Vivim connectats i potser morirem connectats. Internet representa una manera de viure en què no descansem i sempre recopilem dades, tot vinculant-nos amb el passat i somiant amb el futur. La por a la mort i el desig de la vida eterna han trobat en la tecnologia una font de possibilitats i de proves que ens pretenen convertir en infinits, però que potser no tenen l’eficàcia que sembla. De tot plegat en parla la filòsofa Raquel Ferrández, autora d’Inmortalidad digital (Herder, 2025).
Per què va decidir estudiar el concepte omnivinculació?
Considerava que aquesta idea que estem hiperconnectats ja és una idea del passat. Ara mateix ens podem connectar potencialment a tot, no només amb altres persones. Ens podem connectar amb difunts que encara són actius a través de xats, però també amb personatges històrics, com Buda. Ens podem connectar amb objectes, i els objectes estan connectats entre ells per internet. És a dir, hi ha tot una placenta sense fil en la qual estem immersos. D’aquí neixen dues preguntes. Per què m’hauré de desvincular? Per què hauré de morir i desaparèixer?
Quins afectes té la omnivinculació en l’ésser humà i la seva forma de reflexionar sobre la seva existència?
Aquesta omnivinculació estableix un mode de relacionar-nos amb el temps, perquè està mesurada per la immediatesa. També amb la resta d’humans. Les relacions afectives, romàntiques, familiars són diferents. Pel que fa a la idea de la mort, que la cultura europea ha tendit a negar-la, ara amb les tecnologies pensem que podem ser immortals i que el mort pot continuar actiu, parlant i fins i tot en forma d’avatar.
A l’assaig fa moltes referències a pràctiques de ioga. Què ens poden ensenyar altres cultures a l’hora d’afrontar la mort?
A l’assaig volia contraposar la idea de la immortalitat digital amb diverses formes d’immortalitat i volia parlar de com diversos ioguis ho han entès. Amb la disciplina hi ha molt de desconeixement perquè l’associem a la gimnàstica, però és una tradició molt rica, amb moltes pràctiques i moltes filosofies. Per exemple, ens ensenya que hem de cultivar una relació amb la mort menys infantil, menys basada en la por i l’horror, i més dirigida a apreciar la vida, fins i tot el que és efímer.
Fins a quin punt aquesta omnivinculació és capaç de suplir carències com la mort o la soledat?
El dol és una experiència, sobretot en la seva fase aguda, en què recorrem a moltíssimes estratègies perquè el dolor ens mou a fer-ho i no hi ha un dol correcte o no. Llavors, quan tenim al nostre abast tot un ventall de dispositius que busquen substituir l’absència, em sembla completament comprensible empàticament que busquem refugiar-nos-hi. Però més que col·laborar en el dol, també el pot suprimir perquè ens estalvia la pèrdua, passar aquella pena. Per tant, aquestes tecnologies acaben substituint l’insubstituïble.
A la llarga evitar aquest dol pot tenir conseqüències?
Quan perdem algú, què és el que perdem? No hem perdut una fotografia, perquè la fotografia de qui estimem encara existeix. Quan tota aquesta indústria amb tots els seus eslògans ens diuen que les persones no han de morir, sinó que poden romandre, en realitat ens hem de preguntar: el que he perdut hi és? Perquè simplement és un discurs, però jo he perdut més que una imatge o una conversa de WhatsApp.
Tot ens porta a preguntar-nos si per culpa d’internet o la tecnologia ja no morirem mai més.
Realment els dispositius d’immortalitat digital en forma d’aplicació no eviten que morim perquè continuem morint com durant tota la història. El que fan és deixar rèpliques de nosaltres mateixos, el que es queda és un cos informacional. Ens hauríem de preguntar sobre el que construeix la nostra identitat. Ens poden treure el cos i continuar dient que encara som nosaltres?
Llavors, podem dir que tenim dret a la immortalitat?
No ho plantejaria així. Tenim l’oportunitat de plantejar-nos la nostra relació amb la mort. Perquè ens pot donar moltes claus per entendre com ens relacionem amb la vida.
L’omnivinculació afecta a tothom per igual?
Hi ha diferències. Al cap i a la fi, tot està basat en la desigualtat, també els recursos digitals. Però això em porta al colonialisme de dades. Que et quedis a la xarxa després de morir, en forma d’avatar, no deixa de ser un ham per continuar ratificant les vides humanes perquè les persones vives continuen acudint al xat per parlar amb nosaltres o ens deixin emojis als nostres comptes en forma commemorativa. Hi ha tota una indústria que es basa en el rastreig de dades, que es fan servir per a molts fins que impacten a la societat, com pot ser la publicitat. Aquí és on vull anar a parar amb la desigualtat i la discriminació, ja que sabem que moltes d’aquestes dades que es queden serveixen per prendre decisions basades en la desigualtat de certs grups de gent.
Fins i tot quan morim som un producte més. Una font de dades.
Exacte. Que ni la mort d’un ésser humà suposi un final i puguin continuar traient rèdit del mort és un gran encert, entre cometes, del colonialisme de dades. Es tracta de no deixar mai de generar dades, de poder treure un benefici econòmic infinit.
On queden els valors en tota aquesta reflexió? Quins valors haurien de regir el món digital?
Aposto per un internet públic. Per unes tecnologies que no envaeixin la nostra privacitat. Fins i tot mental. Ara estem parlant de neurodrets que s’estan proposant davant de tecnologies més invasives que fins i tot poden envair el nostre cervell. Hem arribat a l’escàndol màxim. Hem d’apostar per un internet més públic, en què les persones no siguem clients involuntaris, com passa moltes vegades. Primer ens hem de desfer del monopoli anomenat imperi del núvol, que controlen cinc empreses nord-americanes. Mentre no hi hagi més varietat i més serveis orientats al públic, estem en mans dels valors de l’interès econòmic i això no beneficia mai la societat.
