El papa de Roma segueix sent per a molta gent un referent ètic, una brúixola sobre els valors del món. Arran de l’elecció d’un nou pontífex hem pogut comprovar l’expectació mediàtica que suscita aquest fet. Quins valors seran claus en el pontificat de Lleó XIV?
Míriam Díez: (Girona, 1973). Doctora en Ciències Socials, llicenciada en Estudis Eclesiàstics i en Ciències de la Informació. Actualment, és la directora de l’Observatori Blanquerna Comunicació, Religió i Cultura i la vicedegana de Recerca, Postgrau i Relacions Internacionals de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna a la Universitat Ramon Llull. Ha seguit a Roma el procés d’elecció del nou papa Lleó XIV.
Pau M. Duran: (Badalona, 2002). Jurista per la Universitat Pompeu Fabra, especialitzat en Dret Canònic. Col·laborador amb la Casa d’Espiritualitat del Miracle i l’Aula de Literatura i Meditació de la Universitat de Barcelona, també és soci de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat i membre de la Germandat de Poblet. Actualment, és redactor a Catalunya Religió, des d’on ha radiografiat l’elecció del nou papa Lleó XIV.
Més enllà de l’expectació mediàtica, en termes de valors, què suposa avui l’elecció d’un nou Papa?
MÍRIAM DÍEZ — És un dels grans espectacles multimèdia més potents del món. Hi ha iniciatives esportives molt potents, però religiosament i sociopolíticament, té molt més impacte un funeral d’un papa i un conclave. Són actes incomparables i imbatibles per la seva narrativa, pel seu significat: el missatge que porta implícit la religió, i en aquest cas el cristianisme, segueix sent avui rellevant. I aquesta importància té moltes declinacions.
Per exemple?
M.D. — Quan tanquen les portes de la Capella Sixtina per començar el conclave, el mestre de cerimònies diu “extra omnes”, que significa “tots fora”. Fent un joc de paraules, el nou papa, Lleó XIV, és un intra òmnes; un pontífix que, amb la seva elecció i les primeres paraules, ja ens parla d’inclusió i mostra una preocupació per tothom. Això és el que impacta en el món i a totes les societats, perquè l’Església catòlica està disseminada per tot el planeta. I aquesta expansió global és la potència de l’Església i d’aquí ve l’interès mediàtic per l’elecció d’un nou Papa.
Per tant, malgrat el que puguem pensar des d’Europa, el Papa segueix sent una referència per a molta gent, inclús pels no catòlics. HI està d’acord?
PAU M. DURAN — El Papat és una institució molt curiosa, perquè és una institució essencialment humana, però amb una finalitat transcendent. La figura del Papa encarna aquesta dicotomia entre el fet terrenal –el poder polític– i el fet espiritual –el poder religiós que li dona el fet de ser un dels successor de Pere, considerat el primer Papa, i haver estat triat per tots els cardenals–. Per tant, el pontífex continua sent una figura important, no només a nivell religiós, sinó també a nivell polític. No ens oblidem que el Papa és un cap d’Estat. I aquesta relació entre fe i política és la que precisament ha forjat, per exemple, la història d’Europa, i, en part, també la història del món. I en referència el poder mediàtic del conclave: ens trobem en una època on la imatge ho és tot. Estem en una revolució digital. Fins i tot els mateixos cardenals es feien fotos i les penjaven a les xarxes socials. En una societat on la imatge és al bell mig de la informació, un ritual com el conclave, on precisament es defuig tota imatge i tot es fa en secret, suscita un interès majúscul. També quan hi ha un punt ritualístic que el vincula amb aquest fet transcendent: la idea de veure tota una sèrie de persones habillades de vermell entrant en una sala on es tancaran durant un temps indeterminat i d’on sortiran amb una figura de la importància del Papa, fa que l’ull mediàtic estigui posat en aquell petit estat del Vaticà.
El Papa és cap de l’Estat del Vaticà, però també té una funció transcendent. Inclús més enllà dels fidels de l’Església catòlica, segueix sent una referència mundial, a la qual se li atribueix una certa capacitat per dir coses sobre cap on hauria d’anar el món. Els sorprèn que encara mantingui aquesta capacitat de traçar el discurs ètic global?
M.D. —El Papa és discutiblement –no diria indiscutiblement, alerta–, un líder moral global. Hi ha gent que no el reconeix, però en el fet de no reconèixer-lo també hi ha un rebot o un rebuig. Després, a algunes persones els molesta o no els agrada, però l’existència hi és i és reconeguda. Cal pensar també que moltes persones que no són creients, a part d’aquest lideratge moral únic i global, no tenen un altre referent. Una vegada l’ambaixador del Japó davant de la Santa Seu em deia: “el nostre imperi ha tingut una trajectòria importantíssima però no és global. En canvi, tot i que nosaltres estem allunyadíssims del que és el catolicisme, la força que tenen les paraules del Papa –que es reconnecten a una tradició de dos mil anys d’història– és global. A més, no és exclusivament la figura del Papa. Cal recordar que tot i la seva extraordinària importància, el Papa, com a cap visible d’aquesta unitat, és un, però el col·legi cardenalici és més gran i l’Església és una comunitat. És a dir, el Papa sí és un líder moral, però no exclusiu; tampoc li atorguem totes les potestats. Amb un gest o unes paraules és capaç de fer seure persones enfrontades en una mateixa taula, De fet, Lleó XIV ja s’ha ofert per mediar en alguns conflictes vigents al món. Però, de fet, no serà ell qui vagi a la taula a mediar sinó una sèrie de persones de la Secretaria d’Estat. Per tant, recalco aquesta idea comunitària al voltant del Papa.
