Hi ha maneres molt diferents d’estar desorientat. Les dues més comunes han estat la de qui ha perdut el nord i no sap on dirigir els seus passos, i la d’aquell que, creient que sap on va, no para de donar voltes. Però en el nostre temps hem inventat una variant del desorientat que podríem anomenar desorientació narcisista: és la de qui ha perdut un rastre que seguia i, en comptes d’intentar recuperar-lo, es dedica a contar a tothom la seva experiència emotiva de la pèrdua. Pla ja intuïa ara fa just cent anys que la melmelada sentimental, en creixement imparable, ho acabaria empastifant tot, però no va poder imaginar fins a quin punt la desorientació d’alguns es convertiria en excusa per al seu exhibicionisme moral. Si estan perduts, ens diuen, és perquè no segueixen el corrent, perquè són esperits lliures, perquè…
Això de perdre’s és una constant antropològica. La desorientació és la condició natural de l’home. Tan natural que no ens queda més remei que acontentar-nos a viure en el món en què vivim.
Hi ha tres coses impossibles, deia Freud: governar, educar i guarir. Efectivament, no hi ha cap manera de garantir un bon govern, una salut de ferro, un aprenentatge fàcil. Com em va dir un metge de família que em va atendre fa uns anys, “la salut és un parèntesi entre dues malalties i normalment no presagia res de bo”.
Fray Luis de León escriu el següent al seu De legibus: “Si es pogués trobar una persona la virtut de la qual fos més gran que la virtut de la resta dels altres mortals, i fos recta i perfecta o consumada en virtuts, seria útil i just que aquesta única persona administrés la república amb suprema autoritat”. Un home tan excels no necessitaria lleis escrites per governar-nos. Les lleis prescriuen el millor per a tots, sense aturar-se a detallar el que és millor per a cadascú, de manera que no acostumen a complaure completament ningú, mentre que un governant savi proveiria el bé de cadascú en particular. Com que aquest home no existeix, per viure en comú necessitem almenys l’orientació del dret i de la prudència. La llei és l’estigma de la nostra insuficiència, però en aquest estigma hi ha la clau de la nostra naturalesa política.
No hi ha possibilitat de garantir-nos un governant perfecte, però precisament per això ens hem d’arremangar i preocupar-nos per com fer les coses el millor possible. És a dir, precisament perquè la saviesa no governa la política, som autònoms. I si som autònoms i no ens guia una autoritat infal·lible, estem sempre exposats a equivocar-nos.
“Té tractament aquesta desorientació? Òbviament, la nostra condició d’eruga no ens ho posa fàcil. No sabrem mai si una crisi marca una desaparició o una metamorfosi”
El motiu de les discussions
En un dels diàlegs més bonics de Plató, Fedre, Sòcrates ens pregunta si, quan algú pronuncia la paraula ferro, pensem en coses diferents o tots pensem en el mateix. És evident que tots pensem en el mateix. Si discutim sobre si un objecte pesa tres o quatre quilos, podem solucionar les nostres diferències amb el senzill procediment de pesar-lo. Però què passa quan parlem del que és just, bo, bonic, noble, vergonyós… és a dir, de tots aquells conceptes sobre els quals s’articula la vida política? Passa, diu Sòcrates, que cadascú pensa en una cosa diferent. I normalment ho fem convençuts que tenim bones raons per fer-ho. Així doncs, són aquelles coses que no tenim manera de mesurar amb instruments objectius sobre les quals “discutim amb els altres i fins i tot amb nosaltres mateixos”. Sòcrates afegeix que són aquestes qüestions sobre les quals estem més “més exposats a l’engany”.
