Ara fa dos anys, l’escriptora francesa Maylis de Kerangal (Toulon, 1967), va fer aflorar les emocions de milions de lectors amb el llibre ‘Reparar els vius’, que a casa nostra va publicar en català Angle Editorial.
Una obra que no solament va rebre el reconeixement del públic, sinó també dels crítics i dels llibreters amb l’atorgament de diversos guardons: premi RTL-Lire, premi Lectors de l’Express, premi literari Charles Brisset, premi Orange del Llibre, premi París Diderot- Esprits Libres, premi Relay, premi dels Estudiants France Culture-Télérama i premi Llibreter 2015.
‘Reparar els vius’ és un llibre èpic, però els herois d’aquesta història de solidaritat i de donació són persones normals: pares, metges, infermeres… Perquè que encara que pugui semblar estrany, el protagonista d’aquest llibre és un cor.
Concretament el cor de Simon Limbres, un noi de 19 anys, que mor en un accident de cotxe quan torna de fer surf amb una colla d’amics. És jove, esportista i tots els seus òrgans, excepte el cervell, estan intactes i sans: per tant, segons l’equip mèdic, és el donant perfecte.
I, per això, després de només vint-i-quatre hores – temps narrat de forma excepcional per Maylis de Kerangal-, el cor de Simon comença a bategar dins el cos de Claire. Aquesta llibre és la crònica d’un trasplantament i dels seus protagonistes – a Catalunya l’any passat se’n van fer 1016 -, crònica que ara arriba a les grans pantalles de cinema, dirigida per Katell Quillévéré.
Una pel•lícula que no abandona alguna de les preguntes que també es plantegen al llibre: Com viure amb l’òrgan d’una persona morta? Com plantejar la donació d’òrgans als familiars? Com acceptar que una part d’una persona estimada està en el cos d’un altre? Com gestionar l’espera de la possibilitat de rebre un òrgan – pensar que una persona ha de morir perquè una altra pugui viure-? – M.COLL.
