Edicions). Hi trobarà uns escrits admirables, proveïts del to dels moralistes més reputats, que Xavier Zambrano ha traduït magníficament. Lector de Montaigne, Stevenson n’ha après bé la lliçó. L’autor projecta la mirada al damunt del comportament dels seus congèneres i ens parla de manera brillant i amena al voltant de la naturalesa humana. L’extraordinari talent narratiu que Stevenson destina a les novel·les el trasllada també a l’assaig. Ara bé, així com les ficcions stevensonianes ens poden resultar molt allunyades, els temes de reflexió que proposa al lector aquí es mouen dins l’esfera habitual dels nostres pensaments. Res a veure ni amb illes del tresor ni amb doctors Jekyll o misters Hide. L’assaig que dóna títol al volum és una apologia del desvagament, contrària a la laboriositat. En els altres escrits l’autor discorre sobre la creació artística o l’enamorament, s’esplaia contra dogmatismes i fanatismes i es mostra finíssim parlant de política –poc- i de les edats de la vida. En defensa dels ociosos serà del gust de tots aquells que s’estimin més la saviesa de Diògenes que no pas les proeses d’Alexandre i, sobretot, dels que considerin que sempre serà preferible tenir un os a l’esquena que no pas a l’esperit.
Robert Louis Stevenson, l’assagista
