Grans figures de la filosofia i l’antropologia, com Nietzsche i Arendt, han destacat la capacitat de prometre com una de les característiques decisives dels éssers humans. Vista així, doncs, no és estrany que la qüestió de la promesa ressoni en tots els àmbits de la vida, més enllà de les relacions estrictament personals, com ara les que es donen entre dues amistats. Podem pensar, per exemple, en l’àmbit de l’economia i la política. Hem deixat de creure en les promeses que apuntaven cap a un futur més igualitari? Quin impacte tenen en la nostra vida els intents fallits de construir societats justes? En quin estat ens trobem avui? Si la capacitat de prometre és realment una característica fonamental dels éssers humans, estic convençut que l’estat d’aquestes promeses “socials” ens afecta en el nivell més profund de cadascun de nosaltres. Ara bé, com sol passar quan ens apropem a temes d’aquesta magnitud, les respostes que puguem oferir seran sempre parcials i insuficients. En aquest article, em proposo compartir algunes idees que, al meu entendre, poden contribuir a recosir la confiança i l’esperança en la construcció d’un món més just i igualitari.
Començo per la idea més bàsica: el que sustenta tota promesa és la confiança. De la mateixa manera que algú confia que, quan les coses vagin maldades, l’amic continuarà al seu costat, avui ens podem preguntar per l’estat de la confiança en les estructures polítiques, socials i sindicals després de dècades de neoliberalisme. Quin efecte han tingut la desregulació, la privatització, els atacs als drets laborals i l’abandonament progressiu, per part de l’Estat, de moltes àrees de protecció social? Entre altres conseqüències, sens dubte, una pèrdua molt gran de confiança a tots els nivells, sobretot el polític, fet que ens porta a viure un clima de desafecció generalitzat. Encara més, tal com descriu bona part de la sociologia contemporània, l’escenari actual de desconfiança es manifesta també amb la manca de llaços socials, l’individualisme, la pèrdua del sentiment de comunitat i veïnatge i l’atomització.
Sembla que qui millor està capitalitzant mediàticament i electoralment aquesta situació és l’extrema dreta. Davant la incapacitat de solucionar la inseguretat vital que genera l’austeritat i la precarització laboral, l’extrema dreta canalitza aquest descontentament i assenyala enemics comuns, especialment les persones migrants. Instal·lats en una lògica binària que separa “ells” de “nosaltres”, el migrant esdevé l’ase dels cops, el fals culpable de tots els mals. La pèrdua de llaços socials, com afirma la sociologia contemporània, erosiona la confiança en l’altre; encara més, quan aquest altre és un nouvingut.
Hi ha alternativa?
Pensar en escenaris socials igualitaris i emancipadors requereix, avui, partir d’aquest clima de desconfiança generalitzat. Ara bé, si això és així, també es deu al fet que l’alternativa política al neoliberalisme ha estat minsa i poc radical. És un fet que hem sentit a dir moltes vegades: quan l’esquerra parlamentària ha governat, sovint s’ha mostrat ineficaç. Malgrat les promeses fetes, les seves polítiques no han estat prou transformadores ni han aconseguit convèncer la població. I quan les promeses d’una societat justa esdevenen paper mullat, la confiança en queda ressentida. És aleshores quan “la lenta cancel·lació del futur”, com afirmava Mark Fisher —és a dir, la sensació que el futur ja no pot oferir cap alternativa al neoliberalisme— esdevé una realitat. O, encara pitjor, quan emergeixen els monstres postfeixistes que amenacen amb destruir-ho tot.
Tot i aquest escenari desesperançador, crec que hi ha experiències organitzatives, sindicals, polítiques i comunitàries que apunten en la bona direcció; algunes —sort n’hi ha— sempre hi han estat, d’altres es reestructuren i en surten reforçades, i algunes es creen de zero. Sovint parteixen d’assenyalar els límits d’algunes estratègies polítiques que han dominat el cicle polític dels últims anys, massa centrades en figures carismàtiques i en discursos mediàtics, en detriment de l’arrelament territorial i l’organització. Aquestes iniciatives han evidenciat que són insuficients si no compten amb un múscul organitzatiu sòlid i una implementació efectiva.
