Sense pena ni glòria, el 9 de maig s’ha celebrat, un any més, el Dia d’Europa, instituït per commemorar la Declaració Schuman, la primera pedra de l’actual Unió Europea. Amb prou feines el vell continent estava començant a refer-se de la Segona Guerra Mundial, quan el ministre d’Afers Estrangers francès, Robert Schuman, alçava la veu per proposar una comunitat del carbó i l’acer de l’aleshores República Federal Alemanya i de França. Sotmetent aquestes dues matèries imprescindibles per a la indústria bèl·lica a una administració conjunta, s’intentava dificultar una altra guerra. D’això ara en fa 68 anys.
La UE d’avui és l’expressió de la victòria d’aquella idea i d’aquella generació visionària. No només perquè la guerra no s’ha repetit, sinó perquè dels sis socis inicials s’ha passat als 28 actuals amb la política agrària comuna, els fons estructurals, la supressió de les fronteres internes, la ciutadania europea, l’euro, els erasmus… La UE, però, ja no entusiasma. Com pot ser? Cap on va?
D’això en va parlar a Barcelona, coincidint amb el Dia d’Europa, Danuta Hübner, presidenta de la Comissió d’Afers Constitucionals del Parlament Europeu i eurodiputada polonesa de la Plataforma Cívica (centre dreta), el partit euròfil del president del Consell Europeu, el també polonès Donald Tusk. Hübner va entonar el mea culpa: “Ens falta dialogar amb els ciutadans, involucrar-los a l’hora de prendre decisions”. I va carregar contra el ressorgiment dels populismes màgics que “prometen coses irrealitzables a través de mentides”. Després de negar que el Brexit sigui el principi del final de la UE, l’excomissària i exministre va desafiar els britànics: “Ja veurem quin és el seu futur després del Brexit. Qui pot assegurar que viuran millor fora de la UE?”.
Potser Hübner, de setanta anys, té raó i fora de les institucions europees fa molt de fred però seria una llàstima que la UE del segle XXI es basés més en el temor a sortir-ne que en les ganes de quedar-se. Quines expectatives noves obre? Quines fórmules de decisió propugna? Quins plantejaments té sobre la immigració o l’atur? Les generacions per a les quals la guerra mundial és un capítol dels llibres d’història volen respostes.
A Brussel·les ha fet fortuna un vell relat que equipara el projecte europeu a una bicicleta de pinyó fix, aquella en què el ciclista no pot deixar mai de pedalar si no vol caure. D’uns anys ençà, estan creixent els partidaris d’aturar-la per fer un reset perquè ja no es pot pedalar més sense rumb. Asseguren que si s’alenteix i es posa un peu a terra es pot parar sense caure. Cal repensar la UE, sobretot en l’àmbit dels drets socials.
A mi –europeista convençut i amant del ciclisme– m’agradaria que imités més les contrarellotges per equips del Tour, exemple de solidaritat i responsabilitat. Solidaritat per demostrar que cinc o sis ciclistes ben organitzats corren més de pressa que un de sol si saben passar-se correctament el relleu. I responsabilitat per compartir un ritme col·lectiu constant ja que el temps no el marca el primer que arriba a la meta sinó el cinquè. Junts, en un projecte d’Europa comunitària, hi tenim molt a guanyar. No és problema de plats i pinyons.
Repensar la UE amb els ciutadans