P.M.D. — També cal destacar els interessos que té el Papa. El president d’un estat normalment té uns interessos que es vinculen a la seva pròpia nació. Quan una persona, un diplomàtic d’un país A, entra dins el joc d’escacs de la política global, generalment, ho fa a partir dels interessos que pugui tenir la seva nació. En canvi, el Papa, l’únic interès que té són els interessos universals: els valors de l’Evangeli. Interessos que, independentment de si ets creient o no, et poden interpel·lar perquè són d’una humanitat absoluta. En conclusió, el Papa no advocarà mai pel preu del petroli sinó per un interès humà, que no és només un interès circumscrit al col·lectiu de l’Església o dels creients, sinó pel benestar de tots i cadascun dels humans que integren aquesta terra, la universalitat humana.
Anem a parlar directament Lleó XIV i de quins valors representa la seva elecció. Quin missatge està expressant el Col·legi Cardenalici quan escull aquest pontífex?
M.D. — La primera paraula d’aquest nou Papa ha estat pau i això és importantíssim. Recordem que el primer mot de Bergoglio va ser aquell “buona sera”, que era una manera de dir “no soc protocol·lari, em vull acostar a vosaltres”. Lleó XIV ha destacat la pau, el primer que diu Jesucrist quan es troba amb la seva gent. Jo crec que Això és importantíssim com a missatge, i, a més, tothom l’entén. Si parles d’eclesiologia ningú et comprèn, però de pau, sí. Aquesta gestualitat, potser una mica més continguda, diu molt d’ell. Tinc la sensació que tindrem un Papat molt endreçat intel·lectualment, que no vol dir acadèmicament, però sí que està forjat estructuralment d’una manera molt sòlida. I penso que això serà importantíssim també pel tipus d’interlocutors que tindrà el Papa perquè li confereixin autoritat per parlar a segons quins nivells. I, de Lleó XIV també cal destacar l’estil proper i tan pastoral. Els cardenals podrien haver triat alguna altra persona també molt competent, perquè de cardenals preparats n’hi havia molts, però no tots tenen una experiència pastoral al costat de la gent, amb les comunitats. És un Papa que promet, un Papa tranquil, però un Papa que promet.
P.M.D. — Quan el vaig veure sortir al balcó, vaig observar un home que no té por a plorar. Un home que rep amb emoció aquest encàrrec, que no és un privilegi sinó una immensa responsabilitat. Un home que advoca per la pau en un món que tendeix cada vegada més a la guerra i en el qual cada vegada s’intenta generar més divisions entre les persones. Un món, inclús, cada vegada, més inhumà. I, en aquest context, el primer missatge del Papa és una salutació de pau. Una salutació que, a més, reprèn una mica el testimoni de Bergoglio, perquè recordem que el papa Francesc, la darrera vegada que apareix a Sant Pere, és per fer una benedicció urbi et orbi en temps de Pasqua. I ell mateix, el nou Papa, ho diu: jo avui faig una nova benedicció urbi et orbi també en temps de Pasqua, que no vol ser una nova benedicció, sinó una continuïtat del testimoni que agafo. És una manera preciosa de parlar d’aquesta successió. I també d’un home que sap donar les gràcies a aquell col·legi cardenalici que l’ha triat i que a l’hora de la veritat també representa tot el poble cristià que ha fet que arribés a la càtedra de Pere. Jo veig en la figura del cardenal Prevost, l’actual papa Lleó XIV, una figura profundament internacional, que trenca fronteres. De Chicago (Estats Units) passa a Chiclayo (Perú) i després forma part de la Comissió Pontifícia per a tota l’Amèrica Llatina i és nomenat prefecte de la Congregació per als Bisbes. Veig una persona d’una gran solvència teològica doctrinal: ell és matemàtic de formació, però alhora és doctor en dret canònic i coneix molt bé l’obra de sant Agustí, el titular de la seva congregació religiosa. Però també és un home amb un zel pastoral molt acusat. Quan va morir el papa Francesc vam recordar una de les seves frases: “Els pastors han de fer olor d’ovella”. Doncs, Lleó XIV és un pastor que fa olor d’ovella, coneix molt bé les necessitats del poble cristià de base i les durà davant de la càtedra de Pere.