Construir tot això, és clar, és un procés lent. Exigeix reconstruir tot el que el neoliberalisme ha anat esmicolant al llarg dels anys, amb implicacions a tots els nivells: des de les relacions personals fins a la participació sindical i política, passant per les associacions de mares i pares (AMPA) a les escoles, les associacions de veïns i altres iniciatives comunitàries, tant formals com informals. Les mobilitzacions del moviment per l’habitatge que hem vist recentment a diverses parts de l’estat espanyol, especialment a Barcelona i Madrid, són un bon exemple de construcció de sindicalisme social. Aquest terme engloba totes aquelles iniciatives que replantegen l’acció col·lectiva i el suport mutu més enllà de l’àmbit laboral, però que adopten estratègies organitzatives pròpies del sindicalisme tradicional, com ara l’afiliació, les caixes de resistència, i altres eines similars.
Des de l’altra banda de l’atlàntic
Res de tot això és nou. El novembre, Edicions Tanyada va publicar la traducció al català de dos llibres del Moviment dels Treballadors Rurals Sense Terra (MST) del Brasil. Malgrat totes les distàncies contextuals i històriques, crec que la lectura de textos com aquest ens pot ajudar a crear organitzacions sòlides i a establir les bases per tornar a creure en les promeses d’una societat realment lliure i igualitària. Les estratègies que proposen parteixen d’aspectes tan aparentment bàsics com escoltar amb atenció, formar-se, discutir, dialogar, celebrar, tenir esperit de sacrifici, establir objectius a curt, mitjà i llarg termini, cultivar l’espiritualitat, la mirada, el compromís i la mística. Potser no són idees originals, però no se m’acut cap invent que no impliqui picar pedra i construir des de la base, com proposen l’MST i com han fet tantes persones al llarg de la història, gairebé sempre anònimament. En aquest sentit, m’interessa reivindicar el paper del testimoni. Reflexionant sobre la “fractura de la confiança”, l’antropòleg i monjo Lluís Duch afirmava: “Només si l’emissor és un testimoni, les seves paraules tindran la possibilitat de penetrar fins al més íntim de qui les escolta, perquè, en realitat, la veracitat del testimoni és la prova suprema de la veritat del que enuncia”. Quan escoltes parlar militants de l’MST o altres organitzacions ben estructurades —també aquí—, t’adones de la veracitat de què parla Duch. No es tracta de discursos elaborats per spin doctors o doctors en ciències polítiques, però, en canvi, arriben molt més endins.
Sovint penso que el lema “un altre món és possible” és antic i ingenu. Sens dubte ho és si es diu sense organització ni estratègia al darrere. Tanmateix, també crec que ens hem passat de frenada i hem acabat caient en un cinisme políticament inútil i estèril. El mateix passa amb els aspectes que assenyala l’MST. Que en els seus manuals es parli de celebració, escoltar amb atenció, dialogar o cultivar la mística és significatiu. Qui ho afirma no és algú que passava per allà, sinó una de les organitzacions més sòlides, radicals i respectades de l’esquerra. És ingenu pensar en termes utòpics? És poc realista? És irracional i prescindible parlar de mística? I, què hem de celebrar si tot encara pot empitjorar? Aquestes són preguntes profundes que cal abordar sense cap rastre de cinisme.
Les experiències esmentades en aquest article ens mostren que no hem deixat de creure i lluitar per un futur igualitari. El desig de construir societats sense classes ni opressions de cap mena continua vigent. Recuperar la confiança en les promeses serà lent, però les receptes hi són.
Pau Cuadern és responsable de l’àrea social de Cristianisme i Justícia i graduat en Filosofia, Política i Economia a la Universitat Pompeu Fabra