Si en el nostre temps la desorientació té algun perfil nou, és el del desencís amb les promeses alliberadores que ens fèiem a nosaltres mateixos des de la Il·lustració. És ben conegut aquell lament de Marx: “Els filòsofs no han fet cap altra cosa que interpretar el món, quan el que cal és canviar-lo”. Si Marx s’hagués aturat una mica a pensar les seves paraules, potser hauria conclòs que, si els grans filòsofs han dedicat tant de temps a interpretar el món, és que això no és gens fàcil. Hi ha indubtables riscos a posar-se a canviar allò que no acabem de comprendre. Després d’un allau de promeses alliberadores, descobrim que l’accés a la informació no ens fa savis; ni l’augment del benestar, feliços; ni l’autonomia –més proclamada que practicada– ens garanteix la salut dels llaços de copertinença; ni l’exaltació del desig ens fa oblidar la calor específica de la fidelitat; ni… Tenim bones raons per creure que el nihilisme és el resultat de l’intent fracassat de substituir la prudència per la ciència.
Aquest desencís es pot desplegar en tres formes complementàries.
Primera. Sempre hem sabut que les civilitzacions són mortals. El que és nou és que avui no trobem un agafador metafísic on agafar-nos a la recerca d’almenys una il·lusió d’estabilitat.
Segona. Ulrich Beck escriu a La metamorfosi del món que “tots sabem que l’eruga es convertirà en una papallona. Però ho sap l’eruga? Tu i jo, estimat lector, som com erugues, embolicades en la cosmovisió de la nostra existència larvària. No sabem si estem a punt de morir o, simplement, de convertir-nos en alguna altra cosa; si està a punt d’enfonsar-se el món o la nostra imatge del nostre món. I tots els nostres coneixements, tan imponents, no ens serveixen per diferenciar entre la mort i la metamorfosi.
Tercera. Al pròleg del Capital, Marx fa servir una metàfora obstètrica per explicar les seves intencions. “La finalitat d’aquesta obra”, diu, “és descobrir la llei econòmica que mou la societat moderna” i l’empeny cap al progrés amb la inexorabilitat de les lleis físiques. Marx creia, fermament, que estava assistint en primera fila a l’aurora del comunisme. Però va anar passant el temps i el vell món oferia més resistències del previst a desaparèixer. Era com si la realitat factual de la història s’estigués revoltant contra les lleis de la història que Marx creia haver descobert.
En aquestes circumstàncies, Antonio Gramsci va escriure aquesta curiosa anotació als seus Quaderns de la presó (escrits entre 1929 i 1935): “La crisi consisteix precisament en el fet que el vell no mor i el nou no acaba de néixer […]. En aquest interregne, es verifiquen els fenòmens morbosos més variats”. El fenomen que a ell més li cridava l’atenció era el de la “crisi d’autoritat”. Constatava que les classes dominants havien perdut la seva antiga autoritat i ja no actuaven com a guies, però pretenien seguir manant i temia que, si la gent no trobava una nova guia, podia derivar cap a un escepticisme generalitzat. La veritat és que aquest temor ha acabat afectant el mateix marxisme, que fa més de mig segle que es pregunta quin és el nou subjecte revolucionari.
La possible solució
Té tractament aquesta desorientació? Òbviament, la nostra condició d’eruga no ens ho posa fàcil. No sabrem mai si una crisi marca una desaparició o una metamorfosi. I no hi ha hagut mai maneres de saber-ho. Aquest és el món de les coses humanes.
Contaven els antics que quan, cap al 335 aC, una tribu cèltica es va presentar davant Alexandre el Gran, li van assegurar que ells només temien una cosa: que el cel es desplomés sobre els seus caps. D’aquí van prendre Goscinny i Uderzo la idea que Abraracúrcix, el cap de l’irreductible llogaret gal d’Astèrix i Obèlix, visqués al mateix temps amb el temor que el cel li caigués a sobre del cap i l’esperança que això no passaria precisament l’endemà. A l’ínterim, en comptes de perdre el temps en lamentacions, es dedicava a repartir trompades entre els romans i a cruspir-se uns quants porcs senglars al caliu en companyia dels seus veïns. Per Tutatis! Aquesta és l’actitud!