En aquest Papa, que és nord-americà, se li ha afegit una tasca extra que és contrastar el president dels Estats Units, Donald Trump i la seva presidència. És correcte aquesta observació? Potser hauríem de deixar que el Papa volés més lliure en tots sentits?
P. M. D. — L’opinió pública s’ha centrat molt en dir que és nord-americà, i sí, té la nacionalitat americana, és nascut a Chicago i fa els estudis en Matemàtiques a la Universitat de Villanova, un suburbi de Filadèlfia, a Pennsilvània, però més que un Papa nord-americà, hauríem de parlar d’un papa americà: ha estat trenta-vuit anys president de la Pontifícia Comissió per l’Amèrica Llatina. Dit això: fa uns mesos, a la xarxa X, on el vicepresident nord-americà Vance pontifica com a catòlic, el llavors cardenal Prevost no va tenir cap tipus de mirament a l’hora de corregir-lo per un comentari teològic. D’aquesta manera exercia una doble funció: el pastor que guia, però que també corregeix quan algú es declara part de la seva comunitat. Per tant, no hauríem de tenir por en aquest aspecte perquè el Papa sabrà molt bé manar segons la seva responsabilitat.
M.D. — Als que donen molt, se’ls ha de demanar molt. Qui té molt de talent també té molta responsabilitat. El nou Papa farà un bon paper perquè, en el fons, està estenent la mà a la humanitat i la política és la gestió del bé comú. Per tant, no pot oblidar de relacionar-se, dialogar, fer veure les coses. No ens oblidem que tot aquest període que hem viscut tan intens des de la malaltia del Papa anterior al seu funeral, ha estat molt marcada per elements nord-americans: l’última audiència del papa Francesc és precisament amb el vicepresident dels Estats Units, i s’escull un Papa que va néixer als Estats Units, quan tothom estava pensant que vindria un pontífex de l’Àfrica o de l’Àsia… Se’ns està dient alguna cosa, aquí: aquest Papa desbancarà el que es pensa que és el rei del món, el president Trump, i li farà de mur de contenció, n’estic seguríssima. Però serà un interlocutor molt elegant.
P. M. D. — A mi m’agradaria recordar una mica la etimologia de pontífex, perquè crec que és necessari, sobretot quan parlem de diplomàcia i, sobretot, de la diplomàcia vaticana. A l’antiga Roma el pontífex era el constructor de ponts, “aquell que fa els ponts”. En aquest sentit, era l’encarregat de fer els ponts de la ciutat de Roma que creuaven el Tíber, però a més també era aquell que unia els homes entre els homes i els déus amb els homes. Per tant, la tradició cristiana recupera aquesta idea: el Papa és aquell que fa de pont, fa de vicari entre el comú dels cristians i la divinitat, però a més també té una altra finalitat molt concreta a partir de bastir ponts. El mateix Lleó ho va dir en el seu primer discurs a la basílica de Sant Pere, la idea de bastir ponts entre nosaltres és una responsabilitat inherent al càrrec.
El nom que ha triat el nou Papa, també mostra els valors que vol defensar?
P. M. D. — Sí. S’ha parlat molt de Lleó XIII i la Rerum novarum i la doctrina social de l’església, però no s’ha dit gaire que el primer Lleó, Lleó Magna, va ser aquell que va frenar els huns quan volien entrar a Roma i conquerir la ciutat. Per tant, ens trobem amb un papa, Lleó, que sí que serà pontífex, que construirà ponts, però que també sabrà frenar aquelles persones que intentin una ingerència dins del poder de Roma, com és el cas de Donald Trump –recordem la fotografia que el mateix president dels Estats Units va compartir a Instagram erigint-se com líder de l’Església catòlica–. I recordem les paraules inicials del seu discurs: el mal no prevaldrà. Un mal que té moltes formes, diu.
Quins valors podrien impregnar aquest pontificat de Lleó XIV que ara comença?
M.D. — El valor de la dignitat, segur. El reconeixement de l’altre, dels seus drets, de la seva dignitat, dels seus valors. També el de la fraternitat, que no és exclusiu de papa Francesc ni de ningú. Estic veient un Papa cultivant el do de la fraternitat i també el de la bondat. Serà un papa bo, serà un papa que transmetrà aquesta il·lusió que el bé prevalgui sobre el mal. I també apostarà pel valor del diàleg i d’arribar als altres. Sobretot allà on les persones siguin més vulnerables i on hi hagi més problemàtiques… allà Lleó XIV segur que hi posarà el far.
P. M. D. — Sobretot el valor de pau. Quan el món gira la cara cap a la violència, ha de ser un pacificador i ha de mirar de corregir, gràcies a l’autoritat que l’Església li ha conferit, portar la humanitat a, com deia la Míriam, una convivència fraterna. També serà important el valor de la inclusivitat o de la inclusió. L’Església és plural en molts aspectes. Si partim de la base que l’Església és catòlica i per tant és universal, de forma indestriable hi ha d’haver una diversitat interna.
