El cicle ‘Ciutats + humanes’, organitzat per un grup d’entitats entre les quals Valors, ha comptat amb Joan Subirats, Carme Trilla, Oriol Nel·lo, Salvador Rueda, Antònia Hernàndez i Andreu Domingo. Els debats han pivotat al voltant de tres eixos: cohesió, sostenibilitat i identitat.
Es calcula que l’any 2030 gairebé el 60 per cent de la població mundial viurà en zones urbanes. Davant aquesta estimació, les ciutats han esdevingut un focus de preocupació per grans institucions internacionals, però també per entitats locals, com Cristianisme i Justícia, Fundació Carta de la Pau, Fundació Joan Maragall, el Moviment de Professionals Catòlics de Barcelona i la revista Valors, organitzadores els dies 9, 16 i 23 de novembre al Palau Macaya de Barcelona del cicle Ciutats + humanes. Una iniciativa pensada per reivindicar la ciutat com un ideal on construir noves oportunitats per a la ciutadania, conrear relacions més pròximes i facilitar un procés sostenible i equitatiu que construeixi comunitat, millori la qualitat de vida dels ciutadans i creï barris segurs i pròspers. En definitiva, ciutats més humanes.
Cohesió
En el primer dels debats, dedicat a la cohesió, els dos convidats, Joan Subirats, catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Barcelona, i Carme Trilla, presidenta de la Fundació Habitat, van coincidir en reivindicar polítiques predistributives per acabar amb les diferències socials i en potenciar una major capacitat d’apoderament de la ciutadania per reduir els problemes que dificulten la cohesió. El catedràtic de Ciència Política va posar sobre la taula algunes dades demostratives de com els tres elements bàsics de la cohesió –salut, autonomia i autonomia crítica- són actualment poc equitatius a la capital catalana. Per exemple, va recordar la diferència d’esperança de vida – fins a 11 anys- que existeix entre alguns barris de la ciutat. I per tombar aquesta situació el professor va apostar per canviar les polítiques redistributives aplicades fins ara per polítiques predistributives, com l’augment del salari mínim o garantir una educació infantil, les quals “afavoreixen l’augment d’oportunitats i, a llarg termini, milloren la cohesió”.
També, però, va advertir que malgrat “totes aquestes dificultats són de caràcter públic, van més enllà de les administracions” i, per tant, és necessari “augmentar la capacitat d’apoderament del ciutadà per fer-hi front”. “El teixit social sovint és més resistent que no el teixit administratiu i l’hem de cultivar i promoure”, va concloure. Dinàmica que va compartir Trilla, qui va considerar insuficient la protesta ciutadana generada davant de les desigualtats o els desnonaments: “Malgrat l’actual la situació, aquí la lluita per un habitatge digne és molt menor que en altres països”, va lamentar-se.
Sostenibilitat
Pel que fa al debat sobre la sostenibilitat, un dels mots més pronunciats pels dos ponents, el geògraf Oriol Nel·lo i el director de BCNecologia, Salvador Rueda, va ser “proporcionalitat”. “La ciutat és un ecosistema i això vol dir que s’ha de concebre de forma integrada i tenint en compte la proporcionalitat”, va afirmar Rueda. Dit d’una altra manera: “s’ha de buscar un model de ciutat que contempli la barreja adequada”. De fet, segons ells, aquesta recepta serviria per solucionar tots els reptes actuals d’una aglomeració urbana i que avui, segons Oriol Nel·lo, es poden agrupar en quatre grans temàtiques: funcionalitat, “cal trobar estratègies per saber organitzar la ciutat”; desigualtat, “necessitem aturar la segregació urbana”; fer una aposta per la sostenibilitat, i, finalment, governabilitat, “assolir una bona capacitat de gestió”.
Per exemplificar aquest joc necessari de proporcionalitats, Rueda es va centrar en la mobilitat. “Avui el 85 per cent de l’espai públic de Barcelona està gestionat per la Guardia Urbana”, va explicar. I, com a ideòleg de les “superilles”, va defensar aquestes noves unitats urbanes com a redistribuidores de noves funcionalitats: “Si alliberéssim l’espai públic d’un vuitanta per cent de mobilitat aquest podria ser per a drets com la cultura, el lleure, l’intercanvi o la participació”. En definitiva, podríem ser “ciutadans a la ciutat i no simples vianants”.
A més, la conferència també va servir per reivindicar la ciutat com a hàbitat: “La ciutat és una història d’èxit; la gent hi vol venir perquè hi veu més oportunitats que no pas al món rural”, va assegurar Nel·lo. I el dret de tothom a poder-hi viure, malgrat avui alguns ciutadans es queixin de la massificació. “La nostra reproducció funciona gràcies a les onades migratòries, sense elles avui a Catalunya seriem 2,6 milions d’habitants i no 7,5”, va recordar el professor de la UAB. Un èxode que també va defensar el director de BCNecologia: “El dret a l’arribada a una ciutat ha d’existir; però hem de tenir clar que això altera les dinàmiques anteriors”. “Si la qualitat urbana de Barcelona no s’estén i no es busca un reequilibri farem salat”, va advertir.
Identitat
Finalment, l’eix d’anàlisi del tercer debat va ser la construcció de la identitat a l’àmbit urbà. Andreu Domingo, subdirector del Centre d’Estudis Demogràfics, i Antònia Hernàndez, responsable del Departament de Ciutats Educadores de l’Ajuntament de Barcelona, van coincidir en destacar el baix grau de conflictivitat social de les ciutats catalanes respecte altres localitats europees, com Londres o París, i la normalització creixent de la diversitat. “Aquí no hi haurà una banlieue; els moviments socials ajuden a fer moltes coses i l’escola també fa una gran funció”, va explicar Hernández.
I respecte el futur, Andreu Domingo, menys optimista que la responsable de Ciutats Educadores, va assegurar: “Les noves generacions veuen amb més naturalitat la diversitat, encara que de vegades usin la identitat com un insult”. Ara bé, això no vol dir que no s’augurin ja alguns perills. En primer lloc, la manca d’un desig d’arrelament o sentiment de pertinença, ja que molta emigració que passa per les ciutats catalanes és transitòria, la qual cosa dificulta la construcció d’una identitat comuna. “La xenofòbia no reactiva la diferència cultural, sinó el sentiment de pertinença. Un ciutadà recorda a l’altre que ell ha nascut aquí i, per tant, que té un drets”, va assegurar el sudirector del Centre d’Estudis Demogràfics. I, per altra banda, un segon perill: la mobilitat ascendent segmentada. “Ens hauria de preocupar que la societat receptora dirigeixi el futur dels immigrants segons els seus estereotips. Tenim classificades les persones segons a què poden aspirar i això és preocupant perquè també afecta els catalans”, segons Domingo.
